|
Fa dos-cents cinquanta anys, un home obscur,
anomenat Leeuwenhoek, va començar a investigar per primera vegada un món nou i
misteriós, poblat amb centenars de diferents tipus d'éssers diminuts, alguns feroços
i mortals, d'altres avinents i útils, molts d'ells més importants per a la
humanitat que cap continent o arxipèlag.
1
Leeuwenhoek,
a qui ningú admira i amb prou feines algú recorda, és avui gairebé tan
desconegut com ho eren els seus estranys i minúsculs animals i plantes en el
temps en què va descobrir-los. Aquesta és la història del primer dels caçadors
de microbis. És el relat dels audaços, persistents i curiosos exploradors i
lluitadors contra la mort que van venir després d'ell; la senzilla història de
les seves incursions incansables en aquest nou món fantàstic.
D'aquest nou món, tots els
caçadors de microbis i lluitadors contra la mort n'han intentat de fer un mapa.
I tot intentant-ho, han anat tentinejant, a les palpentes, i han comès equivocacions
i aixecat falses esperances. Alguns d'ells han mort per massa atrevits
-executats pels assassins enormement petits que estudiaven- i han obtingut així
una glòria escassa i efímera.
Avui,
ser un home de ciència és una cosa respectable. Aquells que es coneixen amb el
nom de científics formen un element important de la població; els seus
laboratoris es troben a cada ciutat i les seves fites són a les portades dels
diaris (sovint fins i tot abans que s'hagin assolit completament). Gairebé
qualsevol jove estudiant universitari pot entrar en el món de la investigació
i, poc a poc, esdevenir un professor acomodat amb un salari petit però
arreglat, en alguna facultat confortable.
Però mireu de tornar als dies
de Leeuwenhoek, fa dos-cents cinquanta anys, i imagineu-vos-hi, havent acabat
l'institut, preparant-vos per escollir una carrera, simplement amb ganes de
saber més. Us heu recuperat no fa massa d'unes galteres. Pregunteu al vostre
pare sobre la causa que les provoca i us diu que un malvat esperit de les
paperes havia entrat en el vostre cos. La seva teoria pot no impressionar-vos
massa, però decidiu fer veure que us el creieu i no preguntar-vos més sobre què
són les galteres -sobretot, perquè si no us el creieu, us esteu jugant una
pallissa i potser que us facin fora de casa. El vostre pare és l'Autoritat.
Doncs
aquest el món de fa dos-cents cinquanta anys, quan va néixer Leeuwenhoek; el
món que a penes s'havia començat a espolsar de sobre les supersticions, que amb
prou feines començava a avergonyir-se de la seva ignorància. Era un món on la
ciència (que només és la recerca de la veritat a través de l'observació acurada
i el pensament clar) tot just començava a caminar amb passos imprecisos i
insegurs. Era un món on Servet va ser cremat viu per atrevir-se a trossejar i
examinar el cos d'un home mort, on Galileu va ser tancat de per vida per
atrevir-se a demostrar que la terra es movia al voltant del sol.
Antoni
Leeuwenhoek va néixer el 1632 entre els molins de vent blaus i els carrers
baixos i canals alts de Delft, a Holanda. La seva família eren burgesos de mena
molt respectable, i dic molt respectable perquè eren cistellers i cervesers, i
els cervesers, a Holanda, eren respectats i honorats. El pare de Leeuwenhoek va
morir aviat i la seva mare el va enviar a l'escola perquè arribés a ser
funcionari del govern. Amb tot, va deixar l'escola als setze anys per entrar
d'aprenent en una botiga de teixits d'Àmsterdam. Aquesta va ser la seva
universitat. Penseu en un científic d'avui en dia preparant-se pels seus
experiments entre rotlles de drap, sentint el dring de la campaneta en obrir i
tancar la caixa, comportant-se educadament davant d'una successió infinita de
mestresses de casa holandeses, que regatejaven amb una insistència terrorífica
per no deixar-se escapar cap cèntim; doncs aquesta va ser la universitat de
Leeuwenhoek durant sis anys.
A
l'edat de vint-i-un anys va deixar el comerç de teixits, va tornar a Delft, es
va casar i n'hi va obrir un de propi, pel seu compte. Se sap molt poc d'ell
durant els vint anys següents, sinó que va tenir dues dones (successivament) i
diversos fills, molts dels quals van morir; però no hi ha dubte que durant
aquest temps va ser escollit porter de l'ajuntament de Delft, i que va
apassionar-se com un beneit per tallar i polir lents. Havia sentit a dir que si
d'un vidre transparent se'n tallen lents ben petites, les coses que s'hi poden
veuen a través seu semblen molt més grans de com s'observen a ull nu... Se'n
sap poc d'ell entre els vint i els quaranta, però no hi ha dubte que en aquells
dies va passar per un home ignorant. L'única llengua que sabia era l'holandès,
una llengua obscura i menyspreada en els cercles cultes, la llengua dels
pescadors, els botiguers i els cava-clots. La gent instruïda d'aquells dies
parlava llatí, però Leeuwenhoek no podia ni llegir-hi, i la seva única lectura
era la d'una Bíblia en holandès. Tanmateix, veureu que la seva ignorància li va
ser de gran ajut, ja que, apartat de tota l'absurditat culta del seu temps, va
haver de confiar en els seus propis ulls, en el seu judici. I això li resultava
molt fàcil, perquè mai no hi ha hagut persona més caparruda que Antoni
Leeuwenhoek.
Seria
fantàstic mirar a través d'una lent i veure les coses més grans que no te les
ha mostrat el teu ull! Però... comprar una lent? No pas Leeuwenhoek! Mai no hi
ha hagut cap home més suspicaç. Comprar lents? Se les faria ell! Durant aquests
obscurs vint anys va visitar fabricants de lents i va aprendre-hi els rudiments
per poder tallar-les i polir-les. Va visitar alquimistes i apotecaris, i va
ficar el nas en els seus mètodes secrets per obtenir metalls dels minerals;
tentinejant, va començar a aprendre l'ofici d'orfebres i argenters. Era un home
més que remirat i no estava satisfet amb haver de tallar les lents com els millors
artesans d'Holanda, havien de ser millors que les dels millors, així que encara
s'hi dedicava durant moltes més hores. A continuació, va muntar aquestes lents
en uns rectangles petits de coure, plata o or, que ell mateix havia elaborat
sobre focs abrasadors, entre fortors i estranys vapors. Avui[1],
els investigadors paguen setanta-cinc dòlars per un refulgent microscopi de
qualitat, fan girar els cargols, hi miren a través seu, fan descobriments, tot
sense saber ni un borrall sobre com està construït. Aquest no era el cas de
Leeuwenhoek.
