|
Poques fotografies han aconseguit hipnotitzar el món sencer per la seva bellesa i fer-se un lloc en el món de l’art. Aquesta és una d’elles. Pocs fotògrafs han aconseguit capturar una imatge que arribés a convertir-se en icona d’un indret i un moment. Robert Doisneau és un d’ells.
La fotografia com a art
En un principi, la figura del fotògraf es limitava a aportar documents gràfics i d’estudi. La fotografia era testimoniatge de moments històrics clau, un mitjà de comercialització i publicitat, entre d’altres coses. El fotògraf era vist per molts com una persona sense un mitjà de vida estable, que s’aprofitava de la imatge dels altres per a lucrar-se. Veien aquesta professió com quelcom inútil, sense mèrit, que podria fer qualsevol. El propi Doisneau, el 1992, va dir: “els meus joves col·legues no poden imaginar amb quin menyspreu eren considerats els que declaraven dedicar-se a la fotografia”.
A poc a poc, la fotografia va anar ampliant el seu camp de visió; les tècniques milloraven i creixia el nombre de persones que es dedicaven a ella professionalment. Gràcies als muntatges visuals d’alguns fotògrafs, a la força estètica de les seves obres i a l’impuls que els van donar certàmens i revistes, es va començar a reconèixer el vessant artístic del fotògraf, i la seva fotografia va passar a ser art.
En Doisneau es pot apreciar aquest vessant artístic: troba la màgia en allò quotidià, la bellesa que hi ha darrere de cada moment, i la immortalitza. El fotògraf és un fidel espectador de la vida, amb la seva mirada atenta i pacient analitza tot allò que es mou al seu voltant i s’encarrega de fixar-lo per sempre. Fa que la pròpia realitat, sense embuts, es converteixi en art.
L'autor Doisneau, d’esperit autodidacta, va descobrir la seva vocació per la fotografia a mans d’André Vigneau, artista surrealista que li va ensenyar a observar el que l’envoltava en el París dels anys 30. Després de la seva difícil experiència durant la 2a Guerra Mundial, rebent encàrrecs per mostrar la ciutat ocupada, es va dedicar plenament a la fotografia, treballant amb altres grans de l’època, com Cartier-Bresson, Kertész o Brassaï. El seu gust pel reportatge humanista li va fer centrar la seva obra en aquest camp, reflectint la vida pública de París, que després de la guerra tornava a mostrar la seva cara més alegre.
Ell mateix es definia com “un pescador d’imatges”. Trobava l’anècdota en les petites històries del dia a dia. És en aquests moments on la càmera capta instants plens de bellesa. La seva obra és natural, íntima i honesta, i alhora s’envolta de l’aura màgica pròpia de l’art.
|
Robert Doisneau.
|
| Encara que el fotoperiodisme va entrar en crisi els anys 60, més tard l’obra de Doisneau recupera la seva popularitat i recorre el món sencer. No hi ha cap dubte que la imatge que el va consagrar com un dels artistes més admirats de la història de la fotografia va ser Le baiser de l’Hôtel de Ville. |
La veritable història de Le baiser
El 1950 la revista American’s life va encarregar a l’agència RAPHO, en la qual treballava Doisneau, un reportatge sobre París i els seus habitants, que recollís fotografies de parelles mostrant els seus sentiments. D’aquí va sorgir la sèrie fotogràfica Baisers, on està inclosa l’obra Le baiser de l’Hôtel de Ville. La idea era reflectir París com a ciutat de l’amor, oferint escenes espontànies amb les quals la gent es pogués sentir identificada, o almenys atreta. L’encant de Le baiser romania en gran mesura en el fet de ser un instant casual, que la parella hagués estat enxampada in fraganti.
Anys més tard, el 1992, un matrimoni francès va aprofitar la recent i estricta llei sobre els drets d’imatge per a denunciar l’artista. Jean i Dense Lavergne van declarar que ells eren els protagonistes de la fotografia i exigien una compensació per l’ús d’aquesta imatge sense el seu consentiment. Doisneau es va veure obligat a confessar que l’escena en realitat havia estat preparada amb una parella d’actors als quals acabava de conèixer en un cafè. Els va veure besar-se i els va demanar si podien repetir-ho passejant pel carrer. Els denunciants, per descomptat, van perdre el judici, per les declaracions de l’artista i perquè no es podia demostrar la seva identitat després de quaranta anys.
Recentment, el 2005, l’autèntica protagonista de la foto, Françoise Bornet, va posar a subhasta una còpia signada pel fotògraf, que havia guardat tots aquells anys, confirmant la “posada en escena”. Aquesta còpia es va vendre ni més ni menys que per 155.000 euros a un col·leccionista suís.
Icona del París romàntic
“París és un teatre en el qual es paga el seient amb el temps perdut. Jo em planto allà amb la meva càmera i espero”. Són paraules de Doisneau sobre la seva tasca com a fotògraf a la ciutat de la llum. Precisament en el centre de París, davant de l’Ajuntament (l’Hôtel de Ville), és on l’artista va aconseguir captar aquesta instantània, de les més belles de la fotografia contemporània, i sens dubte, de les més romàntiques.
Doisneau, a mode de voyeur, va congelar aquest moment ple de sentiment, paralitzant la parella, que contrasta amb la sensació de moviment que l’envolta. La bellesa estètica d’aquesta imatge no està només en la intensitat de l’acció, sinó també en la posició dels protagonistes. Ella sembla rendir-se, roman flàccida davant el petó apassionat d’ell, que l’estreny fortament, com si intuís la seva caiguda. És curiós les similituds que té aquesta postura amb la també reconeguda pintura de Klimt, El petó.
Malgrat que va ser una escena preparada, no perd la sensació d’espontaneïtat. Els protagonistes passen davant de la terrassa, ell agafa la seva estimada i la besa apassionadament, i tot això amb una naturalitat tan gran que per un moment oblidem que l’escena sigui premeditada. Encara que sí és cert que part del seu encant es perd en saber que no és fortuïta, la seva bellesa hi segueix present i el que representa també. Llevar-li mèrit a la imatge per aquest motiu, com molts van fer, és una senzillesa, ja que precisament en l’art allò que importa és el que ens transmet l’obra en el moment que la mirem, no com hagi estat feta. Quinze anys després de la confessió de Doisneau, Le baiser segueix decorant parets i protagonitzant calendaris. Segueix inspirant romanticisme i provocant sospirs a tothom que la mira.
|
|
