|
Així com cada individu és únic i cada vida és diferent de les altres, el mateix passa amb la mort. Comprendre el concepte de mort és fonamental per comprende el concepte de la vida, ja que un no existeix sense l'altre.
|
No ens hem de deixar enganyar pels mitjans de comunicació que ens presenten morts cruels i violentes. Ben al contrari, avui en dia la major part de les morts esdevenen per causes naturals.
Per tant, hem d’acceptar la mort amb naturalitat, com una part del nostre procés vital, malgrat el fort component emocional que comporta una pèrdua.
Integrar la idea de la mort en el nostre pensament ens permet construir les nostres vides d’acord a propostes vitals més conscients, meditades, i no malgastar massa temps ni preocupacions en coses d’una importància relativa.
|
|
La mort és un fenomen:
Natural: si no hi ha causes antinaturals (accidents, violència, etc.), es produeix, en la major part dels casos, com a conseqüència de l’envelliment i/o de malalties ocasionades per processos de desgast del nostre organisme en la seva relació amb el medi ambient.
Universal: bé sigui per una o altra circumstància, totes les persones han mort i moriran al llarg de l’evolució de la humanitat.
Únic: el propi concepte de mort (final de la vida) comporta irreversibilitat i, a cada persona, li esdevé un sol cop.
|
|
Epona, deesa celta dels cavalls, el guariment i la mort.
|
Preparar-se per afrontar la mort
No existeix una manera ideal de preparar-nos per a la pèrdua d’un ésser estimat i la duresa que això comporta. Tot i que en uns casos la mort és predicible i en d’altres no, sí que podem fer alguna cosa per apaivagar aquest sofriment posterior causat per aspectes que ens puguin quedar pendents: vivint amb aquella persona com sentim que l’hem de viure, estant amb ella, també compartint i expressant els nostres sentiments...
Tot allò que no volem afrontar o que posterguem per inseguretat, por o vergonya, es transformarà, una vegada aquella persona ja no hi sigui, en buits que difícilment s’ompliran, perquè són característics i únics, fruit de la nostra relació amb ella. Seran les vivències compartides abans, les que ompliran aquests forats i, per tant, els assumptes pendents que puguin quedar poden ser causa d’un gran sofriment, per això és important solucionar-ho en vida.
|
| Tampoc hi ha una manera ideal de preparar-nos per a la nostra pròpia mort, però podem mirar de gaudir i viure el present de la manera més integradora possible, ser un mateix i compartir amb les persones que estimem els moments que vivim plegats, perquè són únics i irrepetibles. |
El dol: un procés natural, necessari i indispensable
El dol és aquell temps d’aflicció causat per la mort d’una persona estimada o propera. Pot ser viscut de diverses maneres: amb tristesa, sofriment, incomprensió, sentiments d’ira, por, culpa, etc., enfront de la injustícia percebuda que representa la pèrdua d’algú important a la nostra vida. El procés de dol serveix, doncs, per “deslligar els nusos” que se’ns han fet per dins després d’una pèrdua.
Hi pot haver dolor físic, psicològic i espiritual, tant per allò que hem perdut com per la incertesa de no saber què hi ha més enllà.
|
|
|
Una persona enfonsada per aquest dolor mai ha de sentir vergonya pels seus sentiments o les seves llàgrimes, i s’ha de naturalitzar l’expressió d’aquest dolor com a part d’un procés que és natural i necessari.
Cada procés de dol comporta el seu temps, i no és veritat que pel fet que el dolor sigui menys fort i curt signifiqui que l’estimàvem menys. Hi ha persones que han pogut començar el procés abans de la pèrdua, que han pogut treballar i tancar els temes pendents o bé, per les seves característiques personals, tenen més facilitat per poder-ho superar.
El sofriment genera creixement. Per superar la pèrdua és fonamental que integrem allò que hem viscut i transformar el “per què” en “per a què” ha succeït allò; què en puc fer i què en puc aprendre.
|
No hi ha un patró únic
Manca de concentració, pèrdua de la gana, esgotament vital, negació, emotivitat desbordada, solitud i desemparança, depressió, culpa..., aquests sentiments són normals durant el procés de dol i no ens hem d’alarmar si una persona els està experimentant. La vivència i el període de duració del dol són únics per a cada persona i, per tant, hem de respectar-los.
|
Compartir el procés
|
Mai podrem arribar a sentir allò que està sentint una persona que ha perdut algú (tot i que també haguem patit una pèrdua semblant), però sí que podem ajudar-la compartint el seu dolor, els seus estats d’ànim, les seves pors, els seus silencis, les seves males cares, etc. Hem de respectar-la i acceptar-la incondicionalment, sense qüestionar ni jutjar.
Les paraules també són importants i, per tant, tot i que haguem passat per una situació similar, és recomanable canviar el “sé el que estàs sentint o el que estàs passant” per un “entenc que la situació per la qual estàs passant és difícil/no és fàcil, però estic al teu costat per tot allò que necessitis”. Ningú, només aquella persona, sap el que sent, perquè la seva relació amb la persona perduda era única i diferent, però agrairà de tot cor saber que pot comptar amb algú que l’acompanyarà en aquells moments tan difícils.
|
La mort del príncip de Talmont (1823), de Fleury-François Richard.
|
|
Hem d’evitar accelerar el procés (ja que la pressa angoixa encara més) respectant i donant a cadascú la possibilitat de disposar del temps necessari per pair-ho, perquè el procés ha de ser natural i espontani. Això sí, no hem de confondre el respecte amb la deixadesa personal, ni hem d’oblidar que s’ha de mantenir unes rutines, horaris, activitats i mostres d’afecte per tal d’assimilar-ho i continuar endavant.