Per
descomptat, els seus veïns es creien que estava una mica grillat, però no per
això va deixar de cremar-se les mans i omplir-se-les de butllofes. Treballant
oblidat de la seva família i indiferent als seus amics, se submergia en la
serenor de la nit tot sol, dedicat a minucioses tasques. Mentre ell trobava una
manera d'elaborar una lent diminuta, amb un gruix de menys d'una vuitena part
de polzada, tan simètrica, tan perfecta que era capaç de mostrar-li les coses més
petites amb un augment i una claredat fantàstiques, els seus bons veïns se'n
reien per sota el nas. Sí, era un home molt inculte, però era l'únic home
d'Holanda que sabia com fer aquelles lents, així que va arribar a dir dels seus
veïns: "Hem de perdonar-los, el seu cap no dóna per a més".
És
aleshores quan aquest comerciant de teixits tan autosuficient va començar a
posar les seves lents sobre tot allò que li queia a les mans. Va mirar-hi les
fibres musculars d'una balena i les escames de la seva pròpia pell. Anava a la
carnisseria i hi pidolava o comprava ulls de bou, i es va quedar fascinat per
la graciosa disposició del cristal·lí del bou. Mirava durant hores la
constitució del pèl d'una ovella, d'un castor, d'un ant, que es veien a través
del trosset de vidre com si fossin aspres troncs. Va disseccionar amb molta
delicadesa el cap d'una mosca; va fixar-ne el cervell a la fina agulla del seu
microscopi i va quedar astorat de la claredat amb la qual podia contemplar el
detalls d'aquell gran i fantàstic cervell! Va examinar les seccions
horitzontals de la fusta d'una dotzena d'arbres diferents i diverses llavors de
plantes. "Impossible!" va grunyir en haver espiat per primera vegada
l'estrafolària perfecció allargada de l'agulló d'una puça i les potes d'un
poll. Aquell home era com un cadell de gos que ensuma indiscriminadament
qualsevol dels objecte que l'envolten.
2
Mai no hi hagut un home menys segur que
Leeuwenhoek. Observava aquest fibló d'abella o aquella pota de puça una vegada
i una altra, i una altra. Deixava els seus espècimens fixats a la punta del seu
estrany microscopi durant mesos (per tal de mirar altres coses, anava
construint més microscopis fins que en va tenir centenars), i després tornava a
aquells primers espècimens per corregir-ne les primeres faltes. Mai no va
escriure una sola paraula sobre res que hagués vist, mai no va fer cap dibuix
fins que centenars d'observacions li ensenyessin que, en unes determinades
condicions, veuria exactament la mateix cosa. I encara no se sentia segur del
tot! Deia:
"Tothom
que mira per primera vegada a través d'un microscopi diu que ara veu això i ara
veu allò, però fins i tot un observador entrenat pot enganyar-se. En aquestes
observacions he invertit més temps del que molts no creurien, però ho he fet
amb gust, i no he fet gens de cas d'aquells que es preguntaven per què em
prenia tantes molèsties i què en treuria de bo de tot això. No escric per
aquestes persones, sinó per als filòsofs[2]."
Va treballar durant vint anys
d'aquesta manera, sense públic. Però en aquest temps, cap a la meitat del segle
XVII, grans coses estaven en moviment en el món. Per aquí i per allà, a França,
a Anglaterra i a Itàlia, uns homes singulars entaforaven el nas a tot allò que
passava per ser coneixement. "Ja no farem cas de l'autoritat d'Aristòtil,
ni de la del Papa" deien aquests rebels, "només confiarem en les
observacions repetides perpètuament davant dels nostres ulls i en tot allò que
sospesem amb les nostres pròpies balances; només escoltarem les respostes que
ens donen els experiments, res més!" De manera que alguns d'aquests
revolucionaris van fundar a Anglaterra una societat anomenada la Facultat
Invisible. Havia de ser invisible perquè Cromwell els hauria penjat per
conspiradors i heretges, si hagués escoltat quines estranyes qüestions miraven
de resoldre. I quins experiments van arribar a fer aquells solemnes
investigadors! Posa una aranya dins un cercle fet amb la pols de la banya d'un
unicorn i no en podrà sortir, deia la saviesa del temps. Això era suficient per
a aquells universitaris invisibles? Un d'ells va portar mostres de la suposada
pols d'una banya d'unicorn i un altre hi va dur una aranya en una ampolla. Tota
la facultat s'hi va ajuntar, sota la llum dels alts canelobres; es va fer
silenci, estava a punt de tenir lloc l'esperat experiment i aquí en tenim la
crònica:
"Es va fer un cercle amb
la pols de banya d'unicorn i una aranya es va col·locar al centre del cercle.
Immediatament se'n va escapar"
"És clar!", direu.
Per descomptat! Però recordeu que un dels membres d'aquesta facultat era Robert
Boyle, un dels fundadors de les ciències químiques, i que Isaac Newton n'era un
altre. Aquesta era la Facultat Invisible, que al cap de poc temps, quan Carles
II va pujar al tron, va deixar de ser una societat científica clandestina per
assolir la dignitat de ser anomenada la Societat Reial d'Anglaterra. Doncs
aquests van ser el primer públic d'Antoni Leeuwenhoek!
Un home de Delft no se'n rei
d'ell, Reigner de Graaf, a qui s'havia fet membre corresponent de la Societat
Reial perquè els havia escrit sobre les coses interessants que havia trobat en
l'ovari humà. Aleshores, Leeuwenhoek ja estava bastant fastiguejat i
desconfiava de tothom, però va deixar que Graaf mirés a través d'aquells ulls
màgics que no s'assemblaven a cap altra lent que existís a Europa, a Anglaterra
i ni tan sols a tot el món. Allò que Graaf va veure-hi va fer que s'avergonyís
de la seva pròpia fama i que escrivís tot seguit a la Societat Reial:
"Feu perquè Antoni
Leeuwenhoek us escrigui sobre els seus descobriments".
