|
Aquesta és una versió reduïda i lliure d'El romanç de Tristany i Isolda de Joseph Bédier.
Mai dos amants van patir tant. Les històries d’amor solen tenir un temps dolç per després entrar en l’amargura... però i quan s’entra en d’infern des del principi? Com poden viure dos enamorats sabent que el seu amor és alhora el paradís i el purgatori? I, per què tant patiment? Us semblarà estrany, fins i tot impossible, però tot el que Tristany i Isolda van sofrir, ho van acceptar per lleialtat al bon rei Marc. Ja ho sabeu, dos són companyia; tres multitud...
De l'infant a l'heroi
Tot va començar en una batalla: el bon rei Marc veia com les terres de Cornualla queien en mans de l’enemic. Davant l’horror, el fidel rei de Leonís, Rivalèn, no va dubtar en creuar el mar per oferir la seva espasa a l’espasa amiga. Del final de la guerra no només n’obtindrien la victòria, sinó que en virtut de la seva valentia, el rei Marc oferiria a Rivalèn la mà de Blancaflor, la seva germana. El compromís no va ser un frau, aquells dos innocents s’estimaven, però el seu dolç matrimoni va ser breu. Van haver de tornar al seu reialme per defensar-lo d’altres enemics. Aquesta vegada, la guerra només va portar desgràcies: el cos mort de Rivalèn i una tristesa profunda en el cor de Blancaflor que el mateix dia que va portar al món el seu fill, va morir i, com no podia ser d’una altra forma en un dia tan trist, li va posar per nom Tristany. Però el nadó no va tenir temps ni de plorar, per què els enemics entraven al castell. Amb el rei i la reina morts, només quedava el lleial Rohalt per salvar-lo: va fugir amb el nadó entre els seus braços i el faria passar pel seu fill fins que fos segur tornar-li el llinatge al qual pertanyia, el de rei de Leonís.
Tristany va ser educat entre els seus germanastres, però als set anys l’escuder Gorvenal es va fer càrrec del seu ensenyament, aquell que necessita tot rei per ser un cavaller tant en les armes com en les arts.
|
El rei Marc. El bon monarca, el pacient, el coratjós... però també el tercer en discòrdia, el que, sense saber-ho destrueix la vida de qui més estima: el seu nebot Tristany i la que acabarà sent la seva esposa, Isolda la Blonda.
|
|
Va ser aquest aprenentatge el que li va salvar la vida quan, raptat per uns mercaders de Noruega i finalment abandonat a la sort del mar, va arribar a terres llunyanes on el van apreciar per tots aquests coneixements. Aquesta terra era Cornualla i el que més l’estimava era el bon rei Marc. Quina gran notícia quan van saber que la sang els unia! Quina emoció van sentir quan el bon rei Marc va veure per fi en els ulls de Tristany els del valent Rivalèn i la bella Blancaflor! Tanta era l’amistat que unia ara aquests dos homes, que quan Tristany va tornar a Leonís per recuperar el seu tro, va deixar el reialme en mans del lleial Rohalt, i va tornar cap a les terres de Cornualla, al costat del bon rei Marc.
En arribar a Cornualla, el Morholt d’Irlanda estava aterroritzant els vilatants: reclamava tres-centes donzelles i tres-cents infants per un impost ancestral. Ja us ho podeu imaginar, l’espasa de Tristany va ser l’única que es va aixecar per defensar Cornualla d’aquell tractat prehistòric. L’heroi va vèncer, com tocava, deixant part de la seva espasa en el cos de l’enemic, que a la vegada va deixar en el cos de Tristany el verí de la seva arma. Una victòria sense festes. Dies després del combat, Tristany reposava en un llit emmetzinat. El seu cos recobert de nafres deixava anar una fortor que només l’amor del fidel Gorvenal i el rei Marc podien soportar... però Tristany hi va posar fi: va demanar a Gorvenal que el posés en una barca i l’enviés cap al mar, una vegada l’havia salvat dels mercaders i potser ara ho faria del verí del Morholt.
