|
Una obra de Miró, la reconeixem
tots de seguida. Ara bé, entendre-la ja és una altra història...
A alguns els agraden els seus llenços de fons plans i amplis poblats
per taques de colors ben vius. A uns altres els semblen una presa de
pèl. "Això també ho puc fer jo!", diuen. Els uns i els altres s'obliden
que l'art és intenció. Que l'obra de Miró conforma tot un univers
de símbols a través del qual el pintor no vol sinó transmetre'ns
les seves inquietuds i preocupacions. Comprendre tot això és admirar
Miró. Si bé és cert que l'abstracció
de les seves pintures ens dificulta el camí, només necessitem una
bona explicació per entendre Miró.
El naixement d'un pintor Joan Miró neix a Barcelona
el 1893, fill d'un rellotger. El 1907 comença a estudiar en una escola
de comerç i el 1909, a treballar com a escrivent en una drogueria.
Tanmateix, el 1911 contrau el tifus i ha de retirar-se a la masia familiar
de Mont-roig, a la província de Tarragona, d'on era natural el seu
pare. És aleshores que Miró descobreix el seu potencial artístic
i decideix dedicar-se a la pintura. Des de petit s'havia aficionat
al dibuix, i als catorze anys s'havia matriculat a l'Escola de belles
arts de La Llotja a Barcelona; però mai no havia estat segur de la
seva vocació artística.
|
Fotografia de Miró.
|
Primeres influències
Als divuit anys, Miró estudia
pintura a l'Acadèmia de Francesc Galí a Barcelona, i es relaciona
amb la resta d'artistes catalans del moment. Es tracta d'un ambient
dominat per les últimes tendències de la pintura moderna europea,
que es coneixen a la Barcelona de primers de segle gràcies a les exposicions
de la galeria Josep Dalmau. Per això les primeres obres de Miró, entre
1916 i 1919, es realitzen sota la influència de Cézanne, Van Gogh,
el cubisme i el fauvisme.
|
En l'obra Nord-Sud de Miró (1917) es percep la clara influència del fauvisme en la pinzellada i els colors.
A Prades (1917) el cel de Miró recorda notablement els de Van Gogh i les formes geomètriques als paisatges de Cézanne.
|
Fauvisme
Caracteritzats pel gest agressiu
de la seva pinzellada gruixuda i dels seus colors llampants, els fauves
no volen representar les coses tal i com les veuen, sinó expressar-les
tal i com les senten. A l'obra Nord-Sud, de 1917, Miró agafa el color
i la pinzellada de les pintures del fauvisme.
Cézanne i el cubisme
Per a Cézanne, totes les coses
amaguen una forma geomètrica bàsica; per exemple, una casa és, en
el fons, un cub i una muntanya, mitja esfera. D'aquesta manera, Cézanne
tampoc no desitja mostrar les coses com les veu, sinó extreure'n
aquesta forma geomètrica bàsica de la qual estan fetes. Els cubistes
parteixen d'aquesta idea fins a fragmentar les formes per tal d'ensenyar-ne
simultàniament tots els punts de vista. L'obra Siurana, el poble,
de 1917, que Miró construeix a partir de volums geomètrics, ens apropa
als paisatges de Cézanne o a aquells que Picasso i Braque pinten abans
d'emprendre l'aventura cubista.
Van GoghVan Gogh és un artista turmentat.
Aquesta angoixa i aquesta malenconia que sent, sap transmetre-les en
tots els elements de les seves pintures. A l'obra Prades, un carrer,
de 1917, el cel de Miró recorda notablement els cels de Van Gogh.
|
| Així doncs, Miró no inaugura
la seva obra amb exercicis de pintura clàssica, sinó fent servir allò
que més li interessa dels nous moviments artístics moderns. Aquesta
serà una característica que l'acompanyarà al llarg de tota la vida.
