|
Cosins del bitxet de bola |
|
|
|
Escrit per Revista Eureka
|
|
15/10/2007 12:13 |
|
Us recorda alguna cosa aquest bitxo enorme? No trobeu que és clavat a aquells animalons que trobem sota les pedres i que tots emprenyàvem de petits per veure com s’arronsaven formant una boleta? Sí! És com un bitxet de bola però "a lo bèstia"!
|
El Bathynomus giganteus és una de les 9 espècies de grans isòpodes que es coneixen. Poden assolir dimensions de 50 cm i pesar fins a 1,7 kg (la majoria d’isòpodes, fan entre 1 i 5 cm). Viuen a grans profunditats lluny de la costa, entre els 170 m i els 2.140 m, on les pressions són altes, les temperatures baixes i la llum inexistent.
Aquesta fascinant criatura és una cosina llunyana de les cotxinilles (els bitxets de bola): el Bathynomus giganteus, conegut popularment com a isòpode gegant. En veure’l pot donar-nos la mateixa sensació que tindríem si trobéssim una mosca o una formiga gegants!
Els isòpodes són un grup de crustacis molt divers, que inclou tant espècies aquàtiques com terrestres.
|
|
De fet són dels pocs crustacis que han tingut èxit en el medi terrestre (entre ells, les cotxinilles i les puces de mar). I semblaven poca cosa!
Són solitaris i s’alimenten escombrant el fons marí, especialment de carronya: balenes, peixos i calamars morts, encara que també poden ser depredadors actius d’animals lents com els cogombres de mar, les esponges, alguns nemàtodes, etc. Com que als fons marins els aliments són escassos i oportuns, poden passar llargs períodes de temps sense menjar (fins a 8 setmanes o més!) i quan en troben, s’omplen tant que gairebé no es poden ni moure.
El reemplaça-llengües
|
|
Un altre cosí de la cotxinilla és el Cymothoa exigua un paràsit extraordinàriament estrany. Aquest bitxet s’escola per les brànquies d’alguns peixos i s’enganxa a la seva llengua utilitzant les pinces de les potes davanteres. Allà xucla la sang de l’artèria principal que nodreix aquest òrgan i hi creix fins que la llengua s’atrofia per manca de sang. És aleshores quan la reemplaça amb el seu propi cos, aferrant-se als músculs que han quedat d’ella. El peix pot fer servir el paràsit com si fos la pròpia llengua, excepte pel fet que ha de compartir el menjar amb ell ja que en aquest estadi complementa la seva dieta amb partícules d’aliment. És l’únic cas conegut d’un paràsit que reemplaça un òrgan del seu hoste. Sembla ciència-ficció! |
|
