Enormes i majestuosos, els elefants són els animals més grans que caminen sobre la Terra en l'actualitat. Quantes espècies d'elefants hi ha? Com es comporten? Heus aquí algunes curiositats d'aquests increïbles animals...

Elefants asiàtics i africans: les 7 diferències

Tot i la seva enorme (mai millor dit) semblança, l'elefant africà i l'elefant asiàtic són espècies diferents. Molt properes, això sí, però... sabries distingir-les?

Asiàtics

Africans

Però quantes espècies d'elefants hi ha?

Fins fa poc es creia que només existien dues espècies d'elefant: els elefants africans i els elefants asiàtics; però això ha canviat recentment.

Des de sempre, els elefants asiàtics s'han considerat com una sola espècie, coneguda amb el nom d’Elephas maximus, amb tres grups diferents o subespècies: els indis (els més coneguts), els de Sumatra (només en queden uns 3.000 individus) i els de Sri Lanka (només en queden uns 3.300 individus).

D'altra banda, fins fa 4 anys es creia que tots els elefants africans pertanyien a la mateixa espècie: Loxodonta africana. No obstant això, uns estudis genètics recents portats a terme per especialistes van determinar que un grup d'elefants africans és diferent de la resta. Aquests elefants es mouen en zones boscoses i ja anteriorment se'ls havia anomenat elefants de bosc per diferenciar-los dels elefants de sabana. Són una mica més petits i l'ivori dels seus ullals té un to rosat que no tenen els altres elefants africans. Les diferències genètiques entre els elefants de bosc i els elefants de sabana són tan grans que considerar-los de la mateixa espècie seria com fer el mateix amb cavalls i zebres. Per això es va decidir separar-los en una nova espècie d'elefant anomenada Loxodonta cyclotis.

Així doncs, en l'actualitat existeixen tres espècies d'elefants: dues a l'Àfrica i una a l'Àsia, encara que l'espècie asiàtica està formada per 3 subespècies (l'índia, la de Sumatra i la de Sri Lanka). Quin embolic!

Quina trompa!

La trompa és sens dubte el tret més característic d'aquest animal. És un òrgan flexible i poderós, format per pur múscul i sense ossos. Està format per la fusió i l'elongació del nas i el llavi superior. Al seu extrem, la trompa està rematada per un o dos lòbuls.

Els elefants treuen molt partit a la seva trompa: la poden utilitzar com si fos una mà per acostar-se aigua i menjar a la boca (una cosa molt útil tenint en compte l'envergadura d'aquests animals i la seva relativa dificultat de moviment), per olorar o per donar-se banys d'aigua i pols.

Però potser l'ús més sorprenent sigui la comunicació amb altres elefants, no només acústicament sinó també per gesticulació. Així, la trompa aixecada vol dir que l'individu està en estat d'alerta, mentre que la trompa contra el pit significa predisposició a atacar davant un perill imminent. Presumint d'un caràcter una mica menys violent, també poden mostrar submissió tocant-se l'orella o calma posant la trompa en contacte amb els llavis d'un altre elefant.

© Bosse Küllenberg

Els enemics dels elefants

Segur que ens preguntem qui pot desafiar un animal tan gran. Efectivament, els individus adults manquen de depredadors naturals gràcies a la seva gran mida. No obstant això, les criatures són vulnerables als atacs de lleons, lleopards, cocodrils i, més rarament, hienes. D'entre tots els animals, els elefants africans tenen especial aversió als rinoceronts, fins al punt que els ataquen tan aviat com els veuen.

Una de les majors amenaces per als elefants som els humans. A l'Àsia, la desforestació i la trepidant industrialització dels seus països està acabant amb l'hàbitat natural dels elefants. Aquests es veuen obligats a acabar a les ciutats, on corren el perill de ser atropellats. Desafortunadament la sort de l'elefant africà no ha estat millor.

L'home ha perseguit l'elefant africà des de l'antiguitat, tant per la seva carn com pels seus valuosos ullals. Aquesta caça es va disparar als segles XIX i XX, quan va aparèixer, a més, la caça com a esport cada vegada més demandada per les elits nord-americanes i europees. Així mateix, la conversió de grans extensions de selva i sabana en plantacions va destruir gran part del seu hàbitat.

El 1989 es va prohibir la caça de l'elefant africà i el tràfic d'ivori, després que la població d'aquests animals es veiés reduïda a menys de la meitat durant la dècada dels 80. Malgrat tot el que s’ha aconseguit, l'elefant africà es considera avui dia una espècie en perill d'extinció.

Cap dissecat d'elefant en una casa colonial africana

Mites i realitats sobre els elefants

Tot i el seu aspecte grotesc i brut es diu que els elefants són animals molt sociables i extremadament intel·ligents. Els estudis sobre el seu comportament han demostrat que aquests animals presenten trets molt característics de la seva espècie i, en ocasions, semblances emocionals a la nostra.

Per exemple, tenen sentit de la família, de la mort, de l'amistat i de la lleialtat. Saben el que és un cadàver de la seva espècie i semblen tractar-lo amb respecte quan en troben un durant els seus viatges; són capaços de reconèixer i plorar per les restes mortals d'algun dels seus familiars. I sí, sembla que la seva capacitat de record arriba fins i tot a superar la nostra. D'aquí la dita “tenir memòria d'elefant”.

I què hi ha dels cementiris d'elefants? Existeixen realment? Durant el segle XIX, amb l'arribada dels europeus a l'Àfrica, es van trobar conjunts de restes mortals d'elefants. Van ser molts els exploradors que van recórrer incansablement el continent africà, que van arriscar la seva vida i els seus diners en expedicions destinades a trobar aquests famosos cementiris, replets d'ivori, impulsats per l'esperança de fer fortuna.

Luc Sesselle

Aquest fet va ajudar sens dubte a enfortir el mite. Però no es pot dir que tots aquests animals es dirigissin allí de forma conscient, a morir en pau. La disciplina científica que explora el comportament dels animals (l'etologia), corre el perill d'intentar “humanitzar” molts d'aquests comportaments.

Però l'explicació és molt més biològica. Podria ser que, davant una sequera molt gran, un manat sencer fos incapaç de seguir el seu camí cap a llocs menys àrids i morís de fam. Però la fi del mite va arribar al segle XX, quan es va constatar que els elefants més vells tendeixen a patir càries als ullals. Embogits pel dolor busquen instintivament dipòsits de fang i aigua per calmar el seu dolor. Com que les deus d'aigua són escasses a l'Àfrica, els animals acaben als mateixos llocs, on jeuen i moren.

Ryan Arya