Els individus, durant la seva vida, no evolucionen. Si una de les cèl·lules del nostre cos pateix una mutació al seu DNA (cosa força freqüent), normalment no té conseqüències per a l’individu (quan les té, per desgràcia, sol ser causa de càncer). La cèl·lula acostuma a morir i mai arribem a ser conscients d’aquella mutació. Per observar canvis evolutius cal que totes les cèl·lules de l’individu continguin la mutació. Això només és possible quan la mutació es produeix a les cèl·lules germinals, oòcits i espermatozoides, que es fusionaran per produir la cèl·lula única a partir de la qual es desenvoluparà l’individu sencer, per múltiples còpies de la inicial. Els individus resultants manifestaran la mutació (o no, però això ja és una altra història). A més, també la contindran a les seves respectives cèl·lules germinals i les podran passar als seus descendents. Per tant, per poder veure un canvi evolutiu cal esperar, com a mínim, el pas d’una generació a una altra. L’evolució es produeix entre generació i generació.

Així doncs, com més generacions es produeixin en un temps determinat, més possibilitats hi haurà que puguem arribar a observar canvis deguts a mutacions, és a dir, més ràpida serà l’evolució. Per exemple, en 40 anys els humans produeixen dues generacions; les mosques del vinagre, més de mil; i el bacteri Escherichia coli més d’un milió! Queda palès que, en aquest sentit, els bacteris són més ràpids evolucionant que les mosques, i molt més que els humans. Recordem que els bacteris no es reprodueixen sexualment, sinó per divisió; a l’hora de duplicar el seu material genètic, però, poden patir també mutacions que passaran a una de les dues cèl·lules descendents.

Una altra manera d’evolucionar ràpidament s’aconsegueix tenint molts descendents cada cop que ens reproduïm. Com més descendents, més probabilitats hi ha que algun porti noves mutacions. I encara millor, més probabilitats hi ha que algun porti una mutació avantatjosa per sobreviure, reproduir-se i transmetre-la als seus descendents.

 

Però no oblidem que les mutacions es produeixen a l’atzar. La majoria d’elles fan més mal que bé. Imaginem-nos que agafem aquest article i canviem una paraula a l’atzar. En la majoria de casos, la frase no tindrà sentit. Només en alguns casos, molt poquets, probablement el text millorarà (modèstia a part). Caldria fer proves realitzant aquesta modificació a l’atzar uns quants milers de vegades perquè, al final, el resultat fos positiu. El mateix passa amb els éssers vius. En aquest cas, les proves són els descendents. Per tant, com més descendents, més possibilitats hi ha que algun surti amb un caràcter avantatjós. La majoria dels descendents que reben una mutació perjudicial (deletèria), normalment no arriben ni a desenvolupar-se a partir de l’embrió i es produeix un abortament espontani. Això passa amb la major part de les mutacions.

Per altra banda, també podem augmentar la nostra velocitat d’evolució reduint la fiabilitat dels sistemes que dupliquen el nostre DNA. És a dir, com més errors cometi la maquinària molecular que copia el nostre DNA, de manera que el nou DNA contingui força diferències respecte a l’original, més ràpida podrà ser l’evolució. Això, evidentment, resulta molt perillós, doncs les mutacions, en general, tenen conseqüències nefastes. Però si combinem aquesta propietat d’introduir errors amb una gran quantitat de descendents, les probabilitats d’èxit són majors i podem assegurar una ràpida adaptació als canvis ambientals. Això és el que succeeix, per exemple, amb el virus de la SIDA. La seva maquinària de replicació comet molts errors: molts virus descendents no prosperen. Però com que se’n produeixen tants, alguns resulten viables i, a sobre, han canviat tan ràpidament que el sistema immunitari no els reconeix i no els destrueix.