Imagina’t un avió volant pel cel. A mesura que avança, empeny les molècules de l’aire i les fa fora del seu camí, creant contínuament ones d’aire comprimit i expandit. Aquestes ones constitueixen ones sonores, que s’allunyen de l’avió en totes direccions a una velocitat d’uns 341 m/s (la típica velocitat del so en l’aire). Si l’avió viatja a una velocitat inferior a aquesta, aleshores les ones sonores poden propagar-se per davant de l’aparell. Però si l’avió augmenta la seva velocitat fins a la velocitat del so, aleshores les ones es comencen a apilonar al front de l’avió i es comprimeixen, formant el que anomenem ones de xoc.

Aquestes serien similars a les ones que s’acumulen a la proa d’un vaixell quan es mou per l’aigua. Les ones de xoc es dispersen per darrera de l’avió i si arriben a la nostra oïda colpejaran els nostres timpans: sentirem una explosió sònica. Totes les ones sonores que s’haurien propagat normalment per davant de l’avió, s’han acumulat al seu front, de manera que abans que arribi l’avió no sentim absolutament res, i just quan passa, escoltem una explosió. És exactament el mateix que succeeix quan ens trobem a la vora d’un llac molt tranquil i una llanxa passa pel davant. No hi ha cap alteració en l’aigua a mesura que s’apropa l’embarcació, però poc després de passar, una gran ona arriba fins a la vora i ens mulla els peus. Quan un avió passa a la velocitat del so, aquesta gran ona es manifesta com una explosió sònica.