|
Cada any cauen sobre la Terra desenes de milers de meteorits. La majoria d’ells són molt petits, de la mida d’una pedra, i acaben desintegrant-se a l’atmosfera. Però de tant en tant es pot produir un impacte amb un asteroide de dimensions més preocupants, fins i tot d’alguns quilòmetres de longitud. Quan això succeeix es produeixen grans explosions que deixen cràters enormes. L’exemple més famós, el que va contribuir a la desaparició dels dinosaures fa 65 milions d’anys. Actualment, però, no estem fora de perill. Precisament, s’ha detectat un gran asteroide que se’ns apropa...
Asteroides o meteorits? Quina és la diferència?
Els asteroides són cossos rocosos que vaguen per l’espai, en general, orbitant al voltant d’algun estel o planeta. Són massa petits com per tenir la forma esfèrica característica dels planetes, la qual és deguda a la pròpia força de la gravetat. Els més grans mesuren uns 900 km de diàmetre i els més petits no fan ni la mida d’una pedra (aquests últims reben el nom de meteoroides).
A l'esquerra, l'Asteroide Ida (c) NASA-JPL. A la dreta, el Meteorit Gibeon (fragment de 4,5 kg i 19 cm d'amplada) (c) H, Raab.
Quan els asteroides (sobretot els petits, els meteoroides) es creuen a l’òrbita d’un planeta poden impactar amb ell. Segur que n’has vist algun entrant a la Terra: quan s’endinsen a l’atmosfera a gran velocitat, la fricció amb l’aire provoca que s’escalfin i entrin en ignició, deixant un rastre brillant i efímer al cel nocturn: són els estels fugaços. Normalment, la fricció amb l’atmosfera fa que es desintegrin completament abans no arribin a terra; però si una part aconsegueix arribar-hi, aleshores aquest fragment rocós rep el nom de meteorit.
Allò que anomenem estels fugaços són en realitat meteoroides que s’endinsen a la nostra atmosfera i s’hi cremen. Si una part d’ells aconsegueix arribar a terra, rep el nom de meteorit.
On es troben els asteroides?
Entre Mart i Júpiter existeix un cinturó ple d’asteroides que orbiten al voltant del Sol. Allà es situen la major part dels asteroides del Sistema Solar. N’hi ha milions d’ells, molts fan més d’1 km de diàmetre; però si sumem les masses de tots no s’arriba al 6% de la massa de la Lluna. La seva òrbita és estable al voltant del Sol, però alguns són desviats i es creuen amb les trajectòries dels planetes. Es diu que aquest cinturó d’asteroides és el resultat de la imponent força gravitatòria de Júpiter, que no va permetre que aquests fragments de roca s’aglomeressin durant les primeres etapes del Sistema Solar per formar un altre planeta. A banda del cinturó, també trobem asteroides orbitant al voltant d’algun planeta. Aquests els anomenem asteroides troians. Júpiter és el planeta que més en té, perquè la seva força gravitatòria és enorme. També existeixen els asteroides centaures, que orbiten al voltant del Sol però més enllà del cinturó, entre els planetes gegants.
(c) NASA-JPL.
Finalment, són especialment interessants per a nosaltres els asteroides NEO (asteroides propers a la Terra). Les seves òrbites interseccionen l’òrbita del nostre planeta, per la qual cosa són vigilats de ben a prop...
Cicatrius planetàries
Quan un asteroide impacta amb un planeta, depenent de les seves dimensions, composició i trajectòria, provocarà una explosió més o menys gran que deixarà un cràter com a testimoni. Un objecte d’unes poques desenes de metres de diàmetre pot provocar una explosió molt més gran que una bomba atòmica.
Actualment cauen a la Terra desenes de milers de meteorits cada any. Però això no és pas un fet extraordinari. Poc després de formar-se el Sistema Solar, els impactes amb asteroides relativament grans i petits eren molt més freqüents a la Terra i als altres planetes.
