|
L’orgull del poble gal és conegut per tots gràcies als còmics d’Astèrix.
En el volum titulat L’Escut Arvern, Astèrix i Obèlix recorden la victòria de Vercingetòrix en la batalla de Gergòvia, però es neguen a parlar d’Alèsia, l’indret on els gals van ser finalment vençuts pels romans. Tanmateix, el poble gal podia estar ben orgullós d’aquesta derrota. Amb Vercingetòrix al capdavant, les diferents tribus de la Gàl·lia van unir-se per plantar cara a Roma tot oferint una forta resistència fins al final.
On eren les Gàl·lies?
Segons les distingien els romans, la Gàl·lia Cisalpina era al nord d’Itàlia, abans de creuar els Alps, i la Gàl·lia Transalpina era a l’altra banda dels Alps, des del nord d’Itàlia.
|
|
La Gàl·lia Comata comprenia les actuals França i Bèlgica, era la més extensa i s’anomenava així, que en llatí significa Gàl·lia Cabelluda, perquè els seus habitants es deixaven el cabell molt llarg.
Tot i que la gent del sud estava molt romanitzada, la Gàl·lia Cisalpina gairebé no participava en els assumptes romans ni gaudia dels avantatges dels aliats de Roma. Ni tan sols es reclutava als habitants per a la infanteria romana.
|
| La Gàl·lia Transalpina havia estat conquerida pels romans l’any 120 aC per assegurar-se el pas dels exèrcits fins a Hispània. La Gàl·lia Cabelluda no va ser conquerida fins l’època de Juli Cèsar. |
Qui eren el gals?
Els habitants de les Gàl·lies, els gals, coneixien l’existència i el poder dels romans i en general evitaven qualsevol contacte amb ells. Eren agricultors i grangers que defensaven fermament els seus camps i el seu rei. Guerrers temibles, però sense afany d’expansió.
Els seus sacerdots rebien el nom de druides. I el seu costum era fabricar i beure cervesa, la qual cosa els romans ni entenien ni aprovaven, aficionats com eren al cultiu de la vinya. Alts i fornits, rossos o pèl-rojos i d’ulls blaus o grisos, per als romans, els gals eren bàrbars, pobles amb hàbits completament diferents. Però tenien una civilització avançada i un gran comerç establert.
La guerra de les Gàl·liesLa Guerra de les Gàl·lies va ser una sèrie de vuit campanyes anuals, des del 58 fins el 51 aC, realitzades per les legions romanes comandades per Juli Cèsar contra els pobles gals, i que van permetre a la República Romana annexionar tot el territori de la Gàl·lia, fins i tot parts de Germània.
|
L’any 58 aC, Juli Cèsar va rebre poders per governar la Gàl·lia Transalpina, a l’actual sud de França, durant 5 anys; en comptes de realitzar un mandat rutinari, va iniciar aquesta guerra a la conquesta de la Gàl·lia Cabelluda. Es tractava d’un territori pla, amb grans boscos i molts recursos agrícoles per explotar; i els romans sabien que les tribus celtes que l’habitaven es barallaven entre elles contínuament.
Juli Cèsar va fer-hi cap amb l’excusa que havia de socórrer una tribu aliada de Roma, els eduos, que havien estat envaïts pels belgues. Tanmateix, una cop allà, va decidir quedar-s’hi amb les seves sis legions. Això va provocar la inquietud dels gals i el començament de les lluites amb els romans. |
Juli Cèsar.
|
Vercingetòrix el gal
L’any 53 aC, Juli Cèsar havia vençut a totes les batalles contra els gals aprofitant el seu punt feble: la divisió que regnava entre els diferents pobles de la Gàl·lia.
No obstant això, aquell mateix any, la tribu dels eburons, dirigida pel gal Ambiòrix, va rebel·lar-se contra la invasió romana, bo i derrotant una de les legions de Cèsar, que perdia així una quarta part de les seves tropes. La rebel·lió dels eburons va ser la primera derrota clara dels romans a la Gàl·lia i va inspirar sentiments nacionalistes revolucionaris per tota la regió.
|
Moneda de Vercingetòrix.
|
|
Les tribus gales van començar a adonar-se que només vencerien a Roma si es mantenien unides. I es va convocar un concili de dirigents a Bibracte.
