|
Centenars de preguntes envolten el retrat més famós de la història. Després de mig segle de vida, encara segueixen suggerint-se noves interpretacions sobre tots els elements d’aquesta obra. Havent rebut inevitablement i merescuda un reconeixement com a icona cultural, el seu encís traspassa les barreres pictòriques per alimentar tot tipus d’àmbits, ja siguin el cinema, la literatura o la religió.
Qui és ella?
Mirada de reüll, llavis fins, celles i pestanyes absents, mans grans, somriure impossible de descriure... Tots aquests trets, units a un paisatge estrany, ple d’ombres i colors indefinits, són els que han despertat l’interès i l’ànsia interpretativa de molta gent, des del moment que el retrat va sortir a la llum. És inevitable observar o parlar d’aquesta obra sense que s’obrin a l’instant interrogants com: qui és aquesta dona? Somriu? I si somriu, a què es deu? Hi ha qui es preguntarà per què un retrat és motiu de tant rebombori i expectació. Segurament, molts només veuen a una dona posant, que sembla somriure tímidament, i no troben raó per a fer-se tantes preguntes davant una imatge que sembla senzilla quant a contingut. Però si es tenen en compte les suposicions i dilemes sobre la identitat de la dona retratada, i que sempre s’ha cregut que Da Vinci introduïa missatges ocults en les seves obres, entre d’altres coses, no és d’estranyar que aquesta imatge captivi tan sols mirar-la.
|
La Mona Lisa, Leonardo da Vinci
|
Possibles identitats
Per indagar més sobre la protagonista, farem un repàs d’algunes de les interpretacions sobre qui pot ser aquesta dona; tanmateix, tot són sospites que no s’han aconseguit provar mai:
- Lisa Gherardini, dama florentina que es va casar amb el banquer napolità Francesco del Giocondo; d’aquí el nom de Gioconda. El de Mona o Monna seria un apòcope de “Madonna”, expressió en italià que vol dir “la meva senyora”.
- Potser va ser Isabella d’Este, que Da Vinci va conèixer a Milà i va dibuixar a llapis per després fer-ne un oli.
- Constança d’Avalos, duquessa de Francaville, esmentada en un poema de l’època, on es llegeix que Leonardo la va pintar “sota bell vel negre”
- La teoria més cridanera és que seria el propi Leonardo amb aparença de dona. Per arribar a aquesta conclusió, es va analitzar i es va comparar amb un dels seus autoretrats més famosos. Es va veure, sorprenentment, que els trets eren molt semblants en les principals línies de la cara (llavis, ulls, nas,...). L’absència de celles li donaria una aparença més ambigua.
- Però la teoria més polèmica, i recentment popularitzada després de l’aparició de l’èxit de vendes El codi Da Vinci, és que representa la mateixa Maria Magdalena, i per afegir-hi més polèmica, que està embarassada. La teoria es fonamenta en la posició de les mans sobre el ventre i en la simbologia oculta característica de l’obra de Leonardo. A més, a la Mare de Déu també se l’anomenava Madonna.
|
Da Vinci: més enllà del pintor renaixentista
Si fem un repàs a la vida creativa de Da Vinci, comprovarem que aquest geni no es va quedar estancat en les arts plàstiques. També va experimentar d’una manera sorprenent en zoologia, cartografia, anatomia, botànica, etc. Molts dels seus projectes s’han donat a conèixer en forma d’apunts i dibuixos, però molts van quedar sense materialitzar i han passat a la història com grans idees. L’Home de Vitruvi, diferents còdex, plànols de fortificacions i multitud d’invents són exemples de la seva genialitat.
D'esquerra a dreta, primera filera: 1) Possible autorretrat de Leonardo (c.1512), 2) Estudi d’embrions (c.1510), 3) Anatomia del coll (c.1515).
D'esquerra a dreta, segona filera: 4) Disseny d’un canó gegant (c.1503-1504), 5) Cavall (c.1483-1498), 6) Estudi dels moviments i posicions d’un gat (c.1517-1518).
|
|
El somriure més polèmic de la història A la incertesa sobre la identitat de la dama, se li uneixen altres enigmes que fan més atractiu el retrat. El més famós és el del seu somriure. És cert que quan l’observem la seva mirada ens persegueix des de qualsevol angle, i amb això sembla somriure; aquesta és la sensació que tenen molts en un primer moment. Llavors un es pregunta per què somriu, i comencen a nodrir-se imparablement les teories. És un somriure dolç? De felicitat? O en realitat no somriu? Hi ha dues interpretacions molt discutides que intenten respondre aquestes preguntes. Una atribueix el somriure al fet que es tracta d’una dona embarassada (deixant de banda que sigui Maria Magdalena o no).
|
| La posició de les mans sobre el ventre, la serenitat del rostre, els
dits inflats, etc., ho fonamenten. La segona, parla d’un somriure
burleta en el cas que fos una imatge efeminada del propi Da Vinci.
Aquest, sota una disfressa de dona, s’estaria mofant de l’espectador i
per això ens somriu maliciosament. Però tot això no deixen de ser
suposicions. Recentment, Margaret Livingston, experta en percepció
visual, es va aventurar a dir que “el somriure de la Mona Lisa és una
il·lusió que apareix i desapareix a causa de la forma en què l’ull humà
processa les imatges”. Així doncs, si mirem el somriure directament,
aquest desapareix, mentre que si ens fixem en altres zones del quadre,
sembla que sí que ens somriu. Per què no ho comproveu? Us somriu? |
Reproduccions i referències
En ple segle XX, davant l’explosió de la publicitat, el cinema i la televisió, i amb el gust per la còpia i la transformació del passat, era inevitable que la Gioconda es convertís en icona de moda recurrent. Així, encara podem veure com la seva imatge apareix en nombrosos objectes quotidians, s’ha utilitzat com a imatge publicitària, i com a obra parodiada per diversos artistes de renom. Per exemple, el 1919 Marcel Duschamp, artista transgressor per excel·lència, es va atrevir per primera vegada a reproduir aquesta obra afegint-li un bigoti i una barba. També la va subtitular amb les lletres LHOOQ, que llegides en francès (elle chaud au cul) vénen a dir: “Ella té foc al cul”. Més recentment, Andy Warhol i Fernando Botero van fer les seves versions, i també hi ha una Gioconda amb trets de Salvador Dalí. No cal oblidar tampoc la seva immersió en la literatura i el cinema, amb El Codi Da Vinci o El somriure de Mona Lisa, entre d’altres. Això no fa més que reafirmar la seva popularitat i el seu caràcter d’icona cultural. Amb tot plegat, és impossible mirar-la com un simple retrat.
|
Superior: LHOOQ, Marcel Duchamp. Inferior: Mona Lisa, Botero
|
Dades d'interès
- Mesura 77 x 53 centímetres és un quadre força petit!)
- És imatge de més de 400 marques i nom de 61 productes
- És visitada per 6 milions de persones cada any
- El 1911 va ser robada pel pintor italià Vicenzo Perrrugia. Dos anys més tard va aparèixer a Itàlia
- Va ser esquitxada amb àcid i colpejada amb una pedra en el Louvre, on ara s’exposa darrera d’una vitrina antibales, en una sala especial que la protegeix.
|
