Al matí ens despertem i a la nit ens ve la son. És lògic: al matí hi ha llum i a la nit..., doncs és de nit. Què fàcil! Però no pot ser tan senzill. Encara que tanquessis totes les persianes i desconnectessis tots els rellotges i despertadors de casa, tu o els teus pares us despertaríeu més o menys a l’hora correcta per portar-te a l’institut. Per què? Com? Tots els éssers vius portem rellotges interns que ens diuen, aproximadament, quina hora és i ens desperten quan toca (encara que no vulguem).
Fins fa pocs anys, per a la majoria de la gent els clons només formaven part del món de la ciència-ficció. Qui no recorda Els nens del Brasil, d’Ira Levin, on s’especula sobre la possibilitat de clonar personalitats singulars de la història humana? O pel·lícules més recents tan taquilleres com L’atac dels clons, de George Lucas, on el clonatge és utilitzat per generar un exèrcit invencible? De fet, l’acceptació del clonatge com a tècnica amb moltes perspectives de futur ha de lluitar contra el llast que representen aquests i altres relats de ficció, que malauradament sempre se centren en els aspectes més foscos i catastròfics del clonatge. Però, és possible fer tot això? Què s’ha fet fins ara? Per què pot ser útil el clonatge?
La rata-talp nua (Heterocephalus glaber) és una bestiola de l’est africà que viu sota terra, cosa que explica la grandària de les seves dents davanteres, especialitzades en excavar els túnels que habita. A part de ser de les criatures més lletges que heu vist mai, la rata-talp nua té altres característiques insòlites.
Us recorda alguna cosa aquest bitxo enorme? No trobeu que és clavat a aquells animalons que trobem sota les pedres i que tots emprenyàvem de petits per veure com s’arronsaven formant una boleta? Sí! És com un bitxet de bola però "a lo bèstia"!