|
Podem suportar el dolor
L’emoció i el dolor porten a la transformació, per tant, en el cas que siguin suportables, no s’ha de recórrer a la medicació, si no és imprescindible. El dolor i el sofriment són suportables: els nostres avantpassats van sobreviure, tot i no tenir una farmaciola plena de medicaments, i això que abans l’esperança de vida era més curta i les vivències de mort eren més quotidianes. |
|
El dia de la mort (1859), de William-Adolphe Bouguereau.
|
No és culpa nostra
Enfront de la pèrdua d’un ésser estimat ens envaeix una infinitat de preguntes i en ocasions interpretem aquest fet vital com un càstig diví o l’acompliment d’un desig íntim (si és que hem pensat en alguna ocasió que tant de bo es morís alguna persona i finalment ha ocorregut). D’aquesta situació en diem “pensament màgic”, i no ens hem de sentir culpables perquè res del que s’hagi pogut pensar o dir provocarà la mort d’algú.
Aspectes que ens poden ajudar amb l'afrontament de la mort i el dol
Compartir l’última etapa de la vida d’una persona ens pot servir per integrar totes les vivències que hem compartit amb ella i així preparar-nos, començar a organitzar i planificar el que serà la nostra vida sense l’existència física d’aquella persona.
|
Alhora que ens preparem psicològicament per allò que temem, també ho podem fer amb el nostre cos, de diferents maneres.
|
Estar al seu costat
Enfront de la vivència d’una malaltia greu d’un ésser estimat, és important estar ben informats de la situació real d’allò que està passant (és a dir, saber la veritat), per poder estar i viure en el present, i alhora preparar-nos per al futur.
A aquesta persona que està vivint els seus últims dies, podem fer-li companyia, parlar de les nostres coses, donar-li la mà, fer-li un petó, un dibuix o una carta... Tot i que cap al final és probable que l’aspecte físic del malalt estigui deteriorat i no expressi molts sentiments, és important estar-hi.
|
La mort de Cleopatra (1658), de Guido Cagnacci.
|
|
Fins i tot quan sembla que no ens pot veure ni escoltar, sí que ens pot sentir, així que qualsevol mostra d’afecte i comunicació (tot i que aquesta sigui no verbal) ens servirà per connectar amb aquella persona.
En el procés d’acompanyament d’una persona amb una malaltia terminal sempre hi ha una persona sobre la qual recau el pes principal d’aquesta tasca i que és anomenada cuidador/a principal. És important, tant per a l’equip mèdic com per a la família, saber qui adopta aquest rol, i alhora és molt important també estar al seu costat i recolzar-la perquè també pateix molt emocionalment per la pròpia situació.
Però, sobretot, allò que és més important és viure-ho i estar, i només sabrem estar si som nosaltres mateixos en cada moment, fins i tot en els moments de silenci. Si som capaços de superar les vergonyes i estar-hi cent per cent, arribarem a formar part d’aquelles poques persones que poden oblidar-se de tot allò superflu i dirigir-se a aquella persona dient-li “t’estimo”, perquè sabem que no els hi queda molt de temps de vida. És molt recomanable, finalment, fer les coses que veritablement es tenen desitjos de fer.
|
Una xarxa per no caureEn els nostres moments de solitud, tan abans com després de la pèrdua, podem parlar i compartir aquesta tristor amb algun familiar, amic o company, escriure sobre aquests sentiments, pintar, etc.
Familiars, amics i coneguts són xarxes de suport social (és a dir, actuen com “una xarxa” que fa la funció d’amortir el cop perquè aquest sigui menys dolorós) i són molt importants en la integració de tot aquest procés. Tot i que sentim la necessitat d’allunyar-nos del nostre entorn i dels nostres éssers estimats, és important compartir amb ells tot el procés: abans, durant i després.
Alhora també és important que la pèrdua, un cop ocorreguda, es faci real, per així poder afrontar-la des de la mateixa realitat. Per tant, és recomanable que es participi en els actes i rituals funeraris, sempre i quan un cregui que hi pot assistir i s’hi vegi amb cor de participar-hi.
|
Deesa asteca de la vida i la mort.
|
Afrontar la realitat, no oblidar-la
Alguns mecanismes de defensa que podem adquirir per tal d’afrontar la pèrdua són o bé no fer res, o bé fer més activitats que mai, en un intent de no pensar-hi ni sentir allò que ens està passant. Però l’únic que aconseguirem amb aquestes actituds és posposar el procés, ja que tard o d’hora haurem d’afrontar-lo.
És important recordar, però sense fer del record un refugi, i afrontar el present amb totes les possibilitats que la vida ens dóna per viure-la. Hem d’acceptar el dolor per transformar-lo i seguir endavant.
Lord Byron enel seu llit de mort (1826), de Joseph-Denis Odevaere.
No és del tot cert que ja res tornarà a ser igual, però malgrat que no torni a ser igual, no vol dir que sigui millor o pitjor, sinó diferent, amb persones que aniran omplint aquells espais que se’ns han buidat.
Tampoc ens hem de culpar pels moments d’oblit o de benestar després d’una pèrdua, perquè formen part del procés i són mostres que, de mica en mica, ho anem superant. La vida continua i hi haurà moments en què ens tornarem a sentir bé. De vegades ens sorprendrem tornant a somriure, recuperant l’experiència vital perduda, gaudint d’allò que fèiem abans malgrat la mancança…, però és molt important viure també aquests moments per anar, progressivament, reenganxant-nos a la vida.
|
