La diabetis afecta ja més
de 170 milions de persones arreu del món i segueix en augment. Un canvi
en els hàbits de vida i alimentació podria prevenir molts dels nous
casos que apareixen anualment. Però aquells que pateixen la diabetis
des de jovenets per motius d'autoimmunitat, els diabètics de tipus
1, fins ara poc podien fer més que injectar-se insulina diàriament
per anar passant. Ara per fi poden començar a albirar un possible solució
definitiva a la seva malaltia: la teràpia gènica.
Què és la diabetis?
La diabetis és una malaltia
que es caracteritza perquè les cèl·lules del cos són incapaces d'agafar
la glucosa que circula per la sang i, per tant, queden privades de la
seva principal font d'energia. A més, això fa que la glucosa s'acumuli
a la sang. Els alts nivells de glucosa en sang (hiperglucèmia) tenen
conseqüències molt greus, atès que poden danyar els vasos sanguinis,
els ronyons i els nervis.
Allò que ordena a les cèl·lules que agafin
la glucosa de la sang és la insulina, una hormona produïda per unes
cèl·lules determinades del pàncrees, les cèl·lules beta. La manca
d'insulina o la seva ineficàcia són les causes de la diabetis.
Hi ha dos tipus de diabetis
Diabetis de tipus 2
La diabetis de tipus 2 és
la més freqüent (90% dels casos) i apareix normalment en individus
adults. Es deu al fet que les cèl·lules del cos es fan resistents
a la insulina, és a dir, tot i que sí que hi ha insulina que les ordena
que prenguin glucosa, aquestes no li fan cas. Habitualment aquest tipus
de diabetis va associat a uns hàbits de vida concrets que inclouen
el sedentarisme i una alimentació inadequada (el 80% de les persones
amb diabetis 2 pateixen de sobrepès).
Estructura tridimensional de la molècula de la insulina.
Quan mengem, la insulina ordena
les nostres cèl·lules que agafin la glucosa de la sang, mentre que
en dejú, la insulina no actua. Però si mengem molt i amb molta freqüència,
la insulina contínuament entra en acció i pot arribar un moment que
les cèl·lules deixin de fer-li cas: s'hi fan resistents.
La diabetis de tipus 1
La diabetis de tipus 1, menys
freqüent però més greu que la diabetis de tipus 2, s'origina perquè
el sistema immunitari ataca i destrueix les cèllules beta del pàncrees
que fabriquen la insulina: és doncs una malaltia autoimmunitària.
Aquesta diabetis no té cura
i quan apareix, generalment durant la infància o adolescència,
condemna el pacient de per vida a administrar-se diàriament insulina,
una solució que només aconsegueix pal·liar els símptomes però que
no evita l'aparició a llarg termini de greus complicacions secundàries.
Esperança per als diabètics
Al Centre de Biotecnologia
Animal i Teràpia Gènica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB),
l'equip de recerca encapçalat per la Dra. Fàtima Bosch està realitzant
alguns dels avenços més espectaculars en la teràpia de la diabetis
de tipus 1. Concretament, el seu objectiu és regenerar les cèllules
beta del pàncrees mitjançant la teràpia gènica, és a dir, a través
de la introducció d'algun gen que activi la producció d'aquestes
cèllules en el pàncrees, per tal que aquest òrgan torni a produir
insulina. Es pretén així que els diabètics de tipus 1, que han perdut
les seves cèllules productores d'insulina, les recuperin, i ho
facin a un ritme suficient com per contrarestar la destrucció ocasionada
per l'autoimmunitat.
Sembla ciència ficció, però
l'equip de la Dra. Bosch ja va aconseguir guarir ratolins diabètics
mitjançant la introducció d'un gen (IGF-1) precursor de cèllules
beta en el seu genoma, quan encara eren embrions. En néixer, els ratolins
eren tractats amb un producte que simulava la diabetis de tipus 1 perquè
destruïa les seves cèllules beta; però la introducció del gen
IGF-1 contrarestava els seus efectes, de manera que estaven totalment
sans.
Atès l'èxit d'aquest
experiment, ara fa uns anys que l'equip de la UAB pretén guarir individus
adults, tot provant d'introduir el gen IGF-1 en les cèllules del
pàncrees. Això s'aconsegueix mitjançant vectors vírics: virus
modificats de tal manera que siguin inofensius, continguin el gen IGF-1
i infectin exclusivament les cèllules del pàncrees. Aquests virus
tenen la capacitat (com els virus naturals) d'integrar el seu DNA
en el genoma de les cèllules; com que en el seu minúscul DNA hem
inclòs el gen IGF-1, ens faran "el favor" d'introduir-lo allà
on la cèllula el podrà llegir. De moment s'han realitzat diversos
avenços en aquesta direcció que ben aviat es podrien traslladar als
assajos clínics amb humans. Els diabètics poden començar a albirar
una cura a l'horitzó.
L'administració d'insulina
sintètica permet corregir la hiperglucèmia del pacient, però no soluciona
la malaltia. La cura de la diabetis de tipus 1 requeriria necessàriament
la regeneració de les cèl·lules beta del pàncrees productores d'insulina,
alhora que caldria contrarestar la destrucció autoimmunitària d'aquestes
cèl·lules. Això permetria al diabètic normalitzar per si sol els
seus nivells de glucosa en sang sense la necessitat d'injectar-se
insulina i, per tant, deixar de ser diabètic.
Una enfermetat coneguda des d'antic
La diabetis era ja coneguda
a l'antiguitat. Del segle XV aC data la primera descripció dels seus
símptomes, descoberta en un papir egipci. El segle II dC, Areteu de
Capadòcia va batejar aquesta malaltia amb el nom de diabetis, que en
grec significa sifó. Amb aquest terme feia referència al símptoma
més cridaner de la malaltia: l'eliminació exagerada d'aigua a
través dels ronyons, és a dir, el gran volum d'orina que produïen
els malalts. Aquell mateix segle, el famós metge Galé també va fer-ne
referència. No és fins al segle XI que tornem a trobar escrits mèdics
sobre la diabetis, quan el gran Avicena en parla amb precisió en el
seu famós Cànon de la Medicina.
Gravat de Galé, Pierre Roch Vigneron (c. 1800).
El 1679, Tomás Willis realitzà una
descripció magistral de la diabetis i hi afegí l'adjectiu mellitus.
Amb aquesta paraula grega, que vol dir "mel", feia referència al
gust dolç de l'orina dels malalts, que va carregada de glucosa...
Que potser la va tastar!?
El 1921, Frederic Banting i Charles Best van aconseguir obtenir insulina purificada i amb això van revolucionar el tractament i prevenció de la diabetis tipus 1: d’una malaltia fatal en van fer una de crònica, permetent la supervivència dels afectats.
