|
Aquesta és una versió reduïda i llure de la història que Homer va explicar al seu poema èpic La Ilíada, construït en 804 versos dividits en vint-i-cinc cants.
A vegades gloriosos, a vegades menyspreables, els prínceps i reis d’aquesta història s’enfronten en una guerra cruenta. Lluiten, molts moren, altres ploren o es mofen, defensen el seu honor i a vegades l’ignoren. Tot ho fan creient-se poderosos, però les seves vides no són més que les peces d’un tauler on els déus -a vegades gloriosos, a vegades menyspreables- dipositen els seus capricis. Benvinguts a una història on humans i déus es diferencien en algunes virtuts, però s’igualen en cada defecte.
La ira
“Quin déu va fer-los renyir que atiés entre ells tal baralla?” (Cant I)
Milers de cossos s’agiten sota les tendes dels aqueus, es rebolquen en un dolor insuportable que a ritme de tortura els porta fins a la mort. Aquil·les, que és el guerrer més valuós de l’exèrcit d’Acaia, que ha convertit en terror la seva presència, se sent impotent. L’escut impenetrable i l’espasa devastadora que allarga amb el seu puny de poc serveixen davant la pesta. Després de nou anys de guerra entre aqueus –com
s’anomenaven els antics grecs- i troians, mai tants guerrers havien mort sense estar al camp de batalla.
Fa dies que la plaga ha caigut sobre els caps dels aqueus i Aquil·les ja no vol sentir més els crits de dolor que planegen dia i nit sobre el campament. Ha convocat una assemblea i vol saber què està passant. Algun descarat s’atreveix a explicar-ho: Agamèmnon, rei de reis, que els lidera en la batalla contra els troians, va obviar les advertències de Crisis, el sacerdot del déu Apol·lo, quan aquest li va dir que els déus el
castigarien si no li tornava la seva filla Criseida, trofeu de guerra del gran comandant.
|
Aquil·les, fill de la deessa del mar Tetis i del rei Peleu, és pràcticament invencible. És el gran protagonista de La Ilíada i només té dos grans defectes que el poden destruir: la fragilitat del seu taló –s’explica que Tetis el va banyar en aigua divina quan era un infant perquè fos indestructible, però com que l’agafava sempre pel taló, aquest va quedar sense protecció-, i la seva passió impetuosa.
|
|
Agamèmnon, rei de Micenes i comandant de l’exèrcit grec contra els troians; germà de Menelau. Vol ser un bon rei, però la seva incapacitat per al diàleg li fa perdre la perspectiva per vèncer.
|
Però la supèrbia d’Agamèmnon és tan gran com el seu regne i oblidant l’advertència ha provocat el desastre. Aquil·les no dubta en la seva petició i li demana que retorni a Criseida a la seva llar i així podran continuar la guerra sense la plaga que Apol·lo els ha imposat. L’assemblea es remou, l’odi d’Agamèmnon omple la sala i finalment esquitxa els seus assistents amb arrogància: retornarà Criseida a canvi de quedar-se amb Briseida, la jove que ara Aquil·les ja estima i que va ser el seu trofeu de guerra en un dels saqueigs als pobles troians.
Per segona vegada, el rei de reis provoca odi i Aquil·les s’hi torna: si Briseida entra a les possessions d’Agamèmnon es retirarà de la batalla; al cap i a la fi, ell és el príncep dels mirmidons i ha vingut per ajudar els aqueus, no té res en contra dels troians. Qui ha convertit en terror la seva presència, els deixarà sols davant la batalla.
Quan Aquil·les arriba a la seva nau la ira encara no ha desaparegut.
|
Crida a la seva mare, Tetis, deessa del mar, i entre plors li demana venjança; vol que Zeus, pare dels déus i els homes, doni tot el suport que pugui als troians, aquells que fins ara han estat els seus enemics, per ferir el cor altiu d’Agamèmnon. Tetis, la mare que al costat de l’aigua salada el consola, fa una petició que per desgràcia dels aqueus es complirà: Zeus ha acceptat ajudar els troians en la seva victòria fins que l’odi d’Aquil·les per Agamèmnon s’hagi vist recompensat.
|
Helena, d’ella es diu que és la mortal més bella del món. Dona de Menelau, robada per Paris després que Afrodita la hi oferís com a regal. La guerra entre aqueus i troians comença arrel d’aquest conflicte.
|
La guerra
“Vet aquí el que diran, i el meu renom no ha de perdre’s” (Cant VII)
Criseida, Briseida... però primer havia estat Helena. Ja feia nou anys que el germà d’Agamèmnon, Menelau, havia vist com s’emportaven de Grècia la seva estimada dona en un acte d’ultratge. La deessa Afrodita havia decidit que era el millor regal per a Paris, el príncep de Troia que havia dit que ella, la que regna sobre l’amor, era la més bella. Aquell havia estat el desencadenant de la guerra; l’excusa perfecta que el rei Agamèmnon necessitava per atacar els poderosos troians que li feien ombra.