I Leeuwenhoek va respondre a
les peticions de la Societat Reial amb tota la seguretat d'un home ignorant que
no s'adona de la profunda saviesa dels filòsofs als quals s'adreça. Va ser una
carta llarga, on divagava sobre qualsevol tema que hi pugui haver sota la capa
del sol. Estava escrita amb una manca d'ofici còmica, en l'holandès col·loquial
que era l'única llengua que sabia. El títol de la carta era: Mostra
d'algunes observacions fetes amb un microscopi inventat pel senyor Leeuwenhoek,
a propòsit de les floridures de sobre la pell, la carn, etc.; el fibló d'una
abella, etc. La Societat Reial va quedar-ne fascinada i els seus membres
sofisticats i cultes es van divertir molt, però, sobretot, la Societat Reial es
va quedar impressionada per les coses sensacionals que Leeuwenhoek els deia que
podia veure a través de les seves noves lents. El secretari de la Societat
Reial va agrair-li l'escrit i li va dir que esperava que a aquella primera
comunicació la seguirien d'altres. Així va ser, per centenars d'altres durant
un període de cinquanta anys. Eren cartes conversacionals, plenes de comentaris
graciosos sobre els seus veïns ignorants, d'exposicions de xarlatans i astuts
explotadors de supersticions, també els explicava coses sobre la seva salut...,
però entre paràgraf i paràgraf dels seus temes domèstics, o entre pàgina i
pàgina, els senyors de la Societat Reial tenien l'honor de llegir les
descripcions immortals i extremadament acurades dels descobriments fets per
l'ull màgic d'aquell porter i botiguer. I quins descobriments!
Quan tornes a mirar-te'ls,
molts dels descobriments fonamentals de la ciència semblen tan simples, tan
absurdament simples. Com podia ser que els homes anessin de tentines, a les
palpentes durant milers d'anys sense veure coses que han tingut al davant dels
nassos? Amb els microbis, igual. Ara tot el món els ha vist fent cabrioles a
les pantalles, molta gent poc instruïda els han observat nedant sota les lents
d'un microscopi, i l'estudiant de Medicina més inexpert és capaç de mostrar-vos
els gèrmens de no sé quantes malalties. Què hi havia que va fer tan difícil
observar microbis per primera vegada?
Deixem-nos
d'ironies i recordem que quan va néixer Leeuwenhoek no existia el microscopi
sinó burdes lupes que amb prou feines aconseguien que una moneda de deu cèntims
semblés de vint-i-cinc. Amb aquest tipus de lents -i sense la seva tenacitat
per tallar-se i polir-se les seves pròpies i meravelloses lents- aquell
holandès hauria anat fent observacions fins arribar a fer-se vell sense haver
observat res de més petit que un àcar. Heu llegit que va anar fent lents cada
vegada millors amb la persistència fanàtica d'un llunàtic, que ho examinava
tot, les coses més íntimes i les més desconcertants, amb la curiositat d'un beneit
cadell de gos. Sí, i tota aquesta observació de fiblons d'abella, pèls de
bigoti i qualsevol altra cosa van ser necessàries per preparar-lo per a un dia,
quan, de sobte, va observar a través de la seva joguina muntada en or, una
goteta de pluja i el que hi va descobrir...
Amb
allò que va veure aquell dia comença pròpiament aquesta història. Leeuwenhoek
era un observador maniàtic, i qui sinó un home tan estrany hagués pensat en
orientar les seves lents cap a l'aigua clara i pura, acabada de baixar del cel?
Què hi podia haver en l'aigua si no aigua? Podeu imaginar-vos la seva filla
Maria (de dinou anys, que cuidava el seu pobre pare lleument trastocat...) veient-lo agafar un petit tub de vidre,
escalfat al foc al roig-viu, allargat fins a ser tan fi com un cabell... La
Maria, dedicada al seu pare (que se'n riguin per sota el nas, si volen, aquells
estúpids veïns!), però què caram devia tenir entre mans per anar amb aquella
pipeta fina com un cabell?
La
podeu veure vigilant amoïnada aquell home amb el cap com absent i els ulls
esbatanats, trencant el tubet en trossos més curts, sortint al jardí,
inclinant-se sobre un pot del terra que mesurava la quantitat de pluja caiguda.
S'inclina sobre el pot. Torna cap al seu estudi. Fixa la pipeta sobre l'agulla
del seu microscopi ...
Què
deu tenir entre mans el beneit del seu estimat pare?
Observa
a través de les seves lents mentre murmura paraules incomprensibles...
De
sobte, l'excitada veu de Leeuwenhoek: "Vine aquí! Afanya't! Hi ha
animalons en aquesta aigua de pluja... i neden! I juguen! Són milers de vegades
més petits que cap altra criatura que puguem veure només amb els ulls... Mira!
Mira que he descobert!"
Havia
arribat el seu dia. Alexandre havia anat a l'Índia i havia descobert uns
elefants enormes que cap grec no havia vist abans, però eren tan comuns entre
els hindús com els cavalls entre els grecs. Cèsar havia anat a Anglaterra i
s'havia trobat salvatges que obrien els ulls sorpresos al seu pas, però els
bretons eren tan ordinaris entre ells com els centurions romans per a Cèsar.
Balboa? Com eren d'orgullosos els seus sentiments en veure per primer cop el
Pacífic? Doncs igualment, aquell oceà era tan ordinari per als indis de
Centre-Amèrica, com el Mediterrani per a Balboa. I Leeuwenhoek? Aquest porter de
Delft s'havia apropat i havia mirat dins d'un fantàstic món subvisible, ple de
petites coses, criatures que hi havien viscut, s'hi havien criat, hi havien
lluitat i hi havien mort completament amagades i desconegudes per a tots els
homes des del principi dels temps. Eren un tipus de bèsties que havien destruït
i aniquilat races senceres d'homes, deu milions de vegades més grans que no
elles. Eren éssers més terribles que dracs capaços d'escopir foc o monstres amb
cap d'hidra. Eren assassins silenciosos que mataven nadons en els seus càlids
bressols i reis en els seus palaus arrecerats. Era aquest invisible,
insignificant però implacable (i algunes vegades profitós) món, el que havia
observat per primer cop d'entre tots els homes de tot el món.