El bombardeig era intens i continu! Els cràters de la superfície de la Lluna en són testimoni.
Però per què no trobem cràters d’aquella època a la superfície del nostre planeta?
|
© D. Roddy (U.S. Geological Survey), Lunar and Planetary Institute. El cràter Barringer, a Arizona (EUA), mesura 1.200 m de diàmetre i va ser provocat per la caiguda d’un meteorit força gran fa 50.000 anys. És dels pocs cràters provocats per meteorits que queden a la Terra, perquè l’erosió s’encarrega d’esborrar-los. A la Lluna, en canvi, on no hi ha erosió, podem veure milers de cràters.
|
Per què la Terra no presenta l’aspecte d’un formatge de Gruyère com la Lluna? Senzill: a la Terra es produeix un fenomen que al nostre satèl·lit és gairebé inexistent, l’erosió. Aquest és un procés de desgast provocat per l’aire, l’aigua i els éssers vius, capaç d’esborrar totes les “ferides” geològiques de la superfície terrestre. Perquè et facis una idea, l’erosió pot convertir els Pirineus en una plana en uns centenars de milions d’anys.
|
Impactes amb la Terra
En les primeres etapes de la Terra, la pluja d’asteroides era molt intensa. Per sort, la freqüència de les col·lisions es va reduir i això va permetre l’aparició de la vida. Es calcula que el darrer gran impacte, capaç de fer bullir i evaporar l’aigua dels oceans es va produir fa uns 4.000 milions d’anys. Per tant, fa uns 4.000 milions d’anys que l’aigua s’ha mantingut en estat líquid, condició necessària per l’aparició i manteniment de la vida tal i com la coneixem.
|
|
|
Els impactes, però, es van seguir produint. El més famós, evidentment, va ser el que va contribuir a l’extinció dels dinosaures, que va caure a prop de l’actual Mèxic ara fa 65 milions d’anys. L’explosió produïda va ser més potent que desenes de bombes termonuclears juntes i va aixecar enormes quantitats de pols i vapor que van enfosquir l’atmosfera durant molts anys.
Tanmateix, aquest impacte no va ser ni molt menys l’últim. Asteroides més petits han seguit caient amb certa continuïtat i els astrònoms vigilen amb cautela el cel i calculen les trajectòries dels objectes més propers.
De fet, s’ha detectat un asteroide considerablement gran que s’acosta perillosament: el 2029 el tindrem just a sobre... I no és ciència-ficció!
|
El misteriós cas de Tunguska
El 30 de juny de 1908, a les 7.17 del matí, una gran explosió va il·luminar el cel de Tunguska, una regió de l’estepa siberiana (Rússia). Va incendiar i tombar arbres en una àrea de més de 2.000 km2, va trencar vidres i llençar persones i cavalls a terra que es trobaven a 400 km de distància, i fins i tot va obligar el conductor del ferrocarril transsiberià a aturar-se, per por de no descarrilar.
L’energia alliberada va ser equivalent a unes 10 o 15 megatones (la bomba d’Hiroshima era de 0,015 megatones).
|
Imatge de la destrossa provocada per l'explosió d'un meteorit a la regió de Tunguska. Commons Wikimedia.
|
|
Però, misteriosament, no hi havia rastre de cap cràter. L’explicació més acceptada actualment per la comunitat científica és que l’explosió va produir-se abans d’arribar a terra, a uns 8 quilòmetres sobre la superfície. Es tractaria d’un meteorit d’uns 80 metres de diàmetre, ric en gel, probablement el fragment d’un cometa. Des d’aleshores, d’altres casos similars han estat descrits.
|
Un asteroide ve de cap a la Terra
Actualment hi ha 4.000 objectes que vaguen per l’espai catalogats com a NEO, és a dir, Near Earth Objects o objectes propers a la Terra. Quan un d’aquests cossos s’apropa a menys de 0,05 unitats astronòmiques (7 milions i mig de quilòmetres) aleshores es classifica com a PHA, sigles que traduïdes de l’anglès indiquen asteroide potencialment perillós. I certament ho són, de perillosos. Si un d’aquests arribés a xocar amb la Terra, les conseqüències per a la nostra civilització podrien ser tràgiques. Actualment, no són menys de 800 els objectes registrats amb aquesta categoria, i n’hi ha un que resulta especialment preocupant. El seu nom: Apophis.
