És un fet: ens trobem immersos en una situació de crisi econòmica mundial, les proporcions de la qual encara són difícils de valorar. Malgrat que se’n parli tant, molts de nosaltres desconeixem les seves causes. Sabem que la crisi ha vingut de fora, dels EUA concretament; sabem que està relacionada amb el mercat immobiliari i les entitats financeres (bancs i caixes); però quin paper han jugat realment aquests agents en la crisi? I per què una crisi a l’altra banda de l’Atlàntic ens ha d’afectar a nosaltres?

El mercat immobiliari s’enlaira

La nostra història comença quan, a principis d’aquest nou segle XXI, el mercat immobiliari als EUA (i també a Europa) experimenta un boom sense precedents, esperonat per la baixada del preu del diner. Que baixi el preu del diner significa, a grans trets, que demanar un crèdit o una hipoteca surt molt més barat. És a dir, els interessos que cal tornar al banc que ens presta els diners són més baixos. Aquest fet, potencia que els ciutadans s’aventurin a comprar pisos i cases, demanant la corresponent hipoteca als seus bancs.

A mesura que augmenta la demanda de vivendes, les immobiliàries incrementen els seus preus (és la llei de l’oferta i la demanda). El valor de pisos i cases puja com l’escuma, convertint-los en una inversió segura. Comprar una vivenda esdevé una inversió de futur. Això esperona més l’adquisició de propietats immobiliàries. Ergo, puja més el preu i es construeixen cases per tot arreu. És un cercle viciós cada cop més accelerat, que tard o d’hora haurà de descarrilar.

El negoci dels bancs decreix

Les entitats financeres són empreses o institucions que viuen de prestar diners i cobrar interessos per aquest préstec. És a dir, si un banc em presta 1.000€, jo li hauré de tornar 1.100€, per exemple. Aquests 100€ són els interessos que el banc obté de benefici per haver-me deixat els seus diners un temps. Bé, en realitat no són ben bé els seus diners, doncs els bancs també obtenen els “seus” diners demanant préstecs a tercers. En primer lloc, els bancs obtenen diners a préstec de tots els clients que obren una llibreta, un compte corrent o el compte que sigui. Quan el Sr. Capdevila obre una llibreta al Banc de Pedraforca i hi ingressa diners, el que fa és prestar-los al banc, el qual paga un interessos al Sr. Capdevila. Els interessos que el banc paga al Sr. Capdevila, per suposat, són més baixos que els interessos que cobra quan presta diners a d’altres clients. Els bancs també opten per prestar-se diners els uns als altres, en el que s’anomena el mercat interbancari. Finalment, també poden optar per invertir en empreses privades i, si encerten la inversió, obtenir-ne beneficis.

Per als bancs i les caixes d’estalvi, que baixi el preu dels diners és mala cosa. Significa que els beneficis que obtenien cobrant interessos per la concessió de crèdits i hipoteques es redueixen. El seu negoci decreix. Els directius, aleshores, comencen a pensar en noves formes de repujar el negoci; busquen nous productes per oferir als seus clients i incrementar de nou els seus beneficis.

Els bancs contraataquen: un nou invent financer

Per contrarestar l’efecte de la baixada del preu del diner, a algú als Estats Units se li acut que la solució serà oferir molts més préstecs.  Però és clar, si ja s’oferien tots els préstecs possibles, a qui oferiran préstecs ara? La solució passa per ampliar el ventall de possibles clients a qui oferir préstecs. Així neixen els préstecs d’alt risc: préstecs a persones a qui habitualment el banc no deixaria ni cinc, doncs són persones sense treball fix, sense ingressos fixos i sense propietats per avalar-los. És clar, el negoci dels préstecs està basat en la confiança, la confiança que el prestatari tornar els diners als prestador. I com poden assumir els bancs un risc com aquest? Fàcil: només prestaran diners a aquests clients quan l’objectiu del préstec sigui comprar-se una vivenda. Com que el negoci immobiliari està pels núvols i en ascens, els bancs americans confien que la casa que compren els seus clients d’alt risc no farà altra cosa que augmentar de preu, i, si el client no paga, la podran vendre per més valor i llestos. A més, com que el risc que corren és alt, poden permetre’s de cobrar majors interessos.

Així que als Estats Units neixen les hipoteques subprime, hipoteques realitzades a clients amb un alt risc d’impagament, basades en la provisional bona salut del mercat immobiliari. És a dir, hipoteques que podríem anomenar “escombraria”.