Havia
arribat el seu dia...
3
Aquell home absolutament desacomplexat mostrava la
seva admiració i la seva sorpresa davant
d'una natura plena d'esdeveniments impossibles i desconcertants. Com
m'agradaria tornar al passat, i portar-vos-hi amb mi, tornar a aquell temps
d'ingenuïtat quan els homes tot just començaven a dubtar dels miracles divins
alhora que començaven a trobar-se amb altres fets encara més miraculosos. Seria
tan meravellós poder estar en la pell d'aquell holandès, per poder sentir-ne
l'excitació i gairebé mareig en la seva primera llambregada a les cabrioles
d'aquelles "bestioletes desgraciades".
Així
és com les va anomenar i, com ja us he dit, Leeuwenhoek era un home poc segur.
Aquells animals eren tremendament petits per ser reals, massa estranys per ser
de veritat. Així que hi va mirar una altra vegada, fins que les seves mans es
van omplir de butllofes de tant aguantar el microscopi, i els seus ulls
d'aquell líquid coent que apareix després d'haver estat forçant massa la vista.
Però tenia raó! Hi havia no un sol tipus de criatureta sinó també un altre, més
petit que no el primer "movent-se amb molta agilitat, perquè tots estaven
provistos d'un peuets diminuts. Un moment! N'hi ha un tercer tipus, i un quart,
tan petits que no en puc distingir la forma, però és viu! Es mou d'un costat a
l'altre, recorrent grans distàncies en el seu món de la gota d'aigua dins del
tubet... Quins éssers més àgils! Paren, s'aturen en un punt determinat i
comencen a donar voltes sobre sí mateixos, amb rapidesa, dibuixant una
circumferència que no és més gran que un granet de sorra". Així ho
escrivia Leeuwenhoek.
Aquest
tafaneig tan aparentment poc pràctic ens dóna la mesura de la seva obstinació.
A penes mai no desenvolupava teories, en canvi, era un entusiasta a l'hora de mesurar
coses. Però com es pot construir un regle per mesurar coses tan petites com
aquestes bestioles? Arrugava el front: "Quan fa en realitat l'última i més
petita d'aquestes bèsties?" Va furgar en els racons més enteranyinats de
la seva memòria, entre els milers d'altres coses que havia estudiat i amb una
clarividència inimaginable va fer els seus càlculs: "Aquesta última mena
d'animal és mil vegades més petita que l'ull d'un poll gran". Aquell sí
que era un home acurat, i és que ara sabem que l'ull d'un poll plenament
desenvolupat no és ni més gran ni més petit que els ulls de qualsevol poll
mascle o femella que puguem escollir d'entre deu mil.
Ara
bé, d'on van aparèixer aquests estrafolaris habitants de l'aigua de la pluja?
Havien caigut del cel? S'hi havien arrossegat imperceptiblement des del terra
pel damunt de les vores del pot? O potser havien estat creats del no-res per un
Déu capriciós? Leeuwenhoek creia en Déu amb tanta devoció com qualsevol altre
holandès del segle XVII. Sempre es referia a Déu com el creador de Tot el que
És. No només creia en Déu sinó que també l'admirava profundament, quin gran
Ésser, que sabia com formar les precioses ales de les abelles! Però ell era
també un materialista. El seu bon sentit li deia que la vida prové de la vida
mateixa. La seva creença li deia que Déu havia inventat tot ésser vivent en
només sis dies, i que en haver posat en marxa la maquinària, es va retirar a
recompensar els bons observadors i a castigar els endevinadors i els
estafadors. Així doncs, va deixar d'especular sobre improbables pluges fines de
petits animals del paradís. Déu no podia, certament, crear aquells animals del
no-res i posar-los dins del pot amb l'aigua de la pluja. Però un moment...
Potser sí? Només hi havia una manera d'esbrinar d'on venien. "He
d'experimentar", va murmurar.
Va
rentar un got de vi fins deixar-lo ben net, el va eixugar, el va sostenir sota
el doll del canaló de desguàs de la teulada i va agafar-ne una goteta en un
dels seus tubets. Sí! Eren allà! Unes quantes d'aquelles bestioles nedaven a
l'aigua. "Estan presents fins i tot a l'aigua de pluja, que ha caigut
recentment!". Però allò tampoc no demostrava res, perquè les bèsties
podien viure perfectament en el canaló i ser arrossegades per l'aigua.
Aleshores
va agafar un plat gran de porcellana, amb un interior "setinat de color
blau", el va rentar fins deixar-lo ben net, va sortir al bell mig d'un
xàfec i el va posar dalt de tot d'una caixa ben gran, perquè les gotes d'aigua
no esquitxessin fang a dins del plat. Fins i tot va llençar la primera aigua
que hi havia recollit per acabar de netejar-lo en profunditat. A continuació va
recollir l'aigua amb una de les seves pipetes, i cap al seu estudi.
"Ho
he demostrat! Aquesta aigua no conté una sola criatura! No cauen del cel!"
Així
i tot, es va quedar amb aquella aigua. Hora rere hora, dia rere dia hi donava
un cop d'ull, fins que al quart dia va tornar a veure aquelles bestioles que
començaven a aparèixer a l'aigua, amb trossets de brutícia i una mena de
pasterada de filets i fibres. Aquell era un home tenaç de veritat! Imagineu un
món d'homes que sotmetin tots els seus judicis presumptuosos a la prova del
sentit comú d'algú com Leeuwenhoek!
