|
 Portugal, 25 d'abril de 1974. A les 00:25 h sona la cançó revolucionària Grândola, Vila Morena del cantautor José Alfonso. La retransmet Radio Renascença i és el senyal acordat per alguns oficials de l'exèrcit (l'MFA: Moviment de les Forces Armades) per a ocupar els punts estratègics del país. Poc després, sis hores més tard, el règim dictatorial de Salazar, el més llarg d'Europa, s'esfondra.
El perquè de la revolució  La revolució es va produir pel fàstic i empipament cap a una política ancorada en una guerra colonial sense sortida amb Angola, Guinea Bissau i Moçambic. Mentre que altres països deixaven pas a la descolonització de manera menys traumàtica i més adient per als seus interessos, Portugal seguia insistint en un imperi impossible que cada vegada costava més morts i recursos. No obstant això, el gir a l'esquerra i la desafecció al règim també es van produir per la pobresa de la població. La desigualtat social era enorme: només un centenar de famílies ostentaven el poder econòmic; en la majoria de casos l'emigració semblava la millor opció. Així mateix, l'explotació latifundista al camp era un escàndol als ulls de la majoria, com també el fet que Portugal fos un paradís per a nazis fugits de la justícia o dictadors com Fulgencio Batista, mentre que les presons s'omplien de presos polítics. En un país aïllat des de feia ja massa anys, les paraules democratitzar, descolonitzar i desenvolupar es van convertir en el lema i en el programa que va guiar la revolució. Així, el dia del moviment militar, els ciutadans, lluny de fer cas de les nombroses crides perquè no sortissin de casa per la seva pròpia seguretat, van simpatitzar ràpidament amb el que havia passat i van ocupar els carrers en companyia dels revolucionaris. La imatge que batejaria aquest esdeveniment com la Revoluçào dos Cravos (Revolució dels Clavells) seria la d’aquelles concentracions i manifestacions espontànies de ciutadans que, a Lisboa, i amb l'ajuda de les floristes, es van proveir amb la flor de la temporada, els clavells, i les van col·locar als canons dels fusells dels militars demòcrates. En resum, la guerra va ser l'element determinant, la gota que va fer vessar el got (per això els primers actors en l'aixecament van ser els militars), però no l'únic. El pèndol social ja estava a l'esquerra; la presa dels carrers per part de les capes populars era la garantia que s'obria pas un nou horitzó. No era un simple cop militar, sinó una revolució.  Júlio Reis L’antibel·licisme portuguès | Portugal mantenia un territori colonial 22 vegades superior al seu, amb una població de més de 14 milions. Per controlar-lo disposava de 120.000 soldats, i la joventut havia de passar dos dels quatre anys del servei militar a les colònies. En conseqüència, gairebé totes les famílies tenien algun familiar a primera línia de foc, fet que, sumat al record de l'estrepitós fracàs americà a Vietnam i al terrible balanç de morts (15.000 joves) i ferits, entre invàlids i mutilats (30.000), va conduir a un rebuig absolut del manteniment de l'imperi. Una mostra: més de 107.000 joves van fugir del país per no entrar a l'exèrcit. D'aquesta forma, s'arribava a una conclusió lògica: per acabar amb la guerra, s'havia de posar fi a aquell govern. Què va passar després? Després de l'èxit de la revolució, es van alliberar els presos polítics i es va posar fi a l'exili dels opositors capdavanters. L'any següent, es van convocar eleccions constituents i es va establir una democràcia parlamentària; aquell mateix any es va garantir la independència de les colònies i es va portar a terme la nacionalització de grans empreses i de la banca. A la regió d’Alentejo, els grans latifundis van ser presos pels camperols. Mentrestant, a la ciutat els treballadors van establir elements de control a les empreses. Davant una societat civil organitzada, tots els intents feixistes posteriors van fracassar. En l'actualitat, el 25 d'abril és festa nacional a Portugal i es commemora la revolució amb actes i celebracions cíviques i polítiques. Encara que sovint es lamenti el distanciament respecte de l'inicial caràcter revolucionari d'aquell procés o es detalli la importància del que va passar a Portugal (se sol apel·lar al romanticisme i poc realisme dels seus protagonistes), no està de més recordar que el sentir de The Times en aquell moment diferia, i molt, d'aquesta opinió: el que va passar adquiria tal rellevància que la seva portada deia que el capitalisme havia mort a Portugal. Evidentment no va ser així, però això no hauria de donar-nos una imatge distorsionada o restar importància a la Revolució dels Clavells. Les seves fites van ser moltes: per a una gran part dels portuguesos significa l'esdeveniment més important de la seva història nacional. Una curiositat: en el preàmbul de la constitució portuguesa fruit de la revolució, encara avui dia pot llegir-se la proclama “d'obrir la senda cap a una societat socialista, dintre del respecte a la voluntat del poble portuguès i amb vista a la construcció d'un país més lliure, més just i més fratern”. |  | |
