|
Ausiàs
March va escriure poesia durant la primera meitat del segle XV, a la
manera dels trobadors. L'amor és el tema de la major part dels seus
poemes, on la veu poètica es queixa del patiment que l'enamorat ha
de suportar, i es dirigeix a una dama el nom de la qual amaga rere un
pseudònim (el "senyal"), i a la qual sovint li demana mercè (favor
i clemència).
Poesia, ciència i saber
A diferència
dels trobadors que havien escrit abans que no ell, March incopora a
la seva poesia tot de terminologia i de nocions provinents de la divulgació
de sabers filosófics, mèdics, cosmològics i religiosos en entorns
no-acadèmics com el seu. Així, per exemple, per parlar sobre les pròpies
penes amoroses, March descriu els seus sentiments d'acord a teories
sobre el funcionament del cos i del cervell humà, analitzant amb detall
com els estímuls visuals provocats per la contemplació de la seva
dama li provoquen un seguit de reaccions fisiològiques que són la
causa del seu malestar.
"Dormint,
vetlant, yo tinch la fantasia
en
contemplar qui am, qui és, què val,
e
quant més trob, lavors me va pus mal,
pel
pensament, qui·m met en gran follia."
(Poema
CI)
Versió moderna: "Quan dormo, quan vetllo, la meva fantasia se centra en la contemplació d’aquella a qui estimo, i penso com és i quant val, i com més detalls hi observo, cada vegada em trobo pitjor, tot per culpa d’aquest pensament meu que em fa tornar boig."
(Fantasia i pensament s’entenien en temps de March com a parts o funcions diferents de la intel·lecció humana)
|
|
|
Detall dels frescos a la Cambra dels esposos al Palau Ducal de Màntua. Mantegna (1474)
|
Falconer del rei
No obstant això, Ausiàs March no era metge ni professor universitari. Va néixer a Gandia cap al 1400 i va morir a València el 1459. Es va casar dues vegades, una d’elles amb Isabel de Martorell, germana de Joanot Martorell (l’autor del Tirant lo Blanc), però va enviudar en tots dos matrimonis prematurament. De jove va servir al rei d’Aragó en diverses campanyes militars, concretament a Sardenya, Nàpols, Sicília i a Gerba, al sud-est de l’actual Tunísia. El 1425 va ser nomenat “falconer major”, però no se sap durant quant de temps va exercir aquest càrrec.
Era senyor d’un patrimoni heretat no massa gran, a l’àrea de Gandia, a Beniarjó. Els matrimonis li van permetre ampliar lleugerament les rendes, que encara devia administrar, com altres cavallers d’aquella zona, d’una manera feudal. |
Sí se sap que es va dedicar tota la vida a la falconeria, i en un dels
seus poemes, escrit en la seva vellesa i dirigit al rei, que es trobava
a Nàpols, demana a Alfons el Magnànim un falcó.
|
"Tots los
delits del cors he ja perduts,
e no atench
als propis d'espirit;
en los mijans
ha ésser mon delit,
e si no l'he,
yo romanch decebuts.
E sol d'aquests
me resta lo caçar,
per què us
soplich, mon car e bon senyor,
que del falcó
me siau donador,
un pelegrí
lo qual té nom Suar."
(Poema
CXXIIa)
Versió moderna: "Ja he perdut tots els plaers del cos, i no arribo als que són propis de l’esperit, així que he de gaudir d’aquells que es troben al mig; i si no puc, em sento frustrat. D’aquests ja només em queda la caça, per la qual cosa us suplico, estimat i bon senyor meu, que em regaleu aquell falcó, un de pelegrí que es diu Suar".
Fortuna i fama
March és avui una de les figures més importants de la història de la literatura catalana, i un poeta singularíssim dins de les lletres medievals europees; però quan encara vivia, no només era ja famós, sinó també molt imitat. D’altra banda, el poeta de Gandia va ser un important referent literari al llarg de tot el segle XVI: van seguir imitant-lo tant els poetes del Renaixement que escrivien en català com, sobretot, els que ho van fer en castellà (Joan Boscà, Garcilaso de la Vega, Jorge de Montemayor, etcètera). A més, la seva poesia es va editar, reeditar i traduir diverses vegades al llarg del segle.
El "filòsof"
Un del renoms que March s’havia guanyat era el de filòsof. En això certament hi tindria a veure la cultura científica que exhibia en alguns dels seus poemes. Tanmateix, un altre aspecte de la seva escriptura que deuria contribuir a aquesta fama de pensador van ser les seves constants reflexions sobre la condició moral de l’home. March tracta en molts dels seus poemes la problemàtica i contradictòria recerca humana del bé, entre els valors del món material (fugisser, vanal) i del món espiritual (incorruptible, etern).
Alguna fi en aquest món se
troba;
nés vera fi, puys que no
fa l'om fèlix:
és lo començ per on l'altra
s'acaba,
segons lo córs quentendre
pot un home.
(Poema CV)
Versió moderna: En
aquest món hi ha alguna fi que no és veritable, perquè no fa feliç
a l'home; només és el començament pel qual s'acaba a l'altre
món, segons el curs de la vida que l'home pot entendre.
|
|