Va
escriure potser a la Societat Reial per parlar-los del món absolutament
insospitat que havia descobert? No pas
encara! Era un home lent. Va orientar les lents a tot d'altres tipus d'aigua,
aigua tancada en l'ambient del seu estudi, la d'un pot de dalt de la teulada,
aigua dels canals no massa nets de Delft i aigua del fred i profund pou del seu
jardí. A tot arreu hi va trobar aquelles bèsties. Es va quedar amb la boca
oberta davant de la seva immensa petitesa, va trobar-ne diversos milers en un
espai que no era ni tan sols com un gra de sorra. Les va comparar als àcars i
eren, respecte aquesta criatura fastigosa, grans com una abella ho és respecte
un cavall. Mai no es cansava d'observar-les com "nedaven en grups, unes al
costat de les altres, amb l'harmonia d'un eixam de mosquits".
És
ben clar que aquest home anava a les palpentes. A les palpentes i fent
tentines, com tots els homes que manquen de presciència, que troben allò que
mai no s'havien proposat. Les seves noves bestioles eren fascinants però no
eren prou per a ell. Sempre furgava per tot arreu, intentant de veure-hi de més
aprop, mirant de trobar raons per a tot. "A què es devia el gust coent del
pebre?", es va demanar un dia, i després va pensar: "Han de ser
petites puntes dels granets de pebre que et punxen la llengua quan en
menges...". Existeixen aquestes petites puntes?
Va
començar a treballar amb pebre sec. Va esternudar, va suar, però no va
aconseguir d'obtenir granets de pebre prou petits per observar-los sota de les
seves lents. Així que, per tal de reblanir-los, els va deixar humitejant-se
dins d'aigua durant algunes setmanes. Amb unes agulles molt fines va aconseguir
separar unes partícules de pebre quasi invisibles, i les va succionar dins
d'una gota d'aigua i d'un d'aquells tubets fins com un cabell. Hi va mirar...
Hi
havia una cosa que podia fer perdre el cap fins i tot a un home de la seva
determinació. Va oblidar-se de possibles puntes agudes al pebre. Amb l'interès
d'un nen petit curiós va observar les trapellades d'un "increïble nombre
d'animals petits, de diversos tipus, que es movien amb gràcia, que es tombaven
d'un cantó i d'un altre, i que es movien d'una banda a l'altra!". Així va
ensopegar amb una magnífica manera de criar els seus nous petis animals.
I
ara sí, tocava escriure tot això per als homes importants d'allà a Londres! Amb
paraules ben planeres els va descriure la seva pròpia perplexitat. Pàgina rere
pàgina, amb una cal·ligrafia claríssima i amb paraules comunes els va explicar
que podia posar un milió d'aquests petits animals en un vulgar gra de sorra, i
que una gota de la seva aigua de pebre, on creixien i es multiplicaven tan bé,
podia contenir-ne més de dos milions set-cents mil.
Aquesta
carta es va traduir a l'anglès. Va llegir-se davant d'individus cultes i
escèptics, que ja no creien en les propietats màgiques de les banyes d'unicorn,
i aquells homes gairebé van caure d'esquena! Com! Els holandesos deien que
aquell home havia descobert bèsties tan petites que en una gota d'aigua n'hi
cabrien tantes com habitants tenia Holanda? Absurd! L'àcar era amb total
certesa i sense cap mena de dubte la criatura més petita que Déu havia creat.
Alguns
dels membres no en feren burla, però. Aquest Leeuwenhoek era un home tan
admirablement acurat que mai no havia escrit res que ells després no poguessin
comprovar. De manera que van enviar una carta al porter-científic, demanant-li
que els descrivís amb detall la manera com es construïa el microscopi i el seu
mètode d'observació.
Això
va amoïnar-lo. No li importava que aquells soques de Delft se li en riguessin,
però la Societat Reial? Ell havia pensat que eren filòsofs! Els havia
d'escriure els detalls que li demanaven, o havia de quedar-se per a ell tot
sol, en endavant, tot allò que feia? "Gran Déu", podeu imaginar-lo
murmurant, "tant com he treballat i suat per aprendre a descobrir aquests
misteris, tants insults com he hagut de suportar de tots aquells rucs, per tal
de perfeccionar els meus microscopis i mètodes d'observació!"
Però
els creadors han de tenir públic. Sabia que aquells escèptics de la Societat
Reial haurien suat tant per refutar l'existència dels seus petits animals com
afanys havia hagut de passar ell per descobrir-los. Estava dolgut, però els
creadors han de tenir un públic. Els va escriure una carta molt llarga
assegurant-los que no havia exagerat res de tot allò que els havia dit. Va explicar-los
els seus càlculs (els caçadors de microbis moderns, amb tots els seus aparells
només poden fer-ne de lleugerament més precisos!), va desenvolupar-los,
divisions, multiplicacions, sumes, fins que la carta va semblar un exercici
infantil d'aritmètica. Va acabar dient que molta gent de Delft havia vist (i
aplaudit) aquests estranys animals nous sota les seves lents. I que els
enviaria declaracions jurades dels ciutadans de Delft més eminents (dos
religiosos, un notari i vuit altres persones dignes de crèdit). Però que no els
diria com fer els seus microscopis.
Era
un home realment suspicaç! Sostenia les seves màquines perquè la gent pogués
usar-les, però si arribaven a tocar-les per veure-hi millor els feia fora de
casa. Era com un nen orgullós i ansiós per ensenyar una gran poma de color
vermell als seus companys, però reaci a deixar-los-la tocar, per por a que li'n
prenguessin una queixalada.
Així
doncs, la Societat Reial va encarregar a Robert Hooke i Nehemiah Grew la
construcció del millor dels microscopis i l'elaboració d'aigua de pebre de la
més bona qualitat. I el quinze de novembre de 1677, Hooke va portar el seu
microscopi a la reunió, ansiós per comunicar-los que Antoni Leeuwenhoek no
havia mentit. Allà tenien aquelles bèsties encantades! Els membres de la
Societat van aixecar-se dels seients i es van abraonar al voltant del
microscopi. Van mirar-hi i van exclamar: "Aquest home ha de ser un mag
observador!" Va ser un dia ple d'orgull per a Leeuwenhoek. I una mica més
tard la Societat Reial el va admetre, i li van enviar un esplèndid diploma com
a nou membre, en un estoig de plata amb l'escut d'armes de la societat gravat a
la tapa. "Els serviré fidelment durant la resta de la meva vida", els
va escriure. I va respectar la seva paraula, ja que els va anar enviant
aquelles cartes, barreja de conversa xafardera i ciència, fins que va morir amb
noranta anys. Però, enviar-los un microscopi? Ho sentia molt però, mentre ell
visqués, això era impossible. La Societat Reial fins i tot va assignar al doctor
Molyneux perquè fes un informe d'aquest porter-descobridor de l'invisible.