El risc es fa global

Quan els bancs americans ja han deixat tots els seus diners als seus clients i necessiten més diners per seguir fent negoci, decideixen fer dues coses: demanar préstecs a bancs d’arreu del món o bé vendre les hipoteques escombraria a d’altres bancs o empreses financeres mundials. Que un banc li vengui una hipoteca a un altre, significa que els hipotecats passen a deure els diners a aquest nou banc i aquest nou banc assumeix el risc de l’impagament. És clar, els bancs d’arreu del món tampoc són brètols i no voldran comprar un producte com aquest. Per això, els bancs americans creen un nou invent: fan paquets d’hipoteques que inclouen hipoteques de poc risc (bones)  i hipoteques d’alt risc (dolentes), els hi posen un nom que soni bé (com Mortgage Backed Securities, o MBS, que encara sona millor) i es dediquen a vendre’ls arreu del món. Per si fos poc, inventen d’altres productes que també sonen molt bé, però que en definitiva no fan altra cosa que emmascarar l’”escombraria” que contenen. Així comença a propagar-se el risc financer per mig món.

Els senyors del Banc de Pedraforca no tenen ni la menor idea que les seves prestigioses inversions als Estats Units estan plenes d”’escombraria”. El Banc de Pedraforca ha decidit comprar aquests productes al Banc del Grand Canyon, per exemple, i no és conscient del risc. En altres paraules, quan el Sr. Capdevila ingressa els seus diners a l’oficina del Banc de Pedraforca del seu poble, immediatament aquests diners van a parar al Banc del Grand Canyon i són prestats a una d’aquelles persones sense feina fixa, sense ingressos fixes i sense propietats. Conseqüència: els diners del Sr. Capdevila comencen a córrer un risc considerable (visca la globalització). Per suposat, el banc és responsable de les seves inversions, i té l’obligació de tornar els diners al Sr. Capdevila. Però què passa si perd els seus diners? En aquí entrarien les mesures preses pels governs, que decideixen recórrer als fons públics per assegurar-nos els diners que tenim als bancs.

Tot s’ensorra: esclata la bombolla immobiliària

De sobte succeeix el que molts preveien però ningú volia sentir a parlar: el mercat immobiliari americà es desploma, perquè puja el preu del diner i ja no és tan atractiu invertir en vivenda. Per altra banda, com no podia ser d’una altra manera, les hipoteques d’alt risc deixen de pagar-se perquè els hipotecats no poden fer-hi front. Els bancs americans (i els que van comprar-los les hipoteques) es queden amb les seves cases, però no poden vendre-les. Els diners s’han esfumat.

Tot això provoca un estat de desconfiança creixent entre bancs. Ningú es fia de ningú. Gairebé no es deixen diners els uns als altres, i si ho fan apliquen interessos molt alts. Com que els interessos que la gent paga cada mes per les seves hipoteques (com l’EURIBOR) depenen dels interessos que els bancs s’apliquen entre ells quan es deixen diners, aquests pugen estrepitosament. Resultat: tothom que té una hipoteca, als Estats Units o a Catalunya, es troba amb què la quota mensual que pagava per retornar-la s’ha incrementat exageradament.

La crisi es propaga a tots els sectors

Els fabulosos invents dels bancs americans desemboquen en la desconfiança dels bancs mundials. Com a conseqüència, els bancs no tenen diners. Per això, deixen de donar préstecs o de concedir hipoteques. Sense hipoteques, la gent no pot comprar-se una vivenda; així doncs, el mercat immobiliari es desploma arreu del món. La gent que ja té hipoteques, veu la seva economia domèstica compromesa amb la pujada de les quotes mensuals hipotecàries. Com a conseqüència, s’ajusta el cinturó i deixa de consumir tant.

Com que els ciutadans deixen de consumir tant, les empreses obtenen menys beneficis i han de retallar despeses, per exemple, despatxant treballadors. Evidentment, aquests treballadors s’hauran d’ajustar encara més el cinturó, cosa que no contribuirà a pal·liar la crisi. Un dels sectors més perjudicats és l’automobilístic (també basat en els préstecs bancaris, doncs habitualment comprem un cotxe gràcies a un crèdit) i poc a poc, la crisi va arribant a d’altres sectors de consum.

Fins quan durarà la crisi?

Aquesta és un pregunta que tots ens fem però que ningú ara per ara podria contestar amb seguretat. El motiu és que es desconeix el volum de diners implicat en tot aquest batibull d’hipoteques “escombraria” i, encara pitjor, es desconeix el grau d’afectació de la majoria d’entitats financeres implicades. Per sort, a Espanya les autoritats financeres van prendre una sèrie de mesures molt estrictes molt abans que tot això passés que fan del sistema bancari espanyol un dels més robustos del món. La capacitat de resposta dels governs mundials és també molt superior a la que mai s’ha tingut, i la seva acció possiblement tamponarà els efectes de la crisi. Molts experts opinen que aquesta crisi passarà en cosa d’un any o dos, i que ens deixarà amb una lliçó ben apresa: cal controlar de molt més a prop els negocis dels bancs.