Precisament havia de ser un avi de Plató anomenat Soló qui el segle VI aC va introduir durant el seu mandat a la ciutat-estat d’Atenes les primeres reformes democràtiques que es coneixen en la història. Però va ser Pèricles, en el conegut com a Segle d’Or de Grècia (segle V aC), qui veritablement va dur a terme un gran impuls democràtic que el va fer mereixedor d’ésser considerat el primer governant demòcrata de tots els temps.  

A l’Atenes de Pèricles, efectivament, es va establir l’Assemblea com a òrgan consultiu que permetia la presa de decisions relacionades amb el govern de la polis. 

A l'esquerra, Plató (c) Ricardo André Frant. A la dreta, Pericles (c) Museum Gunnar Bach Pedersen.

En una assemblea (se sap que les més multitudinàries van arribar a reunir a més de 5.000 persones) podien participar tots els homes lliures majors d’edat que no fossin estrangers.

Les dones, així doncs, n’estaven excloses. Hi havia isegoria o dret de tots a parlar per igual. Això permetia que qualsevol ciutadà, gràcies als seus raonaments, pogués convèncer els altres que la seva proposta en relació amb el desenvolupament de les accions de govern era la millor i així, posteriorment, veure realitzada la seva aplicació. Hi havia també un Consell dels Cinc-cents (format per representants veïnals) i un altre Consell dels Cinquanta (més selecte). Cada any es triava un cap de govern i, si aquest no complia degudament amb les seves funcions, podia ser enviat a l’exili i fins i tot ser executat.   

Un parèntesi sense democràcia

Després de l’època clàssica i fins al segle XVIII, es pot dir que la democràcia amb prou feines es desenvolupa en cap indret del món, essent pràcticament tots els sistemes de govern absolutistes o, el que és el mateix, totalitaristes, autoritaris: exerceix el poder una persona per sobre de les altres (que en molts casos fins i tot arriba a considerar-se escollida per Déu).

El segle XVII va ser Thomas Hobbes qui més va defensar la idea que el poder, en efecte, ha d’estar en mans d’un sol individu, el sobirà.  

Thomas Hobbes.

Segons ell, per naturalesa els homes som egoistes i ens comportem com a llops amb qualsevol dels nostres semblants. Per evitar aleshores una situació de guerra de tots contra tots, es fa necessari triar un governant al qual es lliuri tot el poder perquè l’administri com cregui més convenient.

Aquesta qüestió de la legitimació del poder o l’autoritat, tan estretament lligada a l’exercici de la democràcia, va ser molt estudiada després per un grup d’autors als quals s’ha anomenat contractualistes.

Entre ells destacarien Locke, Rousseau i Kant. 

Abraham Lincoln. 

D’entre aquests plantejaments, quin podria dir-se que respon millor al que és pròpiament un govern democràtic? Probablement els tres. La veritat és que la qüestió resulta complicada, perquè encara que democràcia és una paraula que usem tots, sol presentar problemes de falta de definició i univocitat.

En un intent per aclarir quines són les seves principals característiques, podríem dir que el terme sorgeix de la unió de dues arrels: demos –‘poble’- i kratos –‘poder’-. Democràcia seria així el govern del poble.

Abraham Lincoln, en la seva famosa Proclamació de Gettisburg el 1861 dirà: “Democràcia és el govern del poble, pel poble, per al poble”.

• Perquè es desenvolupi plenament un sistema de govern democràtic, el poble (en principi el conjunt de tots els ciutadans i ciutadanes) ha de participar en l’activitat política amb llibertat, igualtat i informació suficient.
  

• Per participar pot entendre’s prestar interès, informar-se, expressar-se en relació amb els assumptes polítics o, el que és més important, formar part en la presa de decisions que afectin el govern. Això últim pot fer-se o bé directament (com, per exemple, quan es vota en una assemblea o en les eleccions generals o municipals) o bé a través d’uns representants (quan les circumstàncies no facin possible la participació directa en cada presa de decisions relatives al govern). En aquest segon cas, allò desitjable és que els representants actuïn en tot moment seguint la voluntat del poble.

