La higiene bucal no ha estat sempre quelcom que hagi preocupat gaire els nostres avantpassats. De fet, un error típic que cometen les pel·lícules històriques és que els seus protagonistes llueixen dentadures blanques i ben completes, quan això realment no era pas habitual, almenys entre la majoria del baix poble.
L’ús habitual del raspall de dents no arribarà fins a mitjan segle xx. I encara avui els dentistes han d’insistir en el seu ús freqüent.
Els humans som animals comunicatius. Ens encanta parlar. Ens estem hores i hores parlant amb d’altres persones al carrer, al pati, a casa... I quan no tenim persones a prop, les truquem i parlem amb el telèfon. Perdó, per telèfon.
El bolígraf és l’instrument d’escriptura més utilitzat del món. La boleta que conté a la punta, que en contacte amb el paper va dosificant la tinta a mesura que se la fa rodar, és la clau del seu funcionament.
Vivim còmodament assentats en un món al qual innocentment anomenem Terra, tot i que el 70% de la seva superfície està ocupada per aigua. D’aquest món només hem pogut explorar si fa no fa un 1%. Per fer-nos una lleugera idea: hi ha una profunditat mitjana d’uns 2.000 metres en tot el món, mentre que nosaltres, a pulmó, arribem a uns 5 metres, els bussejadors amb equip arriben fins els 40 metres sense posar-se en perill i els submarins nuclears més poderosos es creu que poden arribar als 600 metres. Però des de sempre, l’oceà profund ha estat un potent imant per a la nostra imaginació. Només cal rellegir la mitologia grega, amb el seu impetuós Déu Posidó (Neptú pels romans) i un munt de fantàstics éssers aquàtics com les sirenes, els tritons i les nereides. Però seria el geni de la ciència-ficció, Jules Verne, qui dotaria la imaginació popular d’una nau capaç de submergir-se en el mar i descobrir les seves profunditats a 20.000 llegües de viatge submarí.
