|
Si va ser Noè, Uta-na-pishtim, Deucalion o els mateixos reis Mags poc importa. El que aquí ens interessa del diluvi universal és si hi ha alguna base científica que recolzi aquest mite que al llarg dels milenis s’ha pogut anar exagerant fins convertir-se en llegenda. Resseguim les pistes que fins ara ens ha deixat la història per saber què hi ha de veritat en aquesta gran inundació. Agafeu-vos fort que vénen onades!
Cada cultura té el seu diluvi
Recordem el que explica la Bíblia, concretament al Gènesi: Déu ha creat els homes i les dones, però està enutjat perquè s’han convertit en persones malvades i sense escrúpols. Així que decideix provocar un gran diluvi que s’ho emportarà tot per començar de nou amb les úniques persones que considera dignes de vida: Noè i la seva família. No podrien sobreviure sols, així que li encarrega a Noè que construeixi una gran barca on posar-hi una parella de cada espècie d’éssers vius del planeta. Ni el Titànic!
|
MesopotàmiaPerò què hi ha de cert en el diluvi universal? Vegem les fonts: D’entrada, el text del Gènesi es basa directament en textos anteriors de l’antiga Mesopotàmia (ara Iraq), concretament, en el poema de Gilgamesh (d’uns 2000 anys aC). En aquesta versió, Noè seria Uta-na-pishtim, a qui també els déus li manen que construeixi un vaixell per salvar-lo, amb la intenció de destruir la humanitat. En la versió del poema Atrahasis, també de la literatura mesopotàmica, els déus organitzen la ruixada perquè els humans s’han arribat a multiplicar tant, que el soroll que provoquen se’ls fa insuportable. Ja ho sabeu: no destorbeu el descans... dels déus. |
Taula del Gilgamesh.
|
GrèciaEn la mitologia grega, Zeus es cansa de la maldat de la humanitat i decideix també crear una gran inundació, però Prometeu aconsegueix avisar al seu fill Deucalion, perquè ell i la seva dona construeixin un vaixell i se salvin. Quan el diluvi acaba, avisats per un oracle, tiren pedres darrere les seves espatlles que es transformen en homes si les tira Deucalion i en dones si les tira Pirra, la seva muller. Imagineu-vos la velocitat de reproducció! |
Decualion i Pyrrha.
|
Xina
Els xinesos també tenen el seus propis diluvis. Alguns mites expliquen que va ser el déu suprem Tiandi qui va provocar la tempesta. Així com Prometeu havia volgut protegir la humanitat salvant el seu fill, aquí va ser el demiurg Gun, que en el seu moment havia ordenat el món, qui va aconseguir parar el xàfec. Primer va aconseguir la pols màgica de Tiandi per frenar el diluvi i, més tard, quan el déu suprem anava a matar-lo, del primer tall que li va fer amb l’espasa en va sortir un drac que pararia totes les inundacions. Després el mateix Gun es va convertir en un drac que sempre més viuria sobre els oceans.
En una altra versió xinesa, els dos supervivents del diluvi són A-Zie i la seva germana. Com que aquesta no vol tenir fills amb el seu germà, li demana que tirin dos ganivets des dels punts més alts de dues muntanyes. Si es troben al mig de la vall, es casarà amb ell. A-Zie intenta enganyar la seva germana col·locant uns ganivets enmig de les dues muntanyes, fent-li creure que són els mateixos que ells han tirat, però la seva germana ho descobreix, agafa els ganivets i parteix A-Zie en dos parts. Davant la seva sorpresa, el cos partit del seu germà es converteix en un home i una dona, que repoblaran la terra. Com són els xinesos amb això de tallar gent....
|
I dues-centes més...En les escriptures antigues de la Índia és un enorme peix –reencarnació del déu Visnú- qui abisa el bo de Manu i porta el seu vaixell fins a la salvació; en les tradicions dels indis americans Mapuche, el diluvi és conseqüència de dues serps; i segons els aborígens australians el responsable de tot plegat va ser una granota que s’havia begut l’aigua del món i a la qual calia fer riure perquè la tornés a la terra... I així fins a més de dues-centes llegendes, mites i històries populars que es barregen en l’imaginari dels pobles de tot el món explicant la història d’un gran diluvi que volia acabar amb la humanitat. Podria ser que realment hagués passat algun fenomen natural que es pogués interpretar com l’inici d’una llegenda que ha arribat als nostre temps exagerada i distorsionada? Alguns científics diuen que sí, podria ser. |
Vishnú.
|
Però... com es troba una inundació del passat?