|
Segons els càlculs realitzats pels astrònoms, Apophis és un asteroide de grans dimensions que arribarà a la Terra cap a l’any 2029 i, tot i que no hi xocarà de ple, passarà tan a prop que produirà grans desastres. L’alarma és tal que ja s’han posat en marxa una sèrie de projectes per tal de desviar-lo. Un dels projectes presentats corre a càrrec d’un equip d’investigadors espanyols: el Quixot.
En realitat, calcular la trajectòria d’un asteroide és encara quelcom molt difícil d’aconseguir amb precisió. Els científics creuen que probablement Apophis no representi cap risc real, però sabent que cada 40.000 anys es produeix un impacte amb un asteroide de proporcions notables, no està de més començar a preparar-se en cas que sigui necessari fer front a una amenaça semblant.
|
Il·lustració d’un asteroide de grans dimensions fent impacte a la Terra.
|
Es diu que la Lluna es va formar quan un gran asteroide va xocar amb la Terra i en va arrencar un tros, que va quedar orbitant al seu entorn. |
Asteroides o planetes?
|
(c) NASA-JPL-Caltech.
|
Existeixen d’altres cossos rocosos que no són prou grans per considerar-se planetes, ni prou petits per etiquetar-los com a asteroides. El més famós, pel fet que abans se’l considerava un planeta més (tot i que és més petit que la nostra Lluna), és Plutó, situat en els afores del Sistema Solar. Per solucionar aquesta disjuntiva, els astrònoms van crear un nou estatus: el de planeta nan. Des de l’agost de 2006 Plutó va passar a ser considerat un planeta nan, junt amb Ceres i Eris, que per la seva banda eren considerats prèviament asteroides.
|
|
La gravetat dels planetes nans no afecta gaire els cossos més petits que es troben a les seves rodalies. No són prou grans com per “escombrar”, mitjançant l’atracció gravitatòria, els objectes que creuen les seves òrbites, com ho fan els planetes clàssics.
|
La vida va arribar muntada en meteorits? |
|
És possible que tots nosaltres siguem extraterrestres? La panspèrmia és una teoria científica que sosté que la vida podria haver aparegut a la Terra transportada en meteorits. Tot i que aquesta teoria té molts pocs seguidors, la seva viabilitat ha rebut una confirmació gràcies a un experiment en el qual ha participat Jacek Wierzchos, químic de la Universitat de Lleida.
Una mostra de líquens i microorganismes s’ha llançat a l’espai en la nau Photon M3, que es va enlairar el setembre passat des de Baikonur (Kazakhstan). Després de dues setmanes a l’espai, molts dels organismes han tornat a la Terra vius i en bones condicions. “Si hi ha organismes capaços de sobreviure a un viatge espacial, no es pot excloure que la vida hagi arribat a la Terra des de l’espai”, explica Wierzchos, que ha ideat i realitzat l’experiment amb Carmen Ascaso i Asunción de los Ríos, de l’Instituto de Recursos Naturales (IRN-CSIC, Madrid), Leopoldo García Sancho, de la Universitat Complutense de Madrid, i Rosa de la Torre, de l’Instituto Nacional de Técnicas Aeroespaciales (INTA).
|
(c) ESA - S. Corvaja 2007. Imatge dels 43 aparells científics i tecnològics que conté la càpsula Photon M3.
|
Potser la vida no va arribar com a tal viatjant a l’interior de meteorits; però allò cert és que una gran quantitat de matèria orgànica (el tipus de matèria que compon els éssers vius) ha arribat i continua arribant a l’interior de meteorits des que es va formar la Terra.
|
