A l'escola aprenem que Cristòfor Colom, “descobridor” d'Amèrica, era un navegant genovès (italià) fill d'humils teixidors. L'origen de Colom, però, està immers en una àrdua controvèrsia entre historiadors de tot el món que el fan genovès, gallec, extremeny, asturià o fins i tot noruec.

Diverses proves suggereixen que Colom era d'Eivissa

1.- El cognom "Colom"

El veritable cognom o llinatge del descobridor del Nou Món era Colom i no Colón, com es diu a les Capitulaciones de Santa Fe de l'abril de 1492. Així en dóna fe l'historiador Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés (1478-1557), que tingué tracte directe amb el navegant i el seu entorn familiar. A Oviedo no li van haver d'explicar —ho diu ell mateix—, sinó que va viure molt de prop els fets esdevinguts abans i després del descobriment.

Per altra banda, a Bibliografía Colombina, hi ha la següent anotació: “16 de junio 1488: Di a Cristóbal Colom tres mil maravedís por cédula de Sus Altezas”. L'anotació es troba en els comptes del tresorer de Sevilla, Francisco González.

Atès que el cognom o llinatge Colom és originari de les terres que formaven la confederació catalano-aragonesa, l'antiga Corona d'Aragó, seria just pensar que la família del descobridor d'Amèrica era natural d'algun dels seus territoris: Catalunya, València o Balears.

A partir de 1492, Cristòfor i els seus familiars foren coneguts oficialment amb el cognom Colón a Castella i Lleó.

2.- L'escut

Cristòfor Colom, i encara avui en dia els seus descendents, va utilitzar en el seu escut unes armes catalanes no existents en cap altra nació.

3.- Els topònims

Colom, a l'hora de batejar els accidents geogràfics que trobava en els seus viatges, traslladà molts topònims del Mediterrani occidental al Carib, especialment d'Eivissa i Formentera, però, curiosament, per a desesperació dels defensors d'un Colom italià, cap és de Gènova ni de Ligúria.

4.- La llengua

No feia servir l'italià Colom escrivia en castellà al seu banc de Gènova (Banco de San Giorgio) i va mantenir una extensa correspondència en aquesta mateixa llengua amb Nicolás Oderigo, ambaixador genovès a Castella, i amb el seu gran amic i protector, també italià, fra Gaspar Gorricio. Als seus germans Bartolomé i Diego, suposadament genovesos, els escrivia també en castellà. Com s'explica que un suposat Colom genovès no fes servir l'italià ni quan era oportú?

Tenia escassos coneixements d'italià

Ningú pot negar que l'almirall tenia coneixements de la llengua italiana, perquè va deixar dues notes escrites en italià en dos llibres: Historia di Plinio, escrita en aquesta llengua i conservada a la Biblioteca Colombina de Sevilla, i Libro de Profecías. Però la redacció no pot atribuir-se ni molt menys a una persona que tingués l'italià com a llengua materna. Els estudis lingüístics revelen que Colom tenia molt pocs coneixements del dialecte genovès i del toscà.

Ni el castellà ni el portuguès eren la seva llengua materna

Aquest fet ha estat provat per historiadors com fra Bartolomé de Las Casas i Ramón Menéndez Pidal. L'Almirall tenia grans coneixements del castellà, però no els suficients, perquè quan desconeixia el mot adequat, sense dubtar-ho, feia servir el català. És un fet tan clar que en diverses ocasions ha d'explicar el seu significat perquè suposa que els destinataris dels seus escrits no l'entendran.

Hi ha una gran afluència de termes catalans en els seus escrits

Tant el seu lèxic col·loquial com nàutic estava farcit de paraules i expressions que només tenen explicació des del català. A més, la major part dels termes que feia servir en castellà eren també molt habituals en català.

  Primer desembarcament de Cristòfor Colom a Amèrica (Dióscoro T. Puebla, 1862)