|
2016. Els científics construeixen una màquina per viatjar en el temps. La faig servir per tornar enrere fins el 1937. Som en plena guerra civil i m’allisto a la divisió de la qual forma part el meu avi. Aleshores, ell és molt jove i encara no ha conegut la meva àvia: el meu pare encara no ha nascut. Mentre xerrem carregant els fusells, la meva arma es dispara accidentalment i el mata. Què passa? Si el meu avi ha mort el 1937, abans de dur al món el meu pare, com és possible que en el 2016 jo estigui viu? Potser el fet que l’hagi mort fa que la història canviï i que, efectivament, el 2016 jo no existeixi. Però, en aquest cas, qui és que ha tornat enrere en el temps i l’ha mort?
Universos paral·lels
La “paradoxa de l’avi” és un dels nombrosos contrasentits que produiria un viatge en el temps. Les teories fonamentals de la ciència contemporània, com ara la relativitat o la mecànica quàntica, no exclouen la possibilitat de fer viatges en el temps. Tanmateix, es troben moltes dificultats tècniques i paradoxes quan s’intenta concebre una màquina del temps. Una de les solucions possibles a la paradoxa de l’avi seria l’existència d’universos paral·lels. Es tracta d’una pura hipòtesi especulativa, sense cap fonament experimental. Segons aquesta idea, en el moment en què el tret del meu fusell toca el desafortunat avi, es generen dos universos paral·lels. En un d’aquests universos, l’avi mor i jo desaparec de l’escena per sempre. En l’altre, el tret no el mata i la història s’acaba amb el meu avi, ja vell, que m’explica davant del foc l’anècdota sobre un company que va estar a punt de matar-lo accidentalment…
Imatge: Dez Pain
|
Imatge: Dez Pain.
|
On són els turistes del futur?
A molts científics, però, no els convenç la hipòtesi dels universos paral·lels. El físic Stephen Hawking desconfia del fet que els viatges en el temps siguin possibles. Si un dia ho fossin, els viatgers del futur ja estarien entre nosaltres, argumenta. I qui ha vist mai un turista del futur? Hawking ha proposat també la “conjectura de la protecció cronològica”. Segons aquesta hipòtesi, encara que els viatges en el temps fossin possibles, qualsevol canvi en el passat no tindria cap efecte en el present. En altres paraules, tots nosaltres estaríem encadenats a un únic univers, amb una única història. Segons Hawking, acceptar aquest principi seria l’única manera d’evitar caure en la paradoxa de l’avi.
|
Vols barats… en el temps
En realitat, el viatge en el temps no és res d’extraordinari. De fet, tots nosaltres a cada instant estem viatjant en el temps. L’última setmana ens hem mogut endavant en el temps… d’una setmana! L’última hora hem anat endavant amb una velocitat … d’ “una hora per hora”! Viatjar en el temps així no és gaire car.
|
|
| Allò que ja no és tan senzill és intentar anar una mica més ràpid: per
exemple, una màquina que es mogués pel temps a “dues hores per hora” em
permetria saber al migdia què passarà a mitjanit. Encara més complicat seria fer marxa enrere en el temps. No només
s’hauria d’anar enrere, sinó que caldria anar-hi amb més velocitat
d’“un hora per hora”. Altrament, passada una hora, ens trobaríem
justament en el moment en el qual vam iniciar el viatge. |
|
Dibuix: Oriol Massana.
|
Els dos bessons
Segons la Teoria de la Relativitat, que va concebre el físic Albert Einstein a començament del segle XX, l’espai i el temps no són dues entitats separades sinó dos aspectes de la mateixa cosa. Per exemple, segons aquesta teoria, el temps flueix d’una manera diferent segons la velocitat amb la qual un es mou en l’espai. Suposem que hi ha dos bessons: un astronauta i un fuster.