Molyneux va oferir un bon preu a Leeuwenhoek per un dels seus microscopis
(segur que se'n podrà desprendre d'un!), i és que n'hi havia centenars en
armariets que envoltaven el seu estudi. Però no! Hi havia alguna cosa que el
senyor de la Societat Reial voldria veure? Hi havia alguns curiosíssims
embrions d'ostra en una ampolla, aquí uns animalets bellugadissos, i l'holandès
preparava les seves lents perquè l'anglès pogués mirar-hi, vigilant tota
l'estona de cua d'ull perquè aquell indubtablement honestíssim visitant no
toqués ni li pispés res.
"Però
els seus instruments són una meravella!" va exclamar Molyneux "S'hi veu mil
vegades més nítidament que amb cap aparell que tinguem a Anglaterra!"
"Com
desitjaria, senyor meu" va dir Leeuwenhoek "poder ensenyar-li les meves millors
lents i el meu mètode d'observació especial, però això ho guardo tan sols per a
mi i no ho mostro mai a ningú, ni a la meva família".
4
Aquells petits animals eren per tot arreu! Va dir
a la Societat Reial que havia trobat eixams d'aquells éssers subvisibles a la
seva boca. "Encara que ara ja tinc cinquanta anys," va escriure
"tinc unes dents ben conservades, cosa que no és massa comuna, perquè tinc
el costum de fregar-me-les cada matí amb sal, i quan he acabat de netejar-me
els queixals amb una ploma, me'ls frego de valent amb un drap". Però quan
es va mirar les dents amb un mirall d'augment encara hi tenia restes de matèria
blanca, entre les dents. De què estava feta aquella matèria blanca?
Va
raspar de les dents una mica d'aquesta substància, la va barrejar amb aigua de
pluja pura, la va fixar en un tubet a sobre de l'agulla del microscopi, va
tancar la porta de l'estudi...
Què era allò que sorgia de la grisor
inidentificable de les seves lents i es tornava clarament distint quan apropava
el tub cap al focus? Hi havia una criatura increïblement minúscula, saltant a
l'aigua del tubet "com un lluç de riu". N'hi havia d'una segona
classe que nedaven cap endavant un tram curt, aleshores giravoltaven de sobte i
es tombaven en uns salts mortals preciosos. Hi havia alguns éssers que es
movien mandrosament i semblaven bastonet corbats. I res més. Però aquell
holandès els va estar observant fins que se li van envermellir els ulls. I es
movien i estaven vius, d'això no n'hi havia cap dubte! A la seva boca hi havia
un zoològic sencer! Criatures en forma de varetes que anaven d'un costat a
l'altre majestuosament, com bisbes en processó; hi havia espirals que s'arremolinaven
a través de l'aigua, com si es tractés de llevataps animats violentament.
Tothom
de qui podia disposar començant per ell mateix, era un animal per
experimentar-hi. Cansat d'observar durant tant de temps els animalons de la
seva boca, va anar a caminar sota uns arbres que deixaven caure les seves
fulles grogues sobre els miralls marrons dels canals. Era un treball pesat,
aquest joc seu, així que va voler descansar. Però es va trobar un home vell, un
home vell molt interessant: "Hi vaig parlar." va escriure Leeuwenhoek
a la Societat Reial "Era un home vell que duia una vida molt sòbria, mai
no havia consumit xerès o tabac, i molt de tant en tant vi, i el meu ull va
anar a fixar-se per casualitat en les seves dents, que eren defectuoses, i això
em va fer demanar-li que quan se les havia rentades per darrer cop. Em va dir
que mai a la vida no se les havia rentades."
Ja
s'havia oblidat completament del mal d'ulls. Quin zoològic d'animals remenuts
trobaria en la boca d'aquell individu! Va portar la bruta però virtuosa víctima
de la seva curiositat a l'estudi i, com era d'esperar, va trobar milions de
remenudes bestioles en aquella boca. Però allò que maldava dir a la Societat
Reial era això altre: que la boca d'aquell home vell era l'hoste d'una nova mena
de criatura, que lliscava entre les altres doblegant el seu cos amb unes
contorsions sinuoses, com una serp. L'aigua en el tubet semblava realment viva
amb tots aquells espècimens.
Us
deveu estranyar que Leeuwenhoek no faci menció enlloc entre els centenars de
cartes que va arribar a escriure, del mal que aquests misteriosos nous
animalets puguin fer a l'home. Se n'hi havia topat a l'aigua de beure, a la
boca; anys a venir en va descobrir als intestins de les granotes i els cavalls,
i fins i tot en les seves pròpies deposicions, on els hi trobava en eixams en
les rares ocasions en què "patia de diarrea". Ni un sol cop va
suposar que el seu patiment venia causat per aquelles bestioles, i de la seva
habitual manca d'imaginació i de la seva cura a no treure conclusions
precipitades els caçadors de microbis moderns (si tinguessin temps per estudiar
els seus escrits) podrien aprendre'n força. I és que, durant els darrers
cinquanta anys, literalment milers de
microbis han estat descrits com els causants de centenars de malalties, quan en
la major part dels casos aquells gèrmens són només residents ocasionals del cos
del malalt. Leeuwenhoek era molt cautelós a l'hora de dir que alguna cosa era
causa d'alguna altra. Tenia un ferm instint sobre la complicació infinita de
tot, que l'advertia del perill d'intentar assenyalar una sola causa d'entre
l'emboscat laberint de causes que controlen la vida.
