|
La genialitat de Dalí va més enllà de les seves obres. Com tot gran geni, cultivà diverses arts sobre les quals poder descarregar les seves obsessions. Provocador, excèntric, impulsiu... És difícil englobar per complet tant la seva faceta artística com la seva personalitat. Aquí us oferim una pinzellada del que significà l’obra i la figura del geni empordanès.
Primers passos
La vocació de Dalí per l’art fou precoç i prometedora des d’un principi. De jovenet va haver de demostrar al seu pare autoritari que realment volia ser pintor i va acceptar d’anar a l’Escola de Belles Arts de Madrid. Mentre profunditzava els seus estudis artístics a la capital, es presentà amb èxit a algun concurs i va escriure cròniques sobre els seus artistes preferits, com Goya, el Greco o Velázquez.
El seu pas per la Residència d’Estudiants (1922) va ser decisiu a la seva carrera; dedicà molt de temps a experimentar i explorar diferents tècniques i moviments, com el futurisme, el cubisme o l’impressionisme. Allà entaulà amistat amb els que també es convertirien en grans i reconeguts artistes: Lorca i Buñuel. Mentrestant, anava creixent la seva consciència política i social: protagonitzà alguna protesta estudiantil, donant a conèixer el seu costat més provocador.
|
Noia a la finestra (1935).
|
| El 1926, desprès de visitar per primera vegada París i trobar-s’hi amb Picasso, tornà a l’Escola de Belles Arts, de la qual van expulsar-lo definitivament per declarar incompetent el tribunal que l’havia d’examinar. De nou a Figueres, la seva carrera es va enlairar amb diferents exposicions a Barcelona, a les Galeries Dalmau. A més, s’implicà en la crítica contra l’art convencional català, amb la publicació del Manifest groc, juntament amb Lluís Montanyà i Sebastià Gasch. La seva “vida pública” no feia més que començar. |
Un surrealista diferent: el métode paranóic-crític
|
El descobriment d'Amèrica per Cristòfor Colom (1958-59).
|
El 1929 viatjà a París, on gràcies a Miró entrà al cercle surrealista que liderava André Breton. Aquest moviment afectà a totes les arts però també era un estil de vida. Dalí no va dubtar en fer-lo seu, tot i que d’una forma molt particular que a Breton no li faria molta gràcia, degut a la seva actitud extravagant i excessivament provocadora. Des de llavors, l’obra i idees de l’empordanès van prendre una estètica completament surrealista.
Les bases del surrealisme es centraven en la necessitat d’alliberar la imaginació, accedir al subconscient, on es forgen les obsessions humanes, i representar el món dels somnis, ja que és en aquests on s’expressen aquestes obsessions. Per a Breton, l’art havia de plasmar el més profund de la ment de forma automàtica, deixant-se portar per la intuïció, sense que la raó intervingui.
|
|
D’aquesta manera les imatges serien un reflex autèntic de la realitat interior de l’ésser humà.
Però Dalí va trobar un estil propi, apartat de l’automatisme i mantenint l’esperit surrealista. Elaborà el “mètode paranoic-crític”, un llenguatge que aniria amb ell la resta de la seva vida i que el propi Breton considerà fonamental per al moviment que liderava.
Amb aquest mètode aconseguí construir un art vehicle de les seves obsessions, que fusionava allò conscient i inconscient, allò simbòlic i autèntic, de forma espontània però sabent que se suspenia la raó voluntàriament. Ell mateix el va definir com a mètode basat en el “poder sobtat d’associació constant, propi de la paranoia, que ajuda a sistematitzar la confusió i contribueix al descrèdit total de la realitat”. La idea era reflectir les imatges nascudes del deliri, de l’obsessió, com les que apareixen als somnis. En aquests, de vegades una imatge es transforma en una altra repentinament, es desdobla i adquireix formes irreals però familiars.
|
Crucifixió (1954).
|
La manera d’aconseguir que l’art transmetés el desconcert característic de la fantasia interior era a través d’una tècnica pròxima a la realitat, amb figures molt definides, gairebé fotogràfiques. S’havia de fer creïble quelcom que semblava real però no ho era. Només creant figures irreals amb un estil precís s’aconseguia transmetre la mateixa sensació que als somnis, i per tant, fer de l’art el suport i vehicle de l’inconscient.
Suburbis de la ciutat paranoico crítica (1935).
El triangle Dalí
Per als amants de l’art dalinià és molt recomanable no perdre’s els tres espais on Dalí va passar i va dedicar part important de la seva vida: el Teatre-Museu Dalí, la seva casa a Portlligat i el castell de Púbol.
En ells batega l’esperit de l’artista i són una demostració de com vivia per l’art. És interessant parlar-ne per la importància que van tenir a la seva vida i obra, però també per ser en sí mateixos una aportació més del seu enginy.
A partir dels anys 40, Dalí començà el seu periple pels Estats Units (va viure vuit anys a Nova York), on la seva vida pública va créixer. Allà, i acompanyat de la hipnòtica Gala, començà un camí imparable cap a la fama, amb múltiples exposicions, col·laboracions destacades en teatre i cinema (Recorda de Hitchcock, Destí de Disney, etc.), i amb algun que altre escàndol.