El concili va declarar a Vercingetòrix, el nom del qual significa “el gran cap dels guerrers”, comandant dels exèrcits units de la Gàl·lia. Vercingetòrix, de la tribu dels arverns, va ser l’únic cap de tribu que va saber convèncer a bona part dels caps gals de la necessitat d’unir-se sota el seu comandament per plantar cara a Roma.
|
La batalla de GergòviaL’estratègia de la terra cremada
En el moment de l’aliança dels gals en contra dels romans, Juli Cèsar es trobava al seu campament d’hivern, situat a la Gàl·lia Cisalpina. De seguida va assabentar-se de la matança de tots els ciutadans romans, tant colons com comerciants, que s’havia produït a les ciutats gales més importants i es va veure obligat tornar immediatament, travessant els Alps en ple hivern, per ofegar la nova revolta.
Cèsar va dirigir-se ràpidament cap al nord en persecució de Vercingetòrix i va anar destruint ciutats. Tanmateix, això era precisament el que volia Vercingetòrix, atraure a Cèsar, evitant el combat cara a cara, en el qual es posaria de manifest la superioritat dels romans. Al mateix temps, al seu pas cremava i destruïa ciutats i camps amb la finalitat d’impedir que les tropes de Cèsar aconseguissin aliment. Amb aquesta tàctica, anomenada de la terra cremada, els gals pretenien debilitar l’oponent.
Vercingetòrix venç als romans
Els gals, interessats en el desgast dels romans, evitaven l’enfrontament directe. Els dos exèrcits ja es trobaven molt a prop, cadascun a una ribera del riu Allier, els ponts del qual havien enderrocat els primers.
| Els dos exèrcits avançaven cap al sud, cadascun pel seu costat del riu, fins que un dia Juli Cèsar va amagar dues legions i va deixar que la columna principal continués endavant. Vercingetòrix va seguir els romans cap al sud com cada dia des de l’altra banda del riu. Aleshores les dues legions que romanien amagades van creuar el riu i van apropar-se als gals per la reraguarda, obligant a Vercingetòrix a fugir per a replegar-se a Gergòvia, una gran fortalesa situada en un altiplà de pendents molt pronunciades. Vercingetòrix mantenia una posició defensiva molt forta des del turó de Gergòvia, de manera que Cèsar va voler assetjar la fortalesa amb un nou engany.
|
(c) Look & Learn Magazine.
|
Va fer avançar la cavalleria per la part més transitable, mentre que la resta de la legió començava a atacar per una de les zones amb més pendent. No obstant això, Vercingetòrix va adonar-se a temps de l’estratègia i va enviar reforços per a contrarestar l’atac inesperat. Des de la seva posició avantatjada, va infringir una dura derrota als romans, que es van veure obligats a retirar-se, després de patir moltes baixes. L’heroi gal va procurar-se així el suport de més tribus. La batalla de Gergòvia havia girat la truita a favor dels gals: eren ells qui ara amenaçaven els romans.
|
La batalla d’Alèsia
|
|
Vercingetòrix demana ajuda als gals en la defensa de Alesia.
|
Una fortificació sorprenent
L’estiu de l’any 52 aC, Juli Cèsar va sortir victoriós dels diversos enfrontaments que van tenir lloc entre les cavalleries romana i gala, de manera que Vercingetòrix va decidir que no era el moment per a una batalla a gran escala i va agrupar les tropes a la fortalesa d’Alèsia, on es produiria la batalla definitiva que posaria punt i final a la Guerra de les Gàl·lies.
Alèsia estava situada al cim d’un turó i comptava amb importants defenses, es tractava d’una fortalesa natural molt semblat a Gergòvia, des de la qual es dominava totes les valls del voltant. Davant la impossibilitat d’un assalt frontal i després de la desfeta de Gergòvia a causa d’un assetjament precipitat, Cèsar va decidir aïllar els seus enemics i fer que es rendissin per fam i per set.
|
|
Per a assegurar-se un perfecte bloqueig, va manar construir un perímetre circular de murs de 18 quilòmetres de llargada i 4 metres d’alçada, amb torres espaiades regularment, algunes de fins a 24 metres d’alçada. També van excavar-se fosses de 4 metres i mig d’amplada i prop de mig metre de profunditat. El fossar més pròxim a la fortificació va omplir-se d’aigua desviada dels rius propers, un altre dels fossars va ser construït en forma de V per tal que no es pogués posar el peu al fons. Finalment, van col·locar-se tota mena de trampes: forats ocults, pals afilats, estaques de ferro, etc.
