|
Quan ens parlen de l’evolució dels éssers vius pensem en un procés lent i gradual que només es fa palès al llarg de milions d’anys. I tot i que l’evolució biològica és un fet demostrat, alguns encara insisteixen a dotar-la de caràcter hipotètic argumentant que no podem veure en directe com les espècies evolucionen. Res més lluny de la realitat. Són molts els casos documentats de primera mà sobre fenòmens evolutius observats en períodes inferiors a la vida d’un investigador. Els organismes amb cicles de vida curts, que en el temps que dura una vida humana han produït milers de generacions, són els protagonistes d’aquestes històries naturals de l’evolució.
Grills que emmudeixen
|
© Marie Read, Universitat de Toronto. Fotomuntatge capçalera article: mferraro / tuareq (sxc)
|
A la illa Kauai de l’arxipèlag hawaià viu una única espècie de grill que arribà des de les costes de l’oest del Pacífic. Com tots els grills, els mascles canten a la nit per atreure les femelles i aparellar-s’hi. Però fa uns anys, un nou inquilí arribà a la illa i ara amenaça amb fer desaparèixer els grills. Es tracta d’una mosca (Ormia ochracea) que pon els seus ous sobre el cos dels grills, de manera que quan les larves emergeixen, utilitzen el grill com a aliment, i el maten. Com que els grills mascles canten, aquests són més fàcilment detectats per les mosques en la foscor, i per això la major part de grills infestats són mascles.
|
|
Un grup d’investigació va adonar-se que a mesura que passaven els anys, els estralls produïts per la mosca es manifestaven en nits cada cop més silencioses. Les mosques estaven portant els grills a l’extinció. No obstant, sorprenentment, l’equip de recerca va observar que quan realitzaven captures de grills per als seus estudis, no semblava pas que el nombre d’aquests hagués disminuït. Allò que havia passat és que els grills havien emmudit.
Existeix una mutació que fa que els grills no puguin cantar. En condicions normals, aquests grills no es podrien reproduir amb gaire èxit, perquè no atraurien les femelles. Però en la situació que es dóna a Hawaii, aquest “defecte” és un avantatge perquè evita ser localitzat per la mosca assassina. Així, els grills que no canten havien començat a fer-se abundants en detriment dels seus antecessors cantadors. És un exemple de selecció natural ben ràpida. Malgrat això, resulta que aquests grills, per tal de trobar femelles, depenen dels seus companys que sí poden cantar (les intercepten quan aquestes acudeixen al cant d’un grill normal). Per tant, si la mosca acaba amb tots els grills cantadors, probablement desapareguin tots –muts i no muts- i la mosca amb ells. La selecció natural no actua amb vistes de futur, només selecciona aquells caràcters que en un moment donat són avantatjosos per a reproduir-se. I de vegades fica les espècies en aquests atzucacs cap a l’extinció.
|
Resistència als antibiòtics
|
Un altre exemple d’evolució en acció que ens toca a tots de ben a prop és la resistència als antibiòtics que molts microorganismes estan desenvolupant. Si fem servir els antibiòtics inadequadament, per exemple, si no complim el tractament fins al final i no acabem d’eliminar els microbis que ens produeixen una malaltia, podem donar-los l’oportunitat d’evolucionar i fer-se’n resistents. Sovint deixem els tractaments abans d’allò prescrit perquè ens trobem bé.
|
|
|
Però al nostre cos encara queden microbis i aquests tornen a tenir l’oportunitat de reproduir-se. Com que els microbis que encara sobreviuen són els que millor han suportat l’atac de l’antibiòtic, perquè posseeixen caràcters que els fan més resistents, els seus descendents els heretaran i estaran millor preparats per superar futurs tractaments amb el mateix antibiòtic. En poc temps, els microbis