Definim una espècie com aquell conjunt d’individus que poden encreuar-se i produir descendència fèrtil. Un cavall i un hipopòtam no poden tenir descendents (creieu-me, no cal que ho proveu). Per tant, no són de la mateixa espècie (quin descobriment...). Un cavall i un burro, en canvi, sí que poden tenir-ne: els muls. Però aquests híbrids (així s’anomenen els descendents d’individus d’espècies diferents) no són fèrtils. Ergo, el cavall i el burro no són de la mateixa espècie.

Fins fa pocs anys, per a la majoria de la gent els clons només formaven part del món de la ciència-ficció. Qui no recorda Els nens del Brasil, d’Ira Levin, on s’especula sobre la possibilitat de clonar personalitats singulars de la història humana? O pel·lícules més recents tan taquilleres com L’atac dels clons, de George Lucas, on el clonatge és utilitzat per generar un exèrcit invencible? De fet, l’acceptació del clonatge com a tècnica amb moltes perspectives de futur ha de lluitar contra el llast que representen aquests i altres relats de ficció, que malauradament sempre se centren en els aspectes més foscos i catastròfics del clonatge. Però, és possible fer tot això? Què s’ha fet fins ara? Per què pot ser útil el clonatge?

La rata-talp nua (Heterocephalus glaber) és una bestiola de l’est africà que viu sota terra, cosa que explica la grandària de les seves dents davanteres, especialitzades en excavar els túnels que habita. A part de ser de les criatures més lletges que heu vist mai, la rata-talp nua té altres característiques insòlites.