Però mai es va deslligar de la seva terra natal: mantingué el seu lloc de residència i de treball habituals a Portlligat (Cadaqués).
|
Retrat de Mae West (1934-35).
|
|
Aquí romanen tots els objectes que van acompanyar a Dalí al llarg de la seva vida i les creacions que va incorporar, fent de la seva vivenda un espai completament surrealista.
Durant una etapa en la qual dedicà la seva obra a allò místic i a la ciència nuclear, amb imatges tan suggerents com el Crist de San Joan de la Creu, comprà el castell de Púbol, lloc de descans i refugi per a Gala. Dalí volia que la seva dona se sentís còmoda, per això va decorar al seu gust tots els racons del castell. Aquest, va passar de ser un lloc deteriorat amb un aire romàntic, a transformar-se en una més de les invencions dalinianes.
El 1974 s’inaugurà el Teatre-Museu Dalí de Figueres, desprès de 13 anys de gestació; un lloc de somni, una obra d’art total que fou concebuda i dissenyada per l’artista.
|
La Madona de Port Lligat (1950).
|
|
Aquest museu pretenia ser una encarnació de les seves obsessions i plaers, amb l’objectiu d’oferir al visitant una experiència vertadera del seu món interior.
Una vegada proclamà: “¿a on sinó a la meva ciutat ha de perdurar allò més extravagant i sòlid de la meva obra?”. Sens dubte, el Teatre-Museu Dalí, un dels més visitats del món, li ha donat la immortalitat.
|
La persistència de la memòria o els "rellotges tendres" (1931)
En aquesta obra entren en joc molts dels elements obsessius als quals Dalí va recórrer constantment. Presentada a París, va ser la primera obra exposada on sistematitzà l’essència del mètode, i va acabar convertint-se en una de les creacions més emblemàtiques i reconegudes del geni empordanès.
L’artista explica a Vida secreta com li va sorgir la idea: com en una visió, observà la imatge crepuscular de Portlligat, on va trobar una olivera amb branques tallades i sense fulles. De sobte, van aparèixer dos rellotges tendres, un d’ells penjat d’una branca.
Dalí ens ofereix, dins d’un paisatge reconeixible, una sèrie d’elements enigmàtics, de forma que l’espai es torna oníric. Al centre, un cap amb el nas gran, la llengua i les pestanyes llargues i sense boca, descansa sobre l’arena. Aquest cap és el que també protagonitza El gran masturbador (1929) i altres obres, com a autoretrat obsessiu. Les formigues i la mosca, que recorren els rellotges, formen part de les aversions del geni; les formigues li provocaven especial repugnància i les associava a la mort o a la descomposició de la matèria. La mosca l’adoptà de la figura de Sant Narcís, patró de Girona, que atacava als enemics de la ciutat amb mosques.
El gran masturbador (1929).
En aquesta obra els insectes es relacionen estretament amb la futilitat del temps i la seva relació amb els records. Com als somnis, i amb el pas del temps, els records es deformen i debiliten, i tot i això sempre hi són, de la mateixa manera que els rellotges tendres continuen marcant l’hora. El temps i l’espai no són permanents en el món dels somnis, només existeixen a la nostra vida organitzada.
|
Leda atómica (1949).
|
La percepció del temps, doncs, és subjectiva, es contrau, flueix, depenent de com la mirem. Els rellotges expressen aquesta visió delirant de l’irracional, que s’entendreix i es fon.
Al mètode paranoic-crític, agafa importància la fusió d’allò tendre i allò dur, que són metàfores de la paranoia i la crítica, de l’inconscient i el conscient. En aquesta obra es plasma la contraposició dels rellotges tous respecte la duresa dels penya-segats de Portlligat. Per a Dalí triomfa l’irracional front a la realitat de l’espai natural, que queda en un segon pla.
Més endavant, després de la Segona Guerra Mundial, recuperaria aquesta obra amb el títol Desintegració de la persistència de la memòria, per aplicar el seu creixent interès sobre la ciència després de veure les conseqüències destructives de l’energia atòmica.
|
Algunes frases
- “El veritable pintor és aquell que és capaç de pintar escenes extraordinàries al mig d'un desert buit. El veritable pintor és aquell que és capaç de pintar pacientment una pera envoltat dels tumults de la història.”
- Sobre els seus bigotis: “em serveixen per inspirar-me, com les antenes dels aparerlls de ràdio serveixen per captar ones”
- Sobre la genialitat: “un geni sap que ho és en el moment en què les idees que al cervell li semblen més improbables es trasnformen en xecs”
- “Els rellotges tendres són com el formatge Camembert, per ser tendres, extravagants, solitaris i paranoic-crítics”
|
Recursos
- http://www.salvador-dali.org
- Dalí, Salvador. Diario de un genio. Barcelona: Tusquets Editoras, 2004
- Dalí, Salvador. Vida secreta de Salvador Dalí. Barcelona: Empúries, 1993
- Gibson, Ian. La vida excesiva de Salvador Dalí. Barcelona: Empúries, 1998
|
|