Miró no pot enquadrar-se en cap de les grans tendències pictòriques
del segle XX, però n'utilitza algunes per a expressar les seves inquietuds
personals.
|
Una identitat rural
L'eix central sobre el qual
gira quasi tota l'obra de Miró és la intensa comunió que experimenta
amb la terra i la natura. La seva relació amb aquestes és la d'un
pagès. Miró està convençut que les persones prenem la nostra força
de la terra que trepitgem, de forma anàloga a com ho fa un arbre a
través de les seves arrels.
Tot i que Miró neix a Barcelona,
més que l'ambient cosmopolita en què es cria, li causa un gran impacte
el camp, els escenaris del qual són per a ell Cornudella, a Tarragona,
terra natal del seu pare, Mont-roig, on la família adquireix una granja
quan ell és un nen, i Mallorca, d'on era original la seva mare.
Per a Miró, l'energia que
sorgeix de la terra il·lumina i transforma la realitat. Decisiva i
reveladora d'aquestes creences de l'artista és la sèrie de paisatges
realitzats a Mont-roig, Cambrils, Prades i Siurana entre 1918 i 1924,
i especialment els de Mont-roig de 1918 i 1919. Anomenats detallistes
per la descripció minuciosa que s'hi fa, evoquen la idealització
del pintor del món rural, que apareix sempre sota una llum intensa
i uniforme, intentant revelar aquesta vida secreta de la terra de manera
gairebé religiosa.
|
Pintat entre 1921 i 1922, aquest
quadre (La Masia) representa la masia que la família de Miró havia
comprat a Mont-roig i reuneix totes les particularitats de l'univers
imaginatiu del pintor. Potser per això, va comprar-l'hi Hemingway,
perquè n'intuïa la importància.
D'una banda, l'arbre que
trobem al centre de l'obra, les arrels del qual s'endinsen en un
forat negre i misteriós enmig del sòl, manifesta sens dubte l'energia
enigmàtica que l'artista atorga a la terra, un dels fils conductors
de la seva obra. D'altra banda, la precisió ingènua del dibuix d'animals
i objectes; l'espai pictòric de dues dimensions, pres de les imatges
de la pintura medieval catalana, que tant va impressionar Miró des
que era un nen; i el color agut i fred, que transmet un surrealisme
ja pressentit, proporcionen la clau del llenguatge de la pintura de
Miró, depurat els anys següents.
|
|
Joan Miró, Carnaval d'Arlequí (1924-1925)
|
L'experiència surrealista
A partir de 1920, a París,
Miró coneix els artistes i escriptors que, a partir del 1924, formaran
el moviment artístic del surrealisme i, des de 1925, exposa regularment
amb ells. Sota la influència dels surrealistes, l'estil de Miró
va madurant, però malgrat els nous contactes, el pintor obeeix només
a les pròpies idees.
|
|
Miró no és un pintor surrealista
pròpiament dit. Mai no pinta somnis ni practica l'escriptura automàtica,
tal com raja, per tal de revelar l'inconscient; i, a diferència de
la resta de surrealistes, com ara Dalí, s'allunya progressivament
de les formes i visions concretes i de les referències a la realitat
visible. Tanmateix, els seus materials artístics són els dels artistes
surrealistes: l'inconscient, la fantasia, el somni. Miró s'aprofita
d'aquests nous vocabularis guanyats pel surrealisme per crear un llenguatge
singular, personal i inconfusible, capaç d'expressar la seva gran
preocupació, la força màgica de la terra.
Així, el 1923, gràcies al
surrealisme, Miró crea un univers propi, mig fantàstic i mig familiar,
al mateix temps humorístic i tendre, considerat un dels més originals
del segle XX. A Carnaval d'Arlequí (1924-1925), la primera obra de
Miró plenament integrada en aquest nou món, veiem com el pintor fa
servir el llenguatge dels somnis per transformar allò que és real
i introduir-ho en un univers propi estrictament pictòric. |
Un univers propi
La guerra civil espanyola.
De 1929 a 1938, Miró acusa la influència de la guerra civil espanyola,
que pertorba l'ànim de l'artista, en la pintura turmentada de les
seves teles. Els fons foscos, la deformació de les figures i el to
angoixat de les composicions són característics d'aquest període.
