|
La muntanya de Montserrat és tot un símbol per al nostre país. La seva alçada, els seus pics arrodonits i la seva soledat enmig de la plana del Llobregat la fan perfectament distingible des de molts quilòmetres de distància. Però, què era abans? D’on ve?
|
El temps geològic no és el temps a què estem acostumats. No es mesura per hores, dies o un grapat d’anys. Els fenòmens geològics necessiten molt més temps. Parlem de milions d’anys. I això és molt. En cent anys neixen entre 3 i 4 generacions d’una mateixa família (el teu rebesavi segurament va néixer a cavall entre el s. xix i el xx). En mil anys, hauran passat 35 generacions. Entre un camperol de l’edat mitjana i tu mateix han nascut “només” unes 40 persones. Ara bé, en un milió d’anys (quan els homes encara no érem el que som ara) hi han passat 35.000 generacions…, aquí ja ens perdem.
El paisatge canvia molt lentament, però canvia. I molt. Fa uns 6 milions d’anys el mar Mediterrani era sec. Els moviments de les plaques tectòniques van tancar el pas que l’unia amb l’Atlàntic i, aïllat, es va evaporar. Com més lluny en el temps ens moguem, menys reconeixerem la nostra terra.
|
(c) flickr.com/ariadneta.
|
| Anem deu cops més enrere en el temps: situem-nos a 65 milions d’anys del present (més o menys l’època en què s’extingiren els dinosaures). Catalunya no és com la veiem avui. El que avui és la costa i el sud català formen part del massís catalanobalear, que s’estén cap a l’Àfrica actual. Al nord comencen a aixecar-se els Pirineus. I entre els dos massissos, un mar: l’antic mar català. |
Primer va ser el deltaEls rius neixen a les muntanyes i moren al mar. Els rius joves tenen força i arrosseguen pedres, sorra i d’altres sediments, i es van fent cada cop més grans a mesura que s’apropen al mar. El cabdal augmenta, però la força es perd. Quan arriben al mar perden tota la força que els hi quedava i ja no poden arrossegar res. Tot el que duien ho desen a la seva desembocadura. Any rere any es van dipositant sediments que provenen de les muntanyes. Aquests sediments van creixent i guanyant terreny al mar. Aquesta nova terra, creada pel riu on abans hi havia mar és el que s’anomena delta.
(c) NASA, World Wind 1.4.
El delta de l’Ebre és un magnífic exemple d’aquest procés que encara avui dia continua! En aquest mar interior hi desembocaven dos rius importants, un que naixia als Pirineus, i l’altre al massís catalanobalear. Durant mil·lennis aquests rius van anar dipositant sediments, creant dos grans deltes.
Després de molts anys... Montserrat!
Els Pirineus no paraven de créixer a causa del moviment de les plaques tectòniques, i van créixer tant que van ofegar aquest mar interior. Per on ara es troba l’Empordà i pel que ara seria el País Basc, l’elevació dels Pirineus va tallar la comunicació entre el mar interior i la resta de mars. El mar interior es va assecar, i els deltes quedaren a la vista, exposats al vent i a la pluja que els van anar modelant. L’un era Sant Llorenç de Munt; l’altre, Montserrat.
(c) iStockphoto.com/ferrantraite.
Però l’assecament del mar interior va deixar una altra muntanya característica del nostre país: la muntanya de sal de Cardona. Quan l’aigua salada s’evapora, la sal queda dipositada al fons. Podeu provar-ho posant un got d’aigua amb força sal a ple sol. Doncs exactament això és el que va passar: la muntanya de Cardona i les mines de sal de Súria són les restes salades de l’antic mar català.
I el futur serà...
Hem anat enrere en el temps, però per què no imaginar què pot passar d’aquí uns (molts) anys? Si el mar Mediterrani es tornès a assecar, podria ser que es formés una nova Montserrat a partir del delta de l’Ebre i que una nova muntanya de sal es formés per evaporació de l’aigua salada. Us imagineu quins paisatges més hi trobaríem?
(c) flickr.com/Jordi Doménech i Arnau.
|