Els
anys van anar passant. Ell mantenia el seu comerç de teixits, s'assegurava que
l'ajuntament de Delft estigués apropiadament escombrat, va anar tornant-se més
irritable i suspicaç, va seguir mirant hores i hores a través dels seus
centenars de microscopis i va fer un centenar de descobriments fascinants. A la
cua d'un peix fixada en un tub de vidre, va ser el primer home que hi va veure
els vasos sanguinis capil·lars, a través dels quals la sang va de les artèries
a les venes, de manera que va completar el descobriment de l'anglès Harvey,
sobre la circulació de la sang. Les coses més sagrades, indecoroses o
romàntiques de la vida eren només material per als experimentals ulls
incansables de les seves lents. Va descobrir l'esperma humà, i la sang freda de
les seves investigacions hauria estat desconcertant si no s'hagués tractat d'un
home tan innocent. Els anys passaven i tot Europa el coneixia. Pere de Rússia
va visitar-lo per presentar-li els seus respectes, i la reina d'Anglaterra va
viatjar a Delft només per poder veure les meravelles que podien observar-se a
través de les lents dels seus microscopis. Va encarregar-se de desmentir un
nombre incomptable de supersticions per a la Societat Reial, i al costat
d'Isaac Newton i Robert Boyle va esdevenir el membre més famós de la societat.
Tants honors van arribar a tornar-lo orgullós? No podien tornar-l'hi perquè ell
ja tenia des de bon principi una elevada opinió de sí mateix! La seva
arrogància no tenia límits, però era igualada per la seva humilitat quan
pensava en el boirós desconeixement que l'envoltava a ell i a tots els homes.
Admirava el Déu dels holandesos, però el seu autèntic Déu era la veritat:
"Estic
determinat a no entossudir-me amb les meves idees, sinó deixar-les i quedar-me
amb les dels altres tan aviat com se'm donin raons plausibles que les
sostinguin. Aquesta és la pura veritat. No tinc cap altre propòsit que el de
posar la veritat davant dels meus ulls, tanta com pugui abarcar, i el
d'utilitzar el talent limitat que he rebut per treure del món les bàrbares
supersticions que hi imperen, fent-lo arribar a la veritat i
mantenint-la-hi".
Era
un home extraordinàriament sa, i als vuitanta anys a penes li tremolava la
mà quan sostenia el microscopi perquè
els seus visitants poguessin fixar-se en els animalons o exclamar-se davant
dels embrions d'ostra. Però era aficionat a beure cada vespre (i quin holandès
no ho era?) i la seva única malaltia semblava ser una certa indisposició als
matins, després d'aquells excessos. No podia suportar els físics[3]:
com podien saber res sobre les malalties del cos quan no coneixien ni una
mil·lèsima part de tot allò que ell sabia sobre el cos? Ell tenia les seves
pròpies teories (que eren prou eixelebrades) sobre la causa de les seves
indisposicions. Sabia que la sang estava plena d'uns petits glòbuls (havia
estat el primer home en veure'ls). Sabia que aquests glòbuls havien d'anar a
través dels minúsculs capil·lars per passar de les artèries a les venes (no
havia estat també el primer home en descobrir-los en una cua de peix?). Doncs
bé, després de totes aquelles nits divertidíssimes, la seva sang es tornava
massa espessa per recórrer adequadament el camí de les artèries a les venes.
Havia de fer-la més fluïda, doncs. Va escriure a la Societat Reial:
"Quan
algun vespre he begut massa, al matí següent prenc una gran quantitat de tasses
de cafè tan calent com puc suportar, de manera que em faci suar molt, i així
puc restablir el meu cos d'una manera que no aconseguirien ni tots els
productes d'un apotecari junts. Aquesta és l'única cosa que he fet durant anys
quan he tingut febre".
Beure
aquell cafè tan calent el va portar a un altre fet curiós a propòsit de les
bestioles. Qualsevol cosa que fes el portava a tafanejar algun nou fet de la
natura, ja que vivia immers en aquests petits drames que tenien lloc sota les
seves lents, de la mateixa manera que un nen escolta amb la boca oberta i els
ulls oberts com taronges les històries de les Tres Bessones. Mai no es cansava
de llegir la mateixa història de la natura, sempre hi havia noves perspectives
a considerar, les pàgines del seu llibre de la natura estaven repassades i
gastades per un interès insaciable. Un matí, anys després del descobriment dels
microbis de la boca, en plena suada curativa, va mirar una vegada més la
substància blanca d'entre les seves dents.
Com
podia ser? No hi havia ni un sol animaló viu. Ni tampoc mort, perquè pensava
poder distingir els cossos de miríades de cadàvers, i potser un o dos que es
moguessin feblement, com si estiguessin malalts. "Sants del Cel!" va
grunyir "espero que cap senyor de la Societat Reial no miri de trobar
aquestes criatures a la seva boca, fracassi, i negui aleshores les meves
observacions!"
Vet
aquí que havia estat bevent cafè, tan calent que de poc no li crema els llavis.
Havia estat buscant els petits animals entre la substància blanca de les seves
dents incisives. L'havia observada justament després de prendre el cafè. I bé?
Amb
l'ajut d'un mirall d'augment, va observar-se els queixals. De què es podia
tractar? "Amb gran sorpresa, vaig veure un nombre increïblement gran de
petits animals, i en una quantitat de substància blanca tan petita, que resulta
inconcebible per ningú que no ho hagi vist amb els seu propis ulls".
Llavors va fer un experiment delicat en uns tubs. Va escalfar l'aigua amb la
seva minúscula població fins una temperatura una mica més càlida que la d'un
bany calent. En un moment, les criatures van aturar les seves àgils corredisses
d'un costat a l'altre. Va refredar l'aigua. No van tornar a la vida. Per tant,
el cafè calent era el que havia matat les bestioles de les seves dents
incisives.
Amb
quin delit les contemplava i encara tornava a contemplar-les una vegada més!