Aquesta obra d’enginyeria sorprenent va ser edificada en només 3 setmanes i constitueix una des les estratagemes més astutes de la història militar. Tanmateix, no ens ha d’estranyar tant. Cèsar n’era un especialista: en una ocasió, quan exercia de regidor a la ciutat de Roma, havia desviat el riu Tíber dins el Circ Màxim per a simular una batalla naval com a entreteniment del públic.
Òbviament, l’exèrcit de Vercingetòrix va intentar boicotejar els treballs romans, però no va poder impedir-los. Tanmateix, una part de la cavalleria va poder escapar de la ciutat per una de les seccions que encara no estaven acabades. Aleshores, Cèsar, que preveia l’arribada d’unes tropes de socors que l’atacarien des de fora, va fer construir una línia defensiva exterior, semblant a la primera, d’uns 21 quilòmetres de perímetre. D’aquesta manera, els romans quedaven protegits entre ambdues fortificacions. Aconseguiria Vercingetòrix acorralar-los i fer que Juli Cèsar quedés atrapat en la seva pròpia trampa?
|
|
|
Una lluita aferrissada Als gals, tancats dins la ciutadella d’Alèsia, els començaven a escassejar els queviures. 80.000 soldats més la població civil autòctona eren massa gent per a les poques provisions que quedaven. Segons els càlculs de Vercingetòrix, el menjar no duraria ni un mes. Així, la tribu dels mandubis, originaris d’Alèsia, va decidir expulsar de la fortalesa a tots aquells no aptes per a la lluita, és a dir, a les dones i als nens. Tenien l’esperança que Cèsar els deixaria escapar o els faria esclaus,
la qual cosa, pensava Vercingetòrix, donaria al seu exèrcit una
oportunitat per a trencar les files enemigues.
|
| No obstant això, Cèsar tampoc no podia permetre’s d’alimentar-los, de manera que va ordenar que no fes res per ells. Dones i criatures d’Alèsia, juntament amb discapacitats, van morir de fam entre les parets de la ciutat gala i la fortificació romana. |
Poc després, quan els homes de Vercingetòrix amenaçaven ja amb la rendició, les tropes gales de reforç van fer aparició. Mentre aquestes assaltaven les muralles exteriors, l’exèrcit de Vercingetòrix atacava les interiors. Tanmateix, tot plegat va ser sense èxit.
|
|
L’endemà, en canvi, sí que els gals van tenir més sort. Van escometre els romans durant la nit, emparats per la foscor, i van estar a punt de vèncer-los, però la cavalleria va reaccionar de pressa i va salvar la situació. A aquestes alçades, la situació de l’exèrcit de Juli Cèsar era també delicada. Es començava a racionar l’aliment i els homes estaven extenuats.
El pànic davant la derrota
El dia següent, el 2 d’octubre de l’any 52 aC, els gals van descobrir allò que Cèsar havia aconseguit amagar fins aleshores: el punt feble de la línia de defensa dels romans, el punt de la fortificació pel qual resultava més fàcil atacar-los. Es tractava d’una àrea en la qual obstruccions naturals impedien la construcció d’una muralla contínua. Aquesta vegada els gals van posar als romans entre l’espasa i la paret. Aleshores Cèsar va decidir arriscar-se i esgotar les seves últimes forces de reserva. Abillat amb la inconfusible capa vermella i cavalcant el seu cavall blanc, ell mateix va recórrer el perímetre animant als legionaris, fet que va impulsar-los a llançar-se ferotgement contra els gals en un últim esforç. El pànic va apoderar-se de les tropes de Vercingetòrix, que van tractar de fugir, però van ser exterminades a causa de la desorganitzada retirada.
|
La derrota final de les Gàl·lies
Diuen que, després de la derrota d’Alèsia, cada home de les legions de Cèsar va rebre un gal com a esclau. Alèsia va ser el final de l’aliança i la resistència gales. Les Gàl·lies van passar a ser províncies romanes i no hi tornaria a haver cap moviment per a una nació unida i lliure fins el segle III d. C. La victòria de Cèsar va suposar, doncs, la romanització de l’Europa Occidental.
A més, l’èxit d’Alèsia va contribuir enormement a augmentar el poder i l’ambició de Juli Cèsar, que creixerien fins a transformar l’Antiga República Romana en l’Imperi Romà.
|
La rendició de Vercingetòrix davant Juli Cèsar.
|
|