N'és un magnífic exemple
Dona i gos davant la lluna, de 1936, la figura femenina de la qual s'assembla
moltíssim a la del Guernica de Picasso, quadre un any posterior. A
banda d'expressar el desastre de la guerra, aquesta pintura anuncia
ja un dels personatges principals que poblen l'univers propi del pintor:
la dona. I és que en la dècada de
1930, el llenguatge tan personal de Miró és a punt de consolidar-se.
|
Joan Miró, Despertar de matinada (1924-1925)
|
|
En nombroses entrevistes i escrits d'aquesta època, l'artista declara
que desitja abandonar els mètodes convencionals de la pintura per a
trobar una forma d'expressió definitivament contemporània.
Constel·lacions. El 1940,
a Varengeville, un poblet del nord de França on Miró s'havia establert
amb la seva família l'any anterior en fugir de la guerra, és concebuda
una sèrie de vint-i-tres petites obres amb el títol de Constel·lacions.
El cel, els estels, els ocells i els animals representats en aquesta
sèrie conformen la imatge d'un univers propi, poblat per personatges
propis, que Miró ja ha conquistat. |
|
Joan Miró, Dona i ocell (1982)
|
Un llenguatge propi
El 1941, Miró torna a Espanya,
i una gran retrospectiva al Museu d'Art Modern de Nova York suposa
la seva consagració internacional definitiva. És precisament llavors
que el seu llenguatge peculiar madura i acaba de perfeccionar-se.
L'univers creat per Miró
és tan personal com independent. Té els seus propis personatges, que
conversen en termes de colors greus o somrients i que habiten només
en els fons de les seves pintures, aïllades del món real.
Viatge a l'interior de la
natura. La desmesura dels peus de les figures de Miró expressa la seva
creença de sempre que la força la pren un de la terra que trepitja.
La idea que existeix una energia secreta de la terra que ens atorga
força es troba ja a les primeres obres de Miró. No obstant això,
en aquestes obres primerenques, es tracta de l'energia d'una terra
concreta, local. En canvi, en l'univers consolidat de Miró, aquesta
energia de la terra és universal, de totes les terres en general. És
una energia interior de la natura que atorga força a totes les coses
impulsant-les al moviment.
El sol, els ocells i els estels
de l'univers mironià són l'expressió de l'energia màgica de
la natura. També les línies fines, aturades en un punt o en un parèntesi,
que fa de barrera i impedeix la fuga de l'energia de la línia, ens
parlen d'aquesta força misteriosa de la natura perquè expliquen
el moviment i l'aturament de les coses, el ritme constant de l'univers.
Miró, un nen gran. La ingenuïtat
de la pintura de Miró, que s'apropa cada vegada més a un llenguatge
intuïtiu, que recorda el d'un nen, no resta valor a les seves obres.
Al contrari, els estampa un segell personal i inconfusible, una immediatesa
inimitable.
|
|
A més, pintar com un nen no
és fàcil. L'educació, les normes socials i el coneixement de l'art,
que ens encaminen a deixar a enrere la infantesa i la seva espontaneïtat
irrepetible, pesen més del que ens adonem. Tornar a pintar com un nen
és tot un exercici conscient de recuperació dels valors infantils
i d'alliberació de les convencions socials. És, doncs, tota una
fita, que el traç negre i gruixut de Miró sigui cada vegada més simple.
Juntament amb els colors primaris dels seus quadres, és el que fa que
l'obra de Miró esdevingui tan universal.
Un final feliç. Els últims
anys de la seva vida, Miró segueix aprofundint en el seu llenguatge
original i, amb un univers propi prou assentat, es llança a la recerca
de nous suports i materials: mosaic, ceràmica, escultura, tapís; l'artista
no té por de res. Sense caure en la temptació de treure-li partit
a la fama, realitza murals per a la UNESCO, Harvard i IBM, i la conegudíssima
escultura monumental Dona i ocell que, instal·lada en un parc de Barcelona
que duu el seu nom, és l'última obra de Miró. |
|