|
Els verins de Tristany
Aquesta vegada, la mar va ajudar-lo i condemnar-lo per sempre al mateix temps. Va portar-lo fins a les mans d’una bella dama que el va saber guarir, però que també eren les mans de l’enemic, de la neboda del Morholt i de la filla del rei d’Irlanda, Isolda la Blonda, les mateixes mans que, sense voler-ho, el portarien a una vida d’erràtic amor. Però això últim Tristany encara no ho sabia, quan les nafres van començar a desaparèixer i el seu rostre podia ser identificat, va fugir cap a Cornualla on prendria la fatídica decisió. Al castell del rei Marc ja havia començat la conxorxa: els barons més recelosos veien amb mals ulls l’amistat que l’unia amb Tristany i li exigien descendència. Cansat de tanta xerrameca, el rei Marc va proposar una aposta: aquell matí unes orenetes li havien portat un cabell daurat i només es casaria amb aquella a qui pertanyia. Tristany s’ho va rumiar i volent tapar les boques d’aquells que l’acusaven de pretendre el reialme, ell mateix va agafar de nou la mar per buscar aquella que ja coneixia i portar-la als braços del seu amic. Terrible valentia!
|
|
Com s’ho faria per emportar-se la germana del Morholt, que ell havia matat, precisament per defensar Cornualla de l’impost d’Irlanda? El destí dirà i el destí va dir, que quan Tristany va arribar a l’irlandès port de Weisefort, les veus reclamaven el valent que per fi es desfaria del malèfic drac que cada dia baixava a la vila i es cruspia una família sencera. En la desesperació, el rei d’Irlanda havia ofert la mà de la seva filla, Isolda la Blonda, al cavaller que aconseguís vèncer-lo.
|
|
És evident que Tristany no s’ho va rumiar ni un segon, va pujar pel camí que li havia indicat un cavaller fugitiu i va començar la batalla entre el monstre i l’heroi: l’espasa de Tristany va rebotar en la pell impenetrable del drac, aquest li va arrancar l’armadura, i amb el pit descobert, Tristany va tornar-li el cop una i altra vegada. El drac va ennegrir-lo amb el seu foc enverinat, però Tristany va respondre, es va alçar i va aconseguir entrar la seva espasa per la gola del drac, fins arribar al mateix cor de la bèstia que va quedar partit en dos. Tristany encara va tenir forces per tallar-li la llengua com a prova de la seva fita, però el verí de la bèstia ja circulava per les seves venes i entre els matolls va deixar caure el seu cos vençut.
Recordeu el covard cavaller que havia indicat el camí del monstre a Tristany? Va tornar aquell mateix dia on era el drac i en veure que estava mort va pensar l’engany: el cavaller que havia matat la bèstia segurament seria mort, així que va agafar el cap del drac i va reclamar la mà d’Isolda la Blonda. Al rei li costava creure que aquell covard hagués realitzat la fita i Isolda la Blonda, llesta entre els homes i les dones, no va voler pas claudicar. Va agafar els seus servents més fidels i va voler veure l’escena del crim; uns metres més enllà d’on es trobava el drac mort, el cos abatut de Tristany clamava justícia.
|
De nou la cambra d’Isolda la Blonda va acollir l’heroi per guarir-lo del verí i poder demostrar, un cop refet, que ell havia estat el vencedor. La bella dama no va reconèixer en el rostre de Tristany l’assassí del seu germà, però en canvi l’espasa de l’heroi va parlar per ell: li faltava un petit bocí que encaixava perfectament amb el que Isolda la Blonda havia trobat en el cos del seu oncle, el Morholt, quan va tornar difunt a Weisefort.
|
|
|
No s’ho va pensar. Va agafar l’espasa que un dia havia matat el seu oncle i va encarar-la contra Tristany. El valent no tenia ni armes ni arpes per apaivagar la ira de la bella dama, però encara li quedaven les paraules. A poc a poc, la va anar convencent de la seva vàlua, de per què havia hagut de matar el Morholt, de com havia lluitat per ella desfent el drac i de com, tot plegat, havia començat quan unes orenetes havien portat un dels seus cabells daurats a Cornualla. La princesa es va entendrir, però la tendresa no seria igual en el cor del rei d’Irlanda quan veiés davant seu el culpable de la mort del seu germà. Així que Isolda, altra vegada llesta entre homes i dones, va fer-li jurar al seu pare que sempre guardaria lleialtat a l’heroi que havia matat el drac i li oferiria igualment la seva mà com a esposa. Davant tota la cort de Weisefort va aparèixer Tristany. L’odi es podia llegir en les espases que, ara nues, brandaven venjança. Anticipant-se a la revolta, Tristany havia demanat que els millors barons del reialme de Cornualla viatgessin cap a Weisefort per presentar-se al castell. Acabaven d’entrar a la sala on, amb la seva noblesa, van apaivagar la ràbia d’Irlanda.
