|
Els humans som animals comunicatius. Ens encanta parlar. Ens estem hores i hores parlant amb d’altres persones al carrer, al pati, a casa... I quan no tenim persones a prop, les truquem i parlem amb el telèfon. Perdó, per telèfon.
El telèfon més senzill
|
|
Agafem dos gots de plàstic i els fem un forat a la base de cadascun. Pels forats hi passem els extrems d’un mateix fil o corda. Aneu-vos-en lluny, fins que el fil estigui ben tensat. Ara cal que un es posi el got a l’orella i sentirà què li diu l’altre, que parlarà a través del seu got (no cal que crideu). És important seguir un ordre sinó us podeu trobar tots dos amb els gots a les orelles i no hi sentireu res.
Pendent d’un fil
Com és que ens sentim? Els sons són ones que es propaguen pel medi, com les ones que provoca una pedra que cau en un bassal, però en l’aire. Quan parlem directament a un got, les ones que surten de la nostra boca fan vibrar el fons del got.
Aquesta vibració es transmet al fil que hi hem col·locat el qual
comença a vibrar, enviant el missatge en forma d’ona a l’altre got.
|
|
|
Les ones viatgen més fàcilment pel fil que per l’aire: el fil és millor conductor d’ones sonores. Quan arriba a l’altre got, l’ona del fil es transmet al cul del got, el qual vibra per produir el mateix so que l’ha generat: la veu.
|
|
|
Filant cada cop més prim
Els telèfons que fem servir, més o menys, funcionen igual. Quan parlem al micròfon del telèfon, aquest també vibra i és aquesta vibració la que es reproduirà a l’auricular de qui estigui a l’altra banda de la línea. El que canvia és la manera de transmetre el senyal. En el telèfon, les ones mecàniques de la veu es transformen en ones elèctriques (formades per electrons), i són aquests electrons els que formen l’ona que transporta el senyal pels cables. La petita mida dels electrons i la característica dels cables telefònics fan que el senyal arribi molt més lluny que amb un fil i dos gots.
I els mòbils? On tenen els fils? Evidentment, no en tenen. La idea dels telèfons mòbils és la mateixa, però en aquest cas l’ona entre el micròfon i l’auricular es tramet per l’aire en forma d’ones de ràdio (electromagnètiques).
|
You can ring my Bell
A la pregunta de “qui va inventar el telèfon?” la immensa majoria de la gent respondrà “Alexandre Graham Bell”. Doncs no va ser així. Aquest bon home fou el primer que el va patentar (dir davant la llei que aquell aparell és teu). És a dir, el primer que tenia diners com per anar al registre i assegurar-se els guanys derivats de la seva patent. Sembla ser que el veritable inventor va ser un italià que marxà de Florència, Antonio Meucci.
El 1860 Meucci va fer la primera demostració del seu invent (teletròfon, l’anomenava ell) fent que els assistents escoltessin la veu d’una cantant que era lluny d’allà. En aquella època allò era poc menys que màgia. Però la màgia, com tot, necessita diners, i Meucci no en tenia prous per a patentar el seu invent.
|
Antonio Meucci.
|
|
De fet, anava tant escurat que va haver de malvendre les seves idees a un prestamista. Quan es va refer, les va anar a recuperar, però el prestamista ja les havia venudes i mai més es va tornar a saber d’elles.
La història, però, en aquest cas, ha acabat donant-li la raó a Meucci. El 2002, el Congrés dels Estats Units el va declarar com el veritable inventor del telèfon. Ell, és clar, no se’n va assabentar.
|
Curiositat musical: Coneixeu la cançó “Ring my bell” d’Anita Baker que es va fer molt famosa a les pistes de ball el 1979, i que parla d’una noia que espera a que el seu xicot la truqui per telèfon?
|
