|
Auguste Rodin va revolucionar l’escultura en un moment en què la pintura estava enlluernant per la seva constant i variada renovació formal. Tot i que amb un reconeixement tardà, la seva original forma de treballar la matèria va fascinar fins a convertir-se en un dels més importants artistes de finals del segle xix i principis del xx.
Auguste Rodin (1840-1917) es va educar a l’Escola d’Arts Decoratives de París, al marge de l’academicisme de l’Escola de Belles Arts. La seva forma d’entendre l’escultura anava més enllà de la rigidesa i el tradicionalisme de l’ensenyament oficial, per la qual cosa es va emmarcar en un àmbit molt més obert, creatiu i artesanal, que encaixava amb la seva visió de l’art.
Encara que Rodin es va veure influït per moviments artístics de la seva època, no es va aferrar a cap d’ells. Va construir un estil propi basat en la llibertat de la matèria, capaç d’expressar per si mateixa sentiments i desitjos. La seva admiració pel tractament del moviment en obres d’artistes renaixentistes, com Miquel Àngel, el va portar a estudiar l’anatomia humana. D’aquesta manera, cada detall esculpit, cada múscul, cada gest, seria expressió de la psicologia humana.
La porta de l’infernEl seu primer encàrrec important va tardar en arribar. Després de l’èxit i el reconeixement obtingut al Saló de París de 1878, Rodin va començar a rebre ofertes suggerents. Una d’elles, la més significativa pel que suposaria en la seva carrera, va ser La porta de l’infern. La Direcció General de Belles Arts li va demanar que realitzés una obra de grans dimensions per al futur Museu d’Arts Decoratives de París. Basant-se en la primera part de La divina comedia, de Dante, Rodin es va embarcar en un procés interminable de recerca de formes sobre les que no deixaria de treballar al llarg de tota la seva vida.
L’escultor havia de representar els personatges i escenes d’aquesta part del llibre, caracteritzada pel patiment i turment humans. La millor manera de reflectir-ho era utilitzar com a eix narratiu els cossos despullats dels personatges i expressar a través de la seva anatomia les situacions narrades.
|
La porta de l'Infern.
|
| El conjunt està format per figures independents. En total, va crear unes 186 petites peces, que va reproduir en diferents formats. Obres tan famoses com El pensador, El petó, o El fill pròdig van tenir el seu origen en aquest encàrrec, però van passar a la història com a escultures autònomes. |
|
El pensador.
|
El pensador i El petó
El pensador, figura central de La porta de l’infern, és un retrat de Dante. El poeta se’ns mostra com un home pressionat per les desgràcies que se li presenten a la ment. La seva postura és de gran solemnitat, a l’estil de Miquel Àngel, i és pròpia del poeta que medita, melancòlic i turmentat. D’aquesta obra hi ha més de vint versions en diversos museus.
Una altra de les seves peces més admirades és El petó, en un principi anomenada Francesca de Rimini. Rodin ens presenta un dels personatges de L’infern de Dante, una dona que es va enamorar del germà del seu marit; aquest els va descobrir i els va assassinar. La posició dels personatges és de total lliurament, ella es deixa portar per la passió i abraça el seu amant fortament, atraient-lo cap a ella. La bellesa i l’expressivitat de la composició són màximes. Algunes persones de renom a França li van encarregar una versió d’aquesta obra que, com El pensador, va ser reproduïda en diversos formats i materials.
|
|
El petó
|
Per a Rodin era molt important la llibertat de l’artista en el moment de crear. Primer, havia d’escollir el motiu a representar i després modificar-lo a través de la seva imaginació de manera que el resultat fos una imatge nova per al món. L’escultor no podia permetre que res ni ningú determinés la seva forma de treballar.
Amb els seus treballs, el monument va deixar de ser una al·legoria d’un personatge homenatjat. No representava la persona magnificant-la ni rodejant-la de símbols de glòria; tampoc la pujava en un pedestal que li atorgués superioritat. Rodin només pretenia magnificar l’expressivitat dels personatges que representava i per fer-ho les seves escultures públiques havien d’estar a l’alçada de la gent.
|
Una nova concepció del monument i l’escultura pública
|
A Els burgesos de Calais es pot observar tot això, encara que el govern de la ciutat va decidir finalment posar-la sobre un pedestal. Aquesta obra mostra l’essència de l’art de Rodin. Sis homes de proporcions similars formen un conjunt, però hi ha espai entre ells. Cada un té un rostre i postura individualitzats. No s’explica un instant precís, sinó que s’intenta reflectir a través de l’anatomia el que cada un està pensant i sentint en aquell moment. Aquesta exteriorització de l’interior es pot veure en les proporcions, que no són del tot lògiques; per exemple, les mans i els peus són massa grans. La mirada de Rodin era en aquest sentit molt estricta: la dimensió de cada membre estava determinada únicament pel sentiment que es volia reflectir.
En el Monument a Balzac passa una cosa similar. Ens trobem davant d’un bloc immens de bronze, on el reconeixement del personatge queda reduït al seu rostre sever. El cos no està definit, el cobreix una gran capa, i els seus trets són desproporcionats. La força psicològica de Balzac s’expressa a través de la textura de les formes, que en gairebé totes les obres de Rodin semblen estar inacabades, sense polir. Aquest monument és un exemple clar que, per representar l’estat interior fidelment, calia distorsionar l’anatomia, crear formes dures deliberadament, segons paraules de l’escultor.
|
Monument a Balzac.
|
|
|
L’herència de Rodin
L’escultor francès va fer del seu taller un punt de reunió, intercanvi i aprenentatge per a molts escultors de l’època. Les seves escultures van néixer de l’esforç i la constància d’ell i dels seus ajudants, però no hi ha dubte que sense l’essència dels seus principis no hagués passat a la història. En el segle xx, artistes com Maillol o Lucien Schnegg van intentar seguir l’estela de Rodin. Veien en la seva obra sincera, plena de força i expressivitat, una recuperació del classicisme però portant-lo a les inquietuds contemporànies. La tendència de Rodin a presentar fragments del cos com escultures acabades va obrir el camí d’alguns artistes després de la Primera Guerra Mundial, que tenien la necessitat de representar l’angoixa i el desig a partir d’allò fragmentari. Nombroses exposicions de l’actualitat demostren com l’obra de l’escultor francès segueix fascinant.
|
|