Les mans del rei d’Irlanda unien ara les de Tristany i Isolda i en aquell bell moment, Tristany va prometre en veu alta que portaria la dama fins als braços del rei Marc. Dures paraules per al cor entendrit d’Isolda la Blonda, que ara se sentia traïda per aquell que ella havia decidit defensar i que no la volia per esposa. La mare reina, preveient la immensa tristesa de la seva filla, va preparar un beuratge màgic en secret i li va donar a la lleial Brangiana, servent i amiga de la princesa. Quan el rei Marc i Isolda beguessin la poció quedarien enamorats –amb un amor que pocs mortals podrien entendre- fins al mateix dia de les seves morts.
|
Embogir per sempre
|
|
|
Ja us podeu imaginar que el beuratge no va tocar mai els llavis del rei Marc. Al vaixell camí de Cornualla, mentre Brangiana dormia el pitjor son de la seva vida, Tristany i Isolda van engolir per error el líquid encantat. Quan Brangiana va despertar ja era massa tard, els amants estaven destinats a ser-ho per sempre i en aquell mateix vaixell es van lliurar l’un a l’altre, traint per sempre la lleialtat al rei Marc i entrant en un infern que els perseguiria la resta de les seves vides.
Arribats a Cornualla, tot van ser abismes d’aquest mateix infern per als desesperats: la nit de noces amb el rei Marc, Brangiana es va fer passar per Isolda la Blonda deixant així la seva virginitat en mans del monarca i guardant la seva reina de tota deshonra;
|
|
després Isolda s’anava tornant boja de desconfiança, fins al punt d’ordenar a dos cavallers la mort de la seva amiga Brangiana, per por a que parlés –sort en va tenir Isolda de la pietat dels dos cavallers davant la història de Brangiana, que finalment va poder tornar a la cort en vida, abraçada per l’amistat que Isolda li professava de nou!-; més tard els barons van començar a sospitar dels amants i posar un altre verí, el de la gelosia, al cor del rei Marc perquè fes fora a Tristany del seu regne.
Així va ser: el rei Marc finalment va cedir a les males llengües, i després de diversos intents fallits per part dels barons va arribar la prova concloent: un rajolí de sang d’una ferida insignificant de Tristany es podia veure en el llit que cada nit compartien el rei Marc i Isolda la Blonda. L’odi no es va fer esperar i va construir una foguera per cremar-los el mateix dia. Camí de la foguera, Tristany va aconseguir escapar, però... Com podria viure sabent que ella cremava mentre ell fugia? Quan el rei va saber que Tristany s’havia escapat, el seu odi va créixer tant com les flames que ara s’aixecaven davant seu. Ja a punt de tirar-hi la que havia estat la seva dolça esposa, el grup de leprosos de Cornualla va parlar: realment l’odieu i voleu que mori en un instant?, li van dir. La proposta dels leprosos era macabre: que els donessin Isolda la Blonda per viure entre ells, per convertir-se en un d’ells i veure com el seu cos radiant s’anava deformant en una mort cruel i lenta. Una venjança perfecte que el bon rei Marc no va desaprofitar. Els leprosos es van emportar Isolda la Blonda però ignoraven que Tristany ben aviat els hi arrabassaria de nou per emportar-se-la a la profunditat dels boscos de Cornualla.
|
Provar allò improvable
Dos anys van viure enmig del bosc acompanyats del fidel Gorvenal. Estranyament feliços, els parracs i el menjar primitiu no els molestaven. Però el verí de l’amor no els eximia dels remordiments i és per això que cada nit els seus cossos nus s’ajuntaven, sense arribar mai a tocar-se. Una espasa separava els dos joves en senyal de castedat. Així va ser com se’ls va trobar el rei Marc quan va descobrir la cabana. No estaven cargolats, l’un sobre l’altre, entrellaçant braços i cames com correspondria a qualsevol amants. I va comprendre. Va posar la seva espasa enlloc de la de Tristany separant de nou el seu amic i la seva esposa. El missatge era clar, podien tornar a casa.