Descobrim-ho. Si us aixequeu un dia i voleu trobar el lloc on es va produir una inundació que després s’anomenaria el diluvi universal, hi ha unes quantes coses que haureu de tenir en compte.
Jurisprudència: hi ha altres casos?
A les pel·lícules d’advocats tot sovint utilitzen la jurisprudència per resoldre els casos més complexes, és a dir, busquen judicis anteriors semblants als seus on puguin trobar resolucions iguals a les que volen aconseguir. Molt bé, en aquest cas la jurisprudència és ben fàcil: només cal trobar un altre cas de gran inundació per poder suposar que, potser, si n’hi va haver una, n’hi poden haver més. En el nostre cas, la jurisprudència la trobaríem cinc milions d’anys enrere, quan el Mediterrani estava dessecat per la glaciació i separat de l’Atlàntic pel que ara coneixem com Gibraltar. Quan va anar pujant el nivell de l’oceà, la força de l’aigua va acabar fent cedir el mur que el separava del Mediterrani i va inundar-lo d’aigua salada. Podria ser que la inundació del Mediterrani fos el gran diluvi?
La capacitat del llenguatge
|
|
Noé després del diluvi, vist per Joseph Anton Koch.
|
A veure què més necessitem. Molt important: la presència humana. És a dir, si estem parlant d’un mite que ha arribat als nostres temps, sembla obvi que algú l’ha hagut de presenciar per poder-lo explicar. No pot ser un ésser humà qualsevol, ha de ser el que anomenem un humà modern, és a dir, aquelles poblacions que tenien desenvolupat un llenguatge de comunicació, per una banda, i una forma de vida la qual es veiés afectada per una inundació, per tant, un cert sedentarisme que els hagués portat a viure en assentaments. |
|
Ja tenim els primers límits: l’Homo sapiens, espècie a la qual pertanyem, va parèixer aproximadament fa uns 400.000 anys, però no va ser fins fa uns 170.000 que hi ha evidències de l’home modern.
Els científics, però, semblen posar-se d’acord en què, malgrat que aquests primers sapiens podien tenir un llenguatge més o menys abstracte, no és fins que comencen a tenir una cultura més complexa –que també s’associa a les primers pintures, joies...- que desenvolupen un llenguatge fluid. I això no va passar fins fa uns 30 o 40.000 anys. Bé, això és millor que res: busquem un esdeveniment que va haver de passar fa menys de 30.000 anys. Si mirem la història de l’univers, no res, abans d’ahir! Suposo que ja heu fet números: sí, 30.000 anys queda molt lluny dels cinc milions de la inundació del Mediterrani. El mare nostrum no és la inundació que buscàvem...
Un canvi radical de fauna
|
|
Noé vist per Edward Hicks.
|
Si de cop i volta, o en molt poc temps, posem una gran quantitat d’aigua en un lloc on abans no n’hi havia, molts dels animals que hi puguin viure moriran o hauran d’anar cap a una altra banda. Com saber-ho? Imaginem-nos que la zona que busquem és un bol. A dins hi viuen els animals que anomenarem “no aquàtics”, quan hi tirem l’aigua salada, aquests moren i les seves restes poden quedar enganxades a les bores del bol, però a l’alçada més o menys d’on vivien.
|
|
Just a sobre d’aquest nivell, hi hauríem de trobar els fòssils dels animals que després hi podrien viure, els aquàtics. Seria el que anomenaríem diferents estrats. Compte! La distància entre els estrats amb animals “no aquàtics” i els aquàtics no pot ser molt gran: si realment hi ha hagut una inundació, el canvi ha hagut de ser radical, per tant, els estrats no poden estar molt lluny l’un de l’altre. De la mateixa manera, trobaríem un canvi sobtat de fauna si un indret d’aigua dolça fos cobert per aigua salada de la nit al dia.
|
I la Terra es va cobrir d'aigua... o de gel?Des de temps remots els homes han intentat justificar els escrits de la Bíblia amb teories científiques. Ja al segle II hi havia propostes de pensadors que deien que els fòssils d’animals marins com morenes que s’havien trobat als cims de les muntanyes eren organismes que havien mort durant el diluvi universal. Al segle XIX, un important geòleg, William Buckland, va publicar un llibre on detallava com aquelles estranyes morenes eren evidència de la gran inundació. També va proposar que les grans pedres que es trobaven a centenars de quilòmetres de les muntanyes, d’on eren originàries, també havien acabat al seu emplaçament actual a causa del diluvi bíblic. De la seva teoria se’n va dir el Diluvialisme.
Però el mateix Buckland va haver d’acceptar les teories d’un jove naturalista suís que el 1837 revolucionaria les idees que fins llavors es tenien sobre com s’havia anat modelant la Terra: Louis Agassiz exposaria la seva teoria de les eres glacials, segons la qual un gran “oceà de gel” havia cobert Europa i el nord d’Àsia. Així es van anar explicant aquestes “estranyes” formacions i pistes que la mateixa natura ens havia deixat perquè les trobéssim i, finalment, les interpretéssim correctament. Res a veure amb el diluvi universal!
Les descobertes científiques
Aquestes pistes que vosaltres heu descobert són, a grosso modo, les que van anar seguint diversos científics per intentar esbrinar què hi podia haver de real darrere del mite del diluvi universal. La primera parada d’aquest apassionant viatge va ser el 1961, quan una primera exploració al mar Negre va descobrir un riu amagat sobre l’estret de Bòsfor (que uneix aquest mar amb el Màrmara i després el Mediterrani). Era el rastre d’un riu que semblava que podia ser d’aigua dolça i demostrar que el mar Negre abans havia contingut un llac d’aigua dolça.
La cosa va quedar aquí. Nou anys més tard, el 1970, Bill Ryan va establir que el Mediterrani s’havia inundat de forma més o menys abrupta feia cinc milions d’anys.
|
Vista per satèl·lit de l'estret de Bósfor, a Istambul.
|
|
Recordeu les pistes? Si ho havia fet el Mediterrani, per què no podia haver passat en un altre lloc, però davant la mirada d’un home modern?
Els russos van ser els primers en trobar la pista de la inundació. Van detectar sediments que suggerien que el mar Negre havia canviat d’aigua dolça a salada feia uns 7000 anys i que havia augmentat el seu nivell cent metres més del que hi havia originalment. Però, havia estat una inundació ràpida i catastròfica o més aviat pausada i progressiva?
Després de diverses investigacions, el 1998, els geòlegs William Ryan i Walter Pitman, de la Universitat de Columbia, van poder explicar el canvi radical de la fauna. Havien trobat petxines de mol·luscs procedents de la conca submergida dins l’aigua. Aquestes petxines es dividien en dos grups: les més antigues, d’espècies d’aigua dolça, i les més recents, d’espècies d’aigua salada. Per comprovar “l’edat” d’aquestes petxines van utilitzar la tècnica del carboni 14 (qualsevol animal, quan mor, va perdent carboni 14 a un ritme determinat de manera que, mesurant la proporció que en queda en l’animal, podem saber quan de temps fa que va morir). Per si això fos poc, els científics nord-americans van comprovar que entre els dos tipus de sediments on hi havia les diferents petxines de mol·luscs hi havia menys d’un mil·límetre, la qual cosa indicaria una transició molt ràpida, com la provocada per una inundació.
|
Els misteris del mar negre
Un mar envoltat de cultures, que actualment es troba entre dos continents –Àsia i Europa- i que durant la guerra freda era infranquejable (els submarins russos no deixaven que s’hi acostés ningú!). Parlem d’un mar que els grecs anomenaven axeons, que significa inhòspit, per les fortes tempestes i el caràcter aspre dels seus habitants, i que els turcs de l’edat mitjana van batejar com a karadeniz, que significa el mar negre, el precursor de la mort. Un mar que no té oxigen en les seves profunditats i, per tant, no hi ha gairebé res que hi pugui viure passats uns metres... Aquest va ser l’escenari proposat pels geòlegs nord-americans Walter Pitman i William Ryan el 1998 com a possible origen del mite del diluvi universal.
Vista per satèl·lit del mar Mediterrani, amb el mar Negre situat a la part superior dreta. (c) Nasa Planetary Photojournal.
Després de la descoberta de Pitman i Ryan, els exploradors més aventurers no van poder evitar de viatjar-hi a la recerca dels vestigis d’aquesta civilització que se suposava havia viscut on ara tot era aigua salada. Si abans el mar Negre havia estat un llac d’aigua dolça de dimensions més petites que l’actual, significava que les seves platges havien d’estar ocupades per assentaments d’homes moderns que, en molt poc temps, havien hagut d’abandonar les seves vivendes. Segons Ptiman i Ryan, després que l’estret de Bòsfor hagués cedit a l’empenta del mar Mediterrani, el nivell del mar Negre hauria pujat a un ritme d’uns quinze centímetres diaris; això significa que els habitants de la costa haurien estat forçats a retrocedir més d’un quilòmetre al dia. Hi hauria encara algun rastre d’aquestes poblacions?
Expedicions amb robots Robert D. Ballard, l’explorador que va descobrir el Titànic el 1985, no s’ho va pensar dues vegades i aprofitant una campanya que havia organitzat per recórrer el Mar Negre va intentar trobar alguna d’aquestes platges ara submergides a més de cent metres sota el nivell del mar. L’avantatge que els oferia el mar Negre era la seva toxicitat. Quan l’aigua salada va cobrir la conca de l’antic llac, també va crear uns metres d’aigua en la seva profunditat on hi ha falta d’oxigen: el mar Negre no té les diferències de temperatura d’altres oceans que són precisament les que fan possible una circulació que ajuda l’oxigen de l’atmosfera a arribar al fons. Sense oxigen, tampoc hi ha els organismes que perforen la fusta, això significa que si alguna construcció amb fusta s’havia quedat sota aquells metres d’aigua encara avui estaria intacta.
|
L'explorador Robert D. Ballard. (c) Commons wikimedia.org.
|
| L’intrèpid explorador va utilitzar les tecnologies més punteres de robots –també exploradors- que baixaven fins a les profunditats del mar Negre per enregistrar en directe imatges del fons marí. I Ballard afirma que va trobar una de les platges descrites per Pitman i Ryan... Però va ser impossible aconseguir proves d’alguna construcció més antiga de 4.000 anys, que està gens malament! Ens parlen de pobles grecs, romans, bizantins i otomans... però no del diluvi universal. |
Des de Canadà, proves en contra
El debat sobre si el diluvi universal està basat o no en fets reals continua obert. En realitat hi ha grups d’investigadors que, d’entrada, han trobat proves que semblen refutar les teories de Ryan i Pitman. Un grup de geòlegs canadencs liderats per Ali Aksu han estat estudiant moviments sísmics que demostren l’existència d’un delta a l’estret de Bòsfor, una formació geològica que implica una sedimentació lenta dels materials i, per tant, refuta totalment la teoria d’una possible inundació catastròfica. El grup d’investigadors fins i tot apunta la possibilitat que el mar Negre no estigués separat de la Mediterrània. El misteri continua!
Un simulador del gran cataclisme Imagineu per un moment que la màquina del temps existeix i viatgeu 7.500 anys enrere. Destí: l’estret de Bòsfor. Us planteu allà, amb unes crispetes i una beguda refrescant, i espereu asseguts a poder veure amb els vostres ulls el diluvi universal.
|
|
|
Més o menys, aquest és el somni que va tenir el jove investigador oceanògraf Mark Siddall i que el va portar a construir un model amb ordinador de com hauria estat la inundació del mar Negre. Va provar diverses velocitats de l’aigua, primer simulant un augment del cabdal gradual i després un de més accelerat i catastròfic. Però no només això, sinó que el model també donava els resultats de quines marques deixarien aquestes inundacions a la conca de l’antic llac, que actualment és el mar Negre. Les seves comprovacions es van apropar a les estipulades per William Ryan i Walter Ptiman sobre la possibilitat que fos una forta entrada d’aigua, però el termini de temps en què això va passar dista de la teoria dels dos científics.
|
| El model de Siddal demostra que les marques que s’han trobat equivaldrien al fet que haguessin entrat uns 60.000 metres cúbics d’aigua per segon al llac, l’equivalent a més de vint vegades el cabal de les cascades del Niàgara. Aquest immens cabal, malgrat la seva magnitud, hagués necessitat igualment 33 anys per equilibrar el nivell del mar Negre amb el del mars Màrmara i Mediterrani, mentre que les primeres hipòtesis parlen que això hagués passat només en tres anys. Una inundació de 33 anys, podria haver desfermat la llegenda del diluvi universal? Continuarà...
|
|