Nou anys allunyats de les seves famílies, algunes de les quals ja no tornarien a veure els seus homes, pel caprici d’una deessa i la frivolitat d’un príncep de gran bellesa, però de poc coratge. Paris semblava bastard al costat de la noblesa del seu germà Héctor, també fill de Príam, rei dels Troians. Tots ells eren també a la batalla, defensant el seu poble troià.
|
| En els terribles dies que van seguir a la decisió d’Aquil·les d’abandonar la guerra, es van lliurar alguns dels combats més sangonents que es recorden i es van veure algunes de les actuacions més valeroses i algunes de les més menyspreables que un home pugui oferir en un camp de batalla. Una va ser sens dubte la del duel entre Paris i Menelau. Troians i aqueus havien arribat a un pacte per acabar amb la guerra: qui guanyés aquella lluita es quedaria amb Helena i així s’acabaria el conflicte. Els dos bàndols estaven parats, l’un davant de l’altre, centenars d’ulls que miraven cap a una banda i centenars més que miraven cap a l’altra. Al mig, els dos prínceps, Paris i Menelau, defensant el seu honor i jugant a la mort o el triomf. Quan semblava que Menelau estava a punt de matar Paris i el cor de tots els troians s’estrenyia dins de les seves armadures, Afrodita va emportar-se el seu protegit fins al palau de Troia, on deixant un camp de batalla erm d’esperances per al seu propi exèrcit, va apropiar-se una vegada més d’Helena a la seva cambra. El pacte s’havia trencat i l’honor de Paris –i el dels troians amb ell- s’havia desvirtuat. |
Paris, fill de Príam i Hècuba, espòs d’Helena després d’haver-la raptat a Menelau. És el “guapo de la pel·lícula”. La bellesa és la seva màxima virtut. Per la resta, és covard i sembla recrear-se en la lluita que ha desencadenat, fet que el seu germà Hèctor –d’oposada personalitat- li retreu avergonyit.
|
|
I és que la guerra no era més que un joc entre els déus, que movien peça en funció de les seves pròpies disputes.
Cada déu escollia un color per defensar, es barallaven entre ells mentre provocaven morts o salvaven vides, s’ho miraven des de la branca d’un arbre, com voltors que esperen el final del conflicte... fins que Zeus es va imposar: reunits en assemblea –igual que feien els aqueus en les seves decisions- els va prohibir tota intervenció en la guerra. Ara el pare dels déus i els homes podia fer i desfer per complir la promesa de donar avantatge als troians fins que l’odi que Aquil·les sentia per Agamèmnon fos apaivagat.
Però el que Aquil·les no sabia és que els déus també fan pagar penyora.
|
Zeus, déu dels déus i els homes, és el gall del galliner. Fa i desfà sense que hi hagi més raó que la seva pròpia decisió. Està casat amb Hera, amb qui acostuma a tenir fortes discussions sobretot provocades per les constants “escapades matrimonials” d’ell...
|
La perdua
“Ni que vint guerres com tu se m’haguessin oposat, jo els hauria aquí matat amb la llança” (Cant XVI)
Els troians anaven guanyat terreny en un enfrontament esgotador que ja havia portat els prínceps més valerosos dels aqueus als seus llits de ferides profundes: Tideu, Ulisses i el mateix Agamèmnon estaven fora de combat. Només la nit donava cert repòs, només el final del dia donava treva. Davant la desesperació i amb l’eminent arribada dels troians a les naus de Grècia, Agamèmnon decideix demanar ajuda a Aquil·les. Aquest, primer rebutja l’oferiment, però davant del desastre i amb Hèctor incendiant una de les naus gregues, decideix enviar el seu amic, el seu millor company, Patrocle, a la batalla.
|
|
Haurà de lluir tot l’armament d’Aquil·les perquè així els troians sentin el terror de la seva presència i els aqueus tinguin temps per reaccionar. Però Aquil·les li fa una advertència: quan aconsegueixi que els troians s’allunyin de les naus, s’ha d’oblidar de l’enemic i tornar cap a la seva tenda.
Patrocle vestit d’Aquil·les fa recular els troians de les naus; ha de lluitar contra els rivals i superar els entrebancs que Apol·lo va posant als seus peus. Sembla que ho aconsegueix, però s’oblida de l’advertència del seu amic. Allunyant-se cada vegada més de les naus que havia de defensar, Patrocle està marcant el camí cap a la seva mort.