En el retorn, les veus dels barons no es van fer esperar. De nou demanaven l’exili de Tristany, i contra el seu propi cor, el rei Marc va accedir-hi. També van demanar el jutjament del ferro vermell per a Isolda la Blonda, segons el qual si deia la veritat, en agafar el ferro roent dels sants la seva mà quedaria intacta. La bella dama no va tremolar. Va enviar un missatge a Tristany, que no havia pas marxat de les contrades, demanant-li que anés a la platja vestit de captaire. El dia senyalat, van arribar amb vaixell al jutjament, però Isolda va demanar l’ajuda d’algun captaire per no mullar-se el vestit. L’esparracat Tristany es va acostar i agafant-la entre els braços la va portar fins a la sorra, on Isolda la Blonda el va fer caure. Ja us imagineu per què. En fer el jurament va ser concisa: us puc prometre que mai a la vida ningú més que el rei Marc i aquest captaire que acabeu de veure m’ha tingut entre els seus braços. El ferro roent va ser com aigua per a les mans d’Isolda.
|
Governal. Fidel amic, lleial escuder. És el Sancho Panza que acompanya en tot moment la bogeria d’amor de Tristany per les seves aventures. Ell li ensenya tot el que sap i després serà la seva ombra i el seu resguard. Passi el que passi.
|
Un cos sobre l'altre
|
|
|
Recuperada la confiança del rei i complert el jurament, Tristany va decidir que era el moment d’allunyar-se si no volia tornar a portar la desgràcia a la vida de la seva estimada. Els amants es van separar per primera vegada. No podien viure ni morir l’un sense l’altre. Separats, no era la vida ni la mort, sinó la vida i la mort a la vegada. En la distància, la gelosia va aparèixer en els seus cors. Tristany havia cavalcat totes les terres de la Mediterrània oferint els seus serveis de cavaller a diferents reialmes. Ni un missatge d’Isolda la Blonda. La veia coberta per les amabilitats del rei Marc mentre ell vagava per terres llunyanes. Finalment, al reialme de Bretanya va acceptar la mà d’una dama que, ironies del destí, portava per nom Isolda de les Blanques Mans. Tan bon punt va acceptar es va penedir; quan la va tenir en el llit nupcial li va mentir: no podia donar-li el seu cos fins passats sis mesos.
|
|
No van passar sis mesos que, en una de les batalles que Tristany va lliurar per defensar el seu nou reialme, altra vegada el verí va entrar a les seves venes. Aquesta vegada, però, no hi havia remei. No podia ser més desgraciat i en la desgràcia, havia confessat al germà d’Isolda de les Blanques Mans, ara el seu amic, la seva tortura. També un verí, però aquest d’amor! El lleial company es va entendrir davant la petició que li feia Tristany: veure Isolda la Blonda abans de morir. Va acceptar el favor i va quedar amb Tristany que si tornava amb ella, alçaria veles blanques a la seva nau, i si no podia fer-ho les veles serien negres. Tal dia arribava ja Isolda la Blonda per veure el seu amant, que l’altra Isolda, la de les Blanques Mans, portada per la ràbia de saber-se segona va mentir a Tristany dient-li que el vaixell del seu germà alçava veles negres. Allà mateix es va fondre el cos de l’heroi i encara estava calent quan Isolda la Blonda va entrar a la cambra. Però aquella escalfor era només un record de Tristany, una ombra que ja no tornaria a dormir al seu costat. I així mateix, com havia entrat, va tombar-se sobre el cos mort de Tristany per morir ella també. I és que ja us ho havia dit, res no eren si no estaven junts. I també junts, morien ara l’un contra el cos de l’altre.
Fins que s’empassa el beuratge encantat que l’uneix per sempre a Isolda la Blonda. Atents: el verí el persegueix al llarg de la seva vida... i fins a la mort.
|
Una llegenda francesa |
| Aquesta parella d’amants que acabeu de conèixer no pertanyen a ningú i són de tothom. És a dir, no els va inventar Joseph Bédier, l’autor del llibre que ha arribat als nostres dies, sinó que formaven part de l’imaginari francès del segle XII. Avui pot ser en diríem una llegenda urbana, però en aquell moment eren rondalles que s’explicaven i sovint barrejaven diverses històries reals. En aquest cas, el gran encert de l’especialista en època medieval Bédier va ser recollir els fragments que havien perdurat de diversos antics romanços del segle XII i reescriure’ls en un text tendre, de fàcil lectura i que no es deixa emportar per llargues descripcions, va al gra. Joseph Bédier va publicar El romanç de Tristany i Isolda el 1900 i el 1921 ja arribava a les llibreries catalanes traduït per Carles Riba que entusiasmat deia “hi ha tot el que basta per encantar els llegidors curiosos d’història i de poesia...”, i es podria afegir, de tràgiques històries d’amor. |
Joseph Bédier.
|
|
