|
 Va ser al principi dels anys noranta quan als Estats Units es van començar a desenvolupar els primers assajos de teràpia gènica. Aquest tipus de teràpies es diferencia de les tradicionals en què utilitza material genètic, principalment DNA, per curar malalties o pal·liar-ne els símptomes.
Pas a pas: de les malalties més senzilles a les més complexes  L'aplicació més senzilla que es va proposar inicialment per a la teràpia gènica va ser la intervenció de malalties monogèniques. En els pacients d'aquestes malalties és un sol gen el que està alterat de tal manera que no realitza correctament la seva funció. Es diu llavors que el gen està mutat. Mitjançant teràpia gènica, es podria introduir en l'individu afectat una nova còpia del gen en “la seva versió” correcta amb la finalitat de substituir el gen alterat i realitzar així les funcions la falta de les quals originen la malaltia. Però les malalties no són totes monogèniques, com l’hemofilia o la fibrosi quística, sinó que poden ser multigèniques (causades per la mutació de més d'un gen, com el càncer), infeccioses (causades per l'atac d'un microorganisme) o fins i tot una combinació d'ambdues. Actualment es desenvolupen noves aplicacions de la teràpia gènica que poden ajudar a pal·liar els símptomes específics de malalties molt complexes i difícils de curar, així com generar les anomenades vacunes de DNA. Esperança per als malalts de fibrosi quística |  Vectors per al transport del DNA usats en teràpia gènica. Mentre que els quatre primers tenen origen viral, els dos següents són no vírics. | Des que el 1989 es va identificar el gen la disfunció del qual causa la fibrosi quística, aquesta malaltia ha estat un dels objectius principals de nombrosos assajos clínics en teràpia gènica. En els individus malalts, aquesta mutació fa que les cèl·lules no disposin d'una proteïna que reguli el transport de clor i sodi entre l'interior i l'exterior de la cèl·lula. Això és especialment greu en les cèl·lules productores de secrecions que recobreixen conductes com els respiratoris o els digestius, ja que en absència d'aquesta proteïna, aquestes secrecions augmenten de viscositat i poden fins i tot obstruir la llum. Els pacients poden patir llavors, en els casos més greus, infecció dels conductes i mort per insuficiència respiratòria. L'èxit d'assajos en humans amb partícules víriques que transporten el gen sa a cèl·lules dels conductes respiratoris fa augurar un bon futur per als pacients d'aquesta malaltia. Actualment es tracta d'obtenir els mateixos resultats desenvolupant aerosols que alliberin el DNA del gen altament compactat directament sobre les vies respiratòries. | Com administrem el gen terapèutic? El principal problema amb què s'enfronten els científics que es dediquen a la teràpia gènica és el mètode per administrar als pacients el material genètic d'interès, ja que aquest és molt inestable a la sang i difícilment pot travessar la membrana de les cèl·lules per arribar al seu interior, on serà efectiu. Per aquest motiu, molts estudis tracten de dissenyar transportadors específics, és a dir, vehicles que dirigeixin el material genètic des del lloc d'injecció fins a l'òrgan o cèl·lula diana i que, a més, l’ajudin en el camí que va des de la membrana cel·lular fins al nucli de la cèl·lula, on es llegirà la informació que porta. Els virus són petites màquines moleculars capaces d'introduir el seu propi material genètic a l'interior de les cèl·lules perquè aquestes l'usin com si fos propi. Per això existeixen vectors que es basen en l'estructura dels virus i en l'emulació del seu mecanisme de transferència gènica. Són els vectors vírics, formats per partícules virals innòcues (sense capacitat d'infectar i destruir les cèl·lules del pacient) modificades de manera que contenen el gen terapèutic inserit en el DNA del virus. Altres vectors són els anomenats no virals, o artificials, que intenten mimetitzar l'estructura dels virus i que es dissenyen i fabriquen als laboratoris tot unint el material genètic d'interès a altres molècules, com grasses o cadenes d'aminoàcids, que l'empaqueten i el dirigeixen cap al seu lloc d'acció. Del gen terapèutic a la proteïna terapèutica Perquè la teràpia gènica tingui èxit en un pacient, el fàrmac (el gen o el material genètic que es pretén administrar) ha de recórrer un intricat laberint no mancat de dificultats: des de la seva administració (per injecció, per exemple), passant pel seu transport a través de la sang o la limfa, fins a la seva arribada a l'òrgan que cal tractar. Una vegada allí, el material encara ha de travessar la barrera de la membrana cel·lular, viatjar per l'espai intracel·lular, penetrar a l'interior del nucli de la cèl·lula i allí, si es tracta d'un gen sa que introduïm per corregir el que està danyat, ha de ser llegit i servir com a pauta per a la producció de la proteïna funcional que ajudi a curar o pal·liar la malaltia. Un futur que promet  Encara que la història de la investigació en teràpia gènica es remunta a més de quinze anys, clínica i mèdicament parlant encara es troba en una fase molt experimental. Durant els últims temps s'han desenvolupat multitud de dissenys de vectors i s'han iniciat una gran quantitat d'assajos clínics de fase I, però els assajos més indicats per avaluar l'eficàcia real d'aquestes teràpies (els de fase II i III) encara manquen de confiança i obstinació per part d'estaments mèdics i socials. L'esperança està posada en equips científics i mèdics que treballen de forma coordinada i que recentment han tret a la llum consistents resultats d'aplicacions ja factibles de la teràpia gènica en humans. |