Però estava molest, estava preocupat perquè no podia distingir ni el cap ni la
cua de ningun dels animalons. Després de bellugar-se cap endavant en una
direcció, s'aturaven, canviaven de sentit i nedaven enrere amb la mateixa
celeritat i sense haver donat la volta. I tanmateix havien de tenir caps i
cues. De fet, "havien de tenir" ronyons, cervell, sang i vasos
sanguinis també. Els seus pensaments flotaven enrere, cap al seu treball de
feia quaranta anys, quan havia descobert que sota les seves potents lents, les
puces i els àcars, tan vulgars i simples a ull nu, havien esdevingut tan
complicats com els éssers humans. Però intentant, com ho havia fet, d'observar
amb les seves millors lents els animalets de la boca, no apareixien sinó com
bastonets, esferes o llevataps plans. Així que va haver d'acontentar-se amb
calcular per a la Societat Reial quin deuria ser el diàmetre del vasos
sanguinis invisibles dels seus microbis. Fixeu-vos bé que mai no va donar a entendre
que hagués vist aquests vasos, només li divertia de trasbalsar els seus
superiors amb especulacions sobre la seva impensable petitesa.
Si
Antoni Leeuwenhoek va fracassar en veure els gèrmens que causen les malalties
humanes, si va tenir una imaginació escassa per predir el paper homicida
d'aquestes miserables criatures, en canvi sí que va mostrar que bèsties
subvisibles podien matar i devorar éssers vius molt més grans que no ells.
Estava atrafegat amb uns musclos i tot de marisc que havia arrossegat fora dels
canals de Delft. Va trobar-hi milers d'embrions dintre de les mares i va
intentar de fer que aquestes cries es desenvolupessin a l'exterior, en un got
amb aigua del canal. "Em pregunto" murmurava "per què els
nostres canals no estan obturats pels musclos, si les mares tenen cadascuna
tants petits a dins seu". Aquell dia va furgar en un got d'aigua amb la
seva fina massa d'embrions, hi va orientar les lents al damunt per veure si
creixien... però què era allò? Astorat, va comprovar que la matèria sospitosa
desapareixia d'entre les closques, perquè estava essent engolida per milers de
minúsculs microbis que atacaven amb avidesa els musclos.
"La
vida viu d'altra vida; és cruel però és voluntat divina" va ponderar.
"I és sens dubte per al nostre bé, és clar, perquè si no existissin els
animalets per menjar-se els musclos joves, els nostres canals podrien acabar
obturats pel marisc, ja que cada mare dóna a llum més d'un miler de petits cada
vegada". De manera que Leeuwenhoek ho acceptava i alabava tot. En això va
ser un fill del seu temps, que encara no desafiava Déu, com faria Pasteur
després d'ell, brandant el puny davant les absurdes crueltats de la natura
contra els homes, els seus fills.
Leeuwenhoek
va passar dels vuitanta i les seves dents se li van afluixar una mica, com
havia de passar en qualsevol cos, fins i tot en un de fort com el seu. No es
queixava de la inexorable arribada de l'hivern de la seva vida, sinó que es va
treure una dent vella i va continuar apuntant les lents cap a les petites
criatures que va trobar dins d'aquella arrel buida. Per què no estudiar-les una
vegada més? Potser hi trobaria algun detall que li havia passat desapercebut
els darrers centenars de vegades. Els seus amics li deien, quan ja tenia
vuitanta-cinc anys, que s'ho prengués amb calma i deixés els seus estudis. Però
ell arrugava la cella i obria del tot uns ulls que encara lluïen: "Els
fruits que maduren a la tardor són els que perduren!" els va dir. Per a
ell els seus vuitanta-cinc anys eren la tardor de la vida!
Leeuwenhoek
era un home de teatre. Li encantava escoltar els ohs i els ahs de la gent
(filòsofs i gent de ciència, recordeu-ho) a qui deixava ficar el nas en el seu
món subvisible o als quals escrivia meravelloses cartes inconnexes
descrivint-los-el. No era cap professor. "Mai no he ensenyat a ningú"
va escriure al famós filòsof Leibnitz, "perquè si comencés a ensenyar a
algú, hauria de continuar amb d'altres. Així m'esclavitzaria, i jo vull
romandre lliure".
"Però
l'art de tallar i polir bones lents i de fer observacions d'aquestes noves
criatures desapareixerà de la capa de la terra, si vostè no l'ensenya als
joves", va respondre Leibnitz.
"Els
professors i els estudiants de la Universitat de Leyden ja fa temps que van
quedar enlluernats amb els meus descobriments, van llogar tres talladors de
lents perquè vinguessin a ensenyar a estudiants, i què en va sortir de tot
allò?" va escriure l'independent holandès. "En no-res fins on arribo
a veure, ja que pràcticament tots els cursos que es fan són per obtenir diners
a través del coneixement o per guanyar-se el respecte del món, ensenyant a la
gent com en són d'instruïts, i aquestes coses no tenen res a veure amb
descobrir allò que és velat als nostres ulls. Estic convençut que de mil
persones no n'hi ha cap que sigui capaç de dur a terme aquests estudis, perquè
cal una dedicació infinita i esquitxar un bon grapat de diners, i perquè un
home ha d'estar sempre ocupat amb els seus pensament si vol arribar a alguna
cosa..."
Aquest
va ser el primer dels caçadors de microbis. El 1723, quan ja tenia noranta-un
anys i es trobava al llit de mort, va enviar a buscar el seu amic Hoogvliet. No
podia ni aixecar la mà. Aquells ulls que havien estat refulgents ara eren plens
de lleganyes i les parpelles començaven a enganxar-se-li ràpidament amb el
ciment de la mort. Va dir entre dents:
"Hoogvliet,
amic meu, sigues tan amable de traduir aquelles dues cartes al llatí. Envia-les
a Londres, a la Societat Reial..."
Va
mantenir la promesa que havia fet ja feia cinquanta anys i Hoogvliet va
escriure amb aquelles últimes cartes: "Us envio, instruïts senyors,
l'últim obsequi del meu amic moribund, amb l'esperança que la seva última
paraula us sigui avinent".
I
així va morir el primer dels caçadors de microbis. Llegireu d'Spallanzani, que
va ser molt més brillant, de Pasteur, que tenia mil vegades la seva imaginació,
de Robert Koch que va fer un bé aparentment molt més immediat, en alleujar als
homes dels turments que els microbis els causen. Aquest i tots els altres són
avui en dia molt més famosos. Cap d'ells no ha estat, amb tot, tan completament
honest, tan escandalosament agut com aquest porter holandès, i tots ells
podrien prendre nota del seu esplèndid sentit comú.
|
