La darrera gran fita en el desxiframent d’escriptures antigues va ser la iniciada per l’egiptòleg britànic John D. Ray amb la posterior contribució del català Ignasi-Xavier Adiego i l’alemany Diether Schürr: el desxiframent de l’escriptura cària. Utilitzada per una poble d’Anatòlia occidental (Turquia) fa més de 2.500 anys, la seva interpretació va ser possible gràcies a unes escasses inscripcions bilingües a qui ningú havia prestat atenció. De nou, un poble de l’antiguitat, protagonista de relats mitològics i gestes llegendàries, va tornar a la vida a través del seus propis escrits, de la seva pròpia llengua. 

Un dels desxiframents més espectaculars després de la gran fita de Champollion amb els jeroglífics egipcis va ser probablement el de l’escriptura lineal B. Aquesta història reuneix tots els ingredients per escriure un emocionant relat de suspens: unes runes d’una civilització mitològica, una investigadora que va morir quan estava a punt d’obtenir la clau del desxiframent, un jove arquitecte que també va morir tràgicament poc després d’assolir aquesta fita, la manca total de textos bilingües o altres ajuts per iniciar el desxiframent, i una gran dosi d’intuïció, perseverança i rigor com a principal mètode cap a l’èxit. Entendre les escriptures de l’època de la gloriosa Troia i l’ambiciós rei Agàmenon era una recompensa que bé valia la pena.

Al mateix temps que es tractava d’interpretar infructuosament els misteriosos jeroglífics egipcis, el pròxim Orient oferia molts altres reptes tan excitants com aquest. Nombroses llengües cultes esperaven a ser desxifrades: el sumeri, l’hitita, l’antic persa… L’escriptura cuneïforme dels grans reis perses, aquells mateixos que havien tractat de conquistar occident i a qui els grecs havien plantat cara amb èxit, constituïa una assignatura pendent. Aquells mateixos reis van ser qui van donar la clau a Georg F. Grotefend per a comprendre les escriptures cuneïformes que testimoniaven l’existència d’un dels majors imperis de la història.