• En democràcia sempre s’ha d’acceptar el que subscrigui la majoria, però atenent-se també als requeriments de les minories.  

• La presa de decisions de cada persona en particular ha de fer-se en absoluta llibertat, és a dir, sense patir amenaces o pressions de cap tipus, d’acord amb la seva pròpia voluntat (i també, és clar, dintre de les lleis acceptades per la comunitat).

• També s’ha de considerar en democràcia que tots gaudim d’igualtat (per exemple, a l’hora de votar: un vot val exactament el mateix que els altres o a l’hora d’exercir els nostres drets i obligacions). 
  

• Finalment, perquè puguem parlar de la bona salut d’una democràcia és necessari que la ciutadania estigui ben informada (no manipulada) pel que fa a les qüestions polítiques que calgui tractar. 
  

• D’altra banda, la literata i filòsofa Maria Zambrano va dir una vegada que “democràcia és el sistema polític en el qual a cadascun/a se li exigeix ser persona”, donant a entendre després que ser persona requereix, a més d’enaltir la llibertat i la igualtat, la pràctica d’una sèrie de valors, com el respecte, la tolerància o la solidaritat.  

La Constitució del 78 i el sistema polític espanyol

La Constitució del 1978, consensuada per totes les forces polítiques del nostre país després de la dictadura del General Franco, estableix que la nostra democràcia serà desenvolupada des d’una Monarquia parlamentària. Això vol dir que la màxima autoritat en el nostre país l’ostenta La Corona, representada pel Rei, si bé queda circumscrita a les lleis elaborades pel Congrés i el Senat.

El Senat compta amb representants de les províncies i de les comunitats autònomes. Aquesta càmera s’encarrega, fonamentalment, de l’elaboració de propostes de llei i de portar a terme accions de control sobre el govern. El Congrés és el principal òrgan legislatiu. Compta amb 350 diputats. Aquests, a través dels debats, tenen com a comesa principal exercir el govern de la Nació i elaborar lleis. Així mateix, pot desestimar les propostes del Senat. 

Hi ha lleis que tenen caràcter nacional i altres caràcter autonòmic. Recordem que Espanya és un Estat compost per 17 comunitats autònomes. Cadascuna d’elles té concedit un Estatut que li permet desenvolupar determinades mesures de govern. També cada ajuntament pot portar a terme iniciatives polítiques de caràcter local.

Diputats (nacionals i autonòmics), senadors i alcaldes són presentats per diferents partits polítics i escollits per la ciutadania cada quatre anys. L’equip de govern el formen alguns diputats del partit que obté la majoria absoluta, bé a través dels seus vots, bé amb els seus vots i els d’altres partits que li donin suport.

Els jutges s’encarreguen d’administrar la justícia d’acord amb les lleis.

Aquests actuen en els jutjats (en els casos corrents), en els Tribunals Superiors de Justícia (en els casos d’índole regional) o en l’Audiència Nacional (en els casos d’importància per a tot l’Estat). Per sobre de tots aquests nivells de judicatura està el Tribunal Suprem. Aquest, al seu torn, compta amb el Consell General del Poder Judicial (òrgan de govern dels jutges) i el Tribunal Constitucional (que s’encarrega d’interpretar les lleis quan hi ha algun dubte en relació amb elles i d’emparar als qui senten vulnerats els seus drets fonamentals per part de la Justícia).

Després existeixen altres tribunals europeus i internacionals (el Tribunal d’Estrasburg, el Tribunal de La Haia, entre d’altres, que jutgen delictes econòmics, penals, etc.).

Del compliment de les lleis s’encarregaran les Forces de Seguretat de l’estat (l’Exèrcit, els diferents cossos de Policia i la Guàrdia Civil).