|
 La infecció pel virus de la immunodeficiència humana o VIH constitueix la major epidèmia a escala mundial ocorreguda durant la segona meitat del segle XX i principi del XXI. S'estima que el 2005 es van produir cinc milions de noves infeccions i que el nombre total de persones afectades va arribar als 40 milions. Encara que la taxa de mortalitat ha disminuït gràcies a l'aparició de nous fàrmacs, no existeix encara cap vacuna ni tractament que n'eviti o elimini la infecció. Només la prevenció és efectiva contra el VIH i tots som susceptibles de contagiar-nos.
Un virus humà procedent dels simis El virus de la immunodeficiència humana (VIH) té el seu origen en el virus de la immunodeficiència dels simis o VIS, i es creu que va ser entre els anys 1920 i 1940 quan a l'Àfrica central van ocórrer les primeres transmissions de simis a humans. Es van originar així dues variants del virus, el VIH-1, causant de la majoria dels casos de sida del món, i el VIH-2, restringit a l'Àfrica occidental. |  | Les cèl·lules humanes al servei del virus Igual que la resta de virus, el VIH té una estructura simple encara que altament especialitzada en la infecció de cèl·lules i multiplicació al seu interior. Per això posseeix un embolcall de composició similar a la membrana de les cèl·lules humanes, que protegeix la càpside vírica i impedeix que el virus sigui reconegut fàcilment com un agent nociu que s'ha d'eliminar. La càpside vírica consisteix en proteïnes pròpies del virus que formen una estructura en forma de con i que alberga al seu interior el material genètic víric. Les cèl·lules són grans màquines que realitzen sense protestar les operacions que s'indiquen en el seu material genètic (el DNA). Quan un virus infecta una cèl·lula, hi introdueix un fragment de material genètic nou amb les instruccions necessàries per crear més virus. Així, la cèl·lula obeeix aquestes instruccions com si fossin pròpies i dirigeix tota la seva maquinària a la producció de milers de virus que acabaran rebentant la cèl·lula.
El material genètic del VIH, a diferència que en la majoria d'éssers vius, no és DNA, sinó RNA. Per això, quan el virus infecta la cèl·lula, el primer que ha de fer és convertir-lo en DNA, gràcies a una proteïna que el virus conté: la retrotranscriptasa.
Una vegada fet això, el DNA víric s'integra en el DNA de la cèl·lula, comportant-se llavors com un gen més que es duplicarà quan la cèl·lula es divideixi. Les dues cèl·lules filles fruit de la divisió estaran, per tant, infectades també pel VIH. El VIH podrà llavors romandre en aquest estat de latència per un període indefinit o bé començar a utilitzar la maquinària de la cèl·lula per multiplicar-se. Es generaran així milers de virus que podrien ser alliberats per infectar altres cèl·lules.  CICLE INFECCIÓS DEL VIH - L'embolcall del virus es fusiona amb la membrana cel·lular.
- La càpsida del virus s'introdueix a la cèl·lula.
- S'allibera el material genètic del virus (RNA).
- La retrotranscriptasa del virus converteix el material genètic RNA en DNA.
- El DNA víric s'integra en el DNA de la cèl·lula.
- La cèl·lula segueix les instruccions del DNA víric i produeix nous virus.
- Els virus surten de la cèl·lula per infectar altres cèl·lules.
 La malaltia: el sistema immunitari compromès El VIH no infecta indistintament qualsevol cèl·lula del cos humà, sinó que infecta específicament cèl·lules del sistema immunitari anomenades limfòcits. Aquestes cèl·lules són les encarregades de reconèixer els agents patògens externs i de desencadenar una resposta immunitària que els elimini. El desenvolupament de la sida fa que el sistema immunitari estigui especialment afeblit i que, per això, l'individu malalt sigui susceptible de contreure fàcilment altres infeccions, conegudes en aquest cas com infeccions oportunistes. |  | Aquesta especificitat del VIH es deu al fet que el virus necessita reconèixer en la membrana de les cèl·lules una proteïna anomenada receptor CD4, a la qual necessita unir-se per portar a terme la infecció. Aquest receptor, a més de trobar-se als limfòcits, es troba també en altres cèl·lules anomenades cèl·lules dendrítiques, que es localitzen a les mucoses. Les mucoses són les membranes que recobreixen les cavitats corporals que s'obren a l'exterior, com són la boca, el recte i els genitals, per la qual cosa es pensa que són les cèl·lules dendrítiques de les mucoses les primeres a ser infectades en la transmissió sexual del VIH. Fases de la infecció La infecció per VIH, també coneguda com a seropositivitat, no implica el desenvolupament immediat de la malaltia de la sida, sinó que normalment comença amb un període de temps més o menys llarg (fins a 10 anys, depenent de la persona) asimptomàtic, és a dir, sense indicis de la infecció. No obstant això, després de la infecció es desencadena una terrible lluita entre el virus invasor i el sistema immunitari, que durarà tot aquest període asimptomàtic. Durant aquest temps l'individu és capaç de transmetre el virus si no pren les mesures preventives necessàries per desconeixement de la seva pròpia infecció. La silenciosa guerra entre el VIH i el sistema immunitari, més tard o més d'hora, sempre acaba amb la victòria del primer, tret de casos molt especials. És llavors quan apareixen els símptomes de la sida pròpiament dita, deguts a la destrucció del sistema immunitari. | UNA EPIDÈMIA MUNDIAL La sida representa un greu problema de salut a tot el món. En alguns països africans, una de cada dues dones són portadores del VIH.  La prevenció és l'única solució efectiva | El virus de la sida es troba a la sang i en altres líquids corporals de persones seropositives, com el semen, els fluids vaginals i la llet materna. Es distingeixen per tant tres mecanismes de transmissió del VIH: transmissió per la sang, transmissió sexual i transmissió de la mare al fill si la dona embarassada és seropositiva. En el cas de la transmissió per la sang, compartir agulles per a l'ús de drogues injectables és una pràctica d'alt risc. En l'àmbit domèstic, no compartir objectes que hagin pogut estar en contacte amb la sang, com el raspall de dents, la fulla d'afaitar, etc. és suficient per a la prevenció. |  Irineu i Degasperi | En la transmissió sexual seran pràctiques de risc totes aquelles que posin en contacte aquest tipus de líquids d'una persona infectada amb les mucoses d'una persona sana (boca, genitals i recte). Els petons i altres pràctiques que no impliquin penetració o sexe oral sense preservatiu no comporten cap risc. |