Tant és així, que Hèctor agafa el seu carruatge i el seu conductor,
Cebriones, i s’encamina cap a Patrocle amb fúria. Patrocle, que amb una
mà aguanta una llança i amb l’altra una pedra, aconsegueix abatre
Cebriones que cau al terra. Comença una lluita aferrissada pel cos
mort. Un guerrer pot morir al camp de batalla, però quina deshonra cau sobre ell si el seu cos és deixat en mans de l’enemic per convertir-se en menjar de gossos! A la lluita s’uneixen tots els aqueus que poden i tots els troians que comencen a perdre la por pel fals Aquil·les. Quan aquest cau ferit, Hèctor s’adona de l’engany i veu com Patrocle mor predient la venjança d’Aquil·les. En un gest arrogant, Hèctor agafa l’armadura d’Aquil·les, deixant nu d’honor el valent Patrocle, i se la posa en el seu propi cos.
Mentre la victòria il·lumina el rostre d’Hèctor, Zeus contempla l’escena des del tro diví: que el príncep dels troians tasti ara el triomf, perquè és una de les últimes coses que farà en vida.
|
Hèctor, fill de Príam i Hècuba, príncep de Troia i comandant de tot l’exèrcit dels troians i aliats. Representa el model d’heroi humà (a diferència d’Aquil·les que és mig Déu): valent, responsable, honorable i racional, no anteposa mai els seus interessos als del seu poble. Per si això fos poc, és un bon espòs per Andròmaca i un bon pare per al seu fill. La joia de la corona...
|
La venjança
“Ara me’n vaig a trobar l’homicida del cap que estimava” (Cant XVIII)
El cos mort de Patrocle era de nou disputa entre els dos bàndols. Mentre ells lliscaven les armes defensant l’honor de l’heroi, Aquil·les rebia la trista notícia. De la tristesa en va sortir desesperació, de la desesperació odi i de l’odi, finalment, una ira retinguda perquè Aquil·les sabia que aquell era el joc dels déus. La seva mare Tetis va venir del fons del mar trencant-se en una onada perfecte sobre la platja, i va veure el destí d’Aquil·les una vegada més: havia decidit lluitar contra els troians de nou i això faria que la seva vida fos més curta. Tetis va cuidar-se que el cos de Patrocle fos protegit mentre li feia construir una nova armadura al seu fill per combatre. Mentre això passava, la missatgera dels déus, Iris, recomana a Aquil·les que deixi anar en tres crits la seva ira, per fer recular de por els troians i que així els aqueus puguin recuperar el cos del seu amic. Així ho fa i així recupera Patrocle.
Encara Aquil·les plorava sobre el cos del seu company, quan Tetis va portar-li les armes forjades per la divinitat d’Efeus. Abans d’iniciar l’atac, Aquil·les va voler reconciliar-se amb Agamèmnon, príncep dels aqueus que l’havia ultratjat, però que ara ja li tenia preparats els presents, entre els quals estava el retorn de Briseida. La de les galtes precioses tot just s’eixugava les llàgrimes per la mort de Patrocle, amic i confident quan encara era una estranya entre els mirmidons, el poble d’Aquil·les.
|
|
Apol·lo, fill de Zeus, déu de la poesia i la música. Homer l’anomena “el que té punteria”. Juga al bàndol dels troians i és el responsable de la plaga de pesta amb què comença La Ilíada.
|
Ja estava preparat. La batalla començava i Aquil·les no només havia de lluitar contra els troians, sinó contra les ajudes que els déus els proporcionaven: va lluitar contra Eneas mentre aquest era ajudat per Apol·lo i després salvat per Posidó; va agafar dotze troians per sacrificar-los a la pira de Patrocle, però la divinitat fluvial es revelava contra ell. A la terra els homes lluitaven, però els déus també: cada un tenia el seu preferit, uns empenyien l’espasa d’Aquil·les i altres apuntaven la llança d’Hèctor. Finalment, Apol·lo pren partit i reté Aquil·les a la planura, mentre els troians entren a la ciutat per refugiar-se. Tots, menys un. Hèctor resta fora de la muralla, ja no vol fugir més. El seu pare, Príam, el crida a la retirada per la salvació de Troia. Però Hèctor només sent com el seu honor el té clavat a la sorra, esperant l’arribada d’Aquil·les.
Quan els dos herois es troben cara a cara, Hèctor sent por per primera vegada a la seva vida. La brillant armadura li enlluerna els ulls i l’àurea de poder que desprèn el seu rival l’obliguen a començar a córrer en cercles al voltant de la muralla de troia. Fins a tres vegades, Hèctor intenta fugir seguit ferotgement per qui més l’odia i observat amb sorpresa per amics i enemics.
|
| A l’Olimp, Zeus ja ha fet balanç: ha arribat el moment per a Hèctor.