|
Als 25 anys, l’astronauta s’embarca en una nau espacial que viatja a un
velocitat molt propera a la de la llum (avui en dia les velocitats
assequibles són molt més baixes). Després de cinc anys de viatge, el
cosmonauta torna a la terra i troba que el seu germà bessó ja té 75
anys! Segons les equacions de la relativitat aquest escenari no és
ciència-ficció. Senzillament, el temps ha passat “més ràpid” a la Terra
que a la nau.
|
Forats en el temps
La paradoxa dels dos bessons no és cap fantasia. Els satèl·lits orbitals es mouen a cinc quilòmetres per segon, molt menys dels 300.000 quilòmetres per segon de la llum. Tanmateix, és una velocitat prou gran com perquè els enginyers aerospacials hagin comprovat que els rellotges dels satèl·lits es mouen més a poc a poc que els de la Terra. Aquesta diferència s’ha de tenir en compte per posar data i hora correctes a les observacions dels satèl·lits.
|
Imatge: Dez Pain.
|
| Una altra conseqüència de les teories d’Einstein és que el temps passa
més lentament en presència de camps gravitacionals molt forts.
Distorsions d’aquest tipus es troben en la proximitat dels forats
negres. En els últims anys, alguns científics han proposat la hipòtesi
que hi podrien haver uns “forats” a dintre de l’espai-temps, que serien
com unes “dreceres” per fer viatges en el temps. Només es tracta d’una
hipòtesi, però és perfectament compatible amb els coneixements actuals. |
|
Imatge: Demian Simpson.
|
Rebobinar el temps
Suposem que fem un enregistrament en vídeo de dues boles de billar que xoquen. Les dues boles entren en el pla des de sota, s’apropen, xoquen, i s’allunyen sortint del pla per dalt. Ara mostrem a un amic la pel·lícula en sentit contrari. Veurà dues boles que entren des de dalt, xoquen i s’allunyen cap a baix: una situació perfectament possible. Si l’amic no hi era present durant l’enregistrament, no podrà assabentar-se que la gravació era en sentit oposat. Aquest és un exemple del fet que el temps és absolutament simètric.
|
| És a dir, teòricament no hi ha cap “direcció privilegiada” en el temps.
Si observem un fenomen en la direcció temporal oposada a la qual s’ha
desenvolupat, obtindrem un altre fenomen físic perfectament possible.
Bé, en realitat, hi ha una classe de fenòmens físics per als quals el
temps no és simètric: són els processos que involucren la “força
feble”. Un exemple en són les reaccions nuclears implicades en
l’emissió de llum al Sol. |
|
Imatge: Jon Wisbey.
|
Per què cap endavant? Encara que l’observació de les boles de billar es pugui fer endavant i endarrere indistintament, hi ha moltes altres coses que no semblen tan “normals” quan les observem “marxa enrere”. Per enderrocar un edifici només cal fer explotar una bona quantitat de dinamita.
|
Però, tornar enrere i reconstruir-lo des de les seves runes és gairebé
impossible. Si no tenim dinamita, només cal esperar uns quants segles i
gairebé totes les construccions es redueixen a escombres. Casos com
aquests demostren que sí que hi ha una “direcció privilegiada” en el
temps. En realitat, però, no hi ha cap contradicció amb les
observacions del paràgraf precedent. Una construcció està feta d’àtoms,
que podem imaginar com unes boles de billar microscòpiques. Al nivell
dels petits grups d’àtoms, efectivament, tots els processos són
“reversibles”. Tanmateix, quan hi ha molts àtoms, les coses es
compliquen. En una construcció, els àtoms estan disposats ben ordenats:
els àtoms de ferro amb els altres àtoms de ferro, les molècules que
formen el ciment amb les seves companyes, etc. En les runes, els àtoms
estan desordenats. Ara, hi ha moltes maneres de crear una barreja
desordenada d’àtoms; però n’hi ha una de sola per disposar-los de
manera que formin un elegant palau. Doncs, és molt més probable que
l’evolució temporal porti a una de les moltes situacions desordenades
(les runes) que a l’única situació ordenada (el palau).
