Desembre. Fa fred. He d’anar a comprar el pa. Quin pa(l)! “Nen, agafa el paraigües, que plourà.” “Si, mama.” Sabrà ella. Arribo al carrer. Em cau una gota a la mà. La mare torna a tenir raoó. La gota s’aixafa contra la meva pell. Em mulla. Obro el paraigües, ja no em mullo. No sé per què em fixo en les gotetes del plugim que cauen a la tela del paraigües: no s’aixafen, es queden rodones. Serà que el paraigües no es mulla? Com? Per què?
El zero absolut és la temperatura corresponent a 0 graus kelvin o, el que és el mateix, -273,15 graus en l’escala de Celsius, que és la que fem servir habitualment nosaltres. Aquesta temperatura ha portat de corcoll molts científics d’ençà que Guillaume Amontons va teoritzar sobre la seva existència l’any 1702: segons ell, havia d’existir una temperatura mínima per sota de la qual era impossible arribar. Molts investigadors han volgut acostar-s’hi, i no precisament per saber si hi fa molt de fred. Sembla ser que el zero absolut és una caixa de sorpreses.
El carboni és un element que presenta quatre formes al·lotròpiques: el grafit (la més estable en condicions normals), el diamant, el carboni amorf i el ful·lerè. Allò que diferencia aquestes quatre formes és l’organització en l’espai dels àtoms de carboni, la qual cosa fa que les propietats físiques siguin molt diferents. I és que encara que la composició química del grafit i del diamant sigui la mateixa (únicament carboni), l’aparença (o, si voleu, l’estètica) és absolutament distinta.
Quan es parla dels estats d'agregació de la matèria, gairebé tothom pensa només en sòlids, líquids i gasos. Però resulta que aquests tres estats només constitueixen l'1% del total de la matèria que, de moment, sabem que conté l'Univers. Algú hauria dit que a l'Univers gairebé tota la matèria és quelcom anomenat plasma, que no és ni sòlid, ni líquid, ni gas? Però què és exactament el plasma?