Apol·lo abandona l’heroi troià i Atena l’incita a la lluita. Hèctor
s’atura, Aquil·les tira una primera llança i falla; després Hèctor ho
intenta però l’escut diví protegeix Aquil·les; aquest es torna i el cop
mortal arriba per a Hèctor. Príam deixa anar un crit de desesperació
mentre Aquil·les ja ha desarmat el seu fill, l’ha lligat amb una corda
al carruatge i se l’emporta arrossegant vergonyosament el cadàver cap a
les naus. Andròmaca, la jove dona d’Hèctor, que s’ha negat a veure el
combat, sent els plors des de la seva cambra i es contagia. Ara sap que
Hèctor ja no restarà més al costat del foc que per a ell havia fet
preparar. |
La reconciliació
“Així d’Hèctor, el domador de cavalls, reté Troia les fúnebres honres.” (Cant XXIV)
Aquil·les ja li va dir a Hèctor abans de començar a lluitar: no hi hauria cap tracte, davant la mort, no tindria ni l’honor d’un enterrament digne. Durant dies, el cos d’Hèctor és menyspreat per Aquil·les que encara necessita alliberar la seva ràbia. Apol·lo protegeix el seu cos perquè no es malmeti i incita al rei dels mirmidons a tornar les restes del difunt a la seva família. Finalment, el rei Príam s’omple de coratge per anar fins al campament dels aqueus per recuperar el seu fill. Ajudat pels déus, aconsegueix arribar davant la presència d’Aquil·les que s’apiada del vell, de la seva sinceritat, de l’amor paternal que li recorda i que ell fa tant de temps que no té. Una treva: dotze dies de marge per als Troians mentre fan els preparatius per retre homenatge al seu heroi, el jove Hèctor que els déus han resguardat de la desfeta, però a qui també han abocat a la mort. Aquil·les, per fi, pot reposar de la seva pròpia ira.
|
Després de La Ilíada...
|
|
Mentre Homer finalitza el seu relat en aquest punt de la història, nosaltres us podem explicar que la guerra de Troia va acabar amb aquesta ciutat cremada, els seus homes i nens –inclosos els nedons- morts i les dones segrestades com a trofeu de guerra. La victòria per als aqueus va ser possible gràcies a l’enginy –una vegada més- d’Ulisses, que va tenir la pensada de construir un enorme cavall de fusta i deixar-lo davant les portes troianes. Els troians van creure que era una ofrena dels déus, però el que no sabien és que a dintre hi havia amagat l’exèrcit aqueu que finalment sortiria del seu amagatall per aniquilar-los. Durant el combat i com havia predit l’oracle, Aquil·les va morir per una fletxa enverinada de Paris directa al seu taló feble; la seva mare Tetis va recollir-ne el cos per portar-lo a l’Illa Blanca i convertir-lo en immortal. |
| Agamèmnon va tornar a casa; Menelau va tardar divuit anys en arribar a la seva llar al costat de la bella Helena; Eneas, un dels comandants de Troia, va ser l’únic que no va creure en la divinitat del cavall de fusta i va liderar l’únic grup de supervivents de la desfeta troiana. A l’Odissea, Homer ens narra les aventures que Ulisses, o Odisseu, va viure abans no va poder tornar a casa amb la seva estimada Penèlope. |
Qui era Homer?
Homer és el suposat autor de l’obra més antiga que es conserva de la literatura grega i, en conseqüència, de la literatura occidental, La Ilíada.
Diem “suposat”, perquè no hi ha proves fermes de que existís, també podria ser un ideal, una forma de posar nom a l’autoria de les obres que representaran el pensament grec posterior.
Les dades que de moment es tenen, apunten que va viure al segle VIII aC i que va ser, per tant, en aquesta època quan va compondre La Ilíada i l’Odissea, que encara avui s’estudien per determinar si realment van ser escrites per la mateixa persona.
Un nom ple de misteris que, de moment, continua sent l’autor dels poemes èpics més universals de la història de la humanitat.
|
Homero i el seu guia (1874), de William Adolphe Bouguereau.
|
Homer en català Si us animeu a llegir La ilíada, trobareu una acurada traducció al català de Manuel Balasch (Proa, 1997), tot un expert en aquest text d’Homer que ja havia traduït trenta anys enrera i que, tres dècades després, va decidir revisar, aquesta vegada amb un vocabulari més actual i un bon recull de notes que us poden ajudar a entendre amb més profunditat aquesta obra universal. |
|