|
Viatges en el temps de la ficció
La literatura ens ha ofert, des de temps immemorial, exemples de viatges en el temps. Així, en l’«Apocalipsi» de Sant Joan de la Bíblia, l’apòstol ens explica com se li va revelar el futur gràcies a un àngel enviat per Jesús. Segles després, l’any 1843, Charles Dickens escriuria el Conte de Nadal, obra portada al cinema per Disney, on l’avar Scrooge viatja en el temps de la mà dels tres esperits del Nadal. No obstant això, la creació i l’ús de màquines per viatjar en el temps ha estat sempre una temàtica bàsicament i exclusiva de la literatura de ciència ficció.
Els orígens
El primer escriptor que va descriure una màquina per moure’s en el temps no va ser Herbert George Wells, com creu la majoria, sinó Enrique Gaspar, un autor espanyol que en la seva sarsuela El anacrónopete (1881) ens descriu, minuciosament, un artefacte per saltar en el temps.
Ara bé, és cert que el tema no va arribar a la ciència ficció fins que l’any 1895 H. G. Wells va publicar La màquina del temps. Tanmateix, Wells no dedica el text a reflexionar sobre les paradoxes temporals ja que el seu objectiu és, bàsicament, moralitzador. El llibre fou tot un èxit en la seva època i ha estat portat al cinema i a la televisió diverses vegades. L’adaptació cinematogràfica més coneguda n’és El temps en les seves mans feta per George Pal l’any 1960. Uns altres clàssics dins aquesta temàtica són Un ianqui a la cort del rei Artús (1889) de Mark Twain o El final de l’eternitat d’Isaac Asimov (1955).
L’Anacronòpet
Una de les primeres obres de fantasia que van parlar de la màquina del temps va ser L’Anacronòpet, novel·la publicada per Enrique Gaspar y Rimbau (Madrid, 1842-Olorón, 1902) el 1887. L’Anacronòpet és una caixa de ferro que es mou amb quatre grans culleres també de ferro, alimentada amb electricitat. Gràcies al “fluid García”, els viatgers no rejoveneixen durant el viatge i poden arribar a veure la batalla de Tatuà o la reconquesta de Granada. Quan s’apropen al moment de la creació, però, les coses no van tan bé…
|
|
La paradoxa del viatge al passat
La paradoxa del viatge en el temps fou expressada per primera vegada per René Barjavel a El viatger imprudent (1943) i s’ha utilitzat per argumentar que els viatges al passat no són possibles. Aquesta paradoxa es basa en una concepció mal·leable de la línia temporal on és possible canviar els esdeveniments futurs. Així, James P. Hogan titula la seva novel·la Hi havia tres vegades (Thrice Upon a Time) fent contrast amb el conegut “hi havia una vegada” (once upon a time) dels contes.
En contra d’aquesta visió, La màquina del temps de H. G. Wells postula que els fets són inevitables i que per tant, la línia temporal és rígida. Per això, la dona del protagonista mor en tots els viatges que fa al passat.
|
La màquina del temps. (c) Warner Bross i Dreamworks Pictures (2002)
|
Viajes instantanis o progressius
En la literatura hi ha dos tipus de viatges en el temps, l’instantani i el progressiu. El viatge instantani és el més comú i no requereix una explicació científica. El trobem a obres com Conte de Nadal de Dickens o Un ianqui a la cort del rei Artús de Twain.
En els salts progressius, el canvi consisteix en augmentar la velocitat a través de la dimensió temporal. En trobem un bon exemple a La màquina del temps de H. G. Wells i a Alícia a través del mirall (1871) de Lewis Carrol. En aquest últim llibre i malgrat no ser una obra de ciència ficció, la Reina Blanca es mou en el temps al revés, o sigui, viu sempre a una velocitat temporal constant negativa. |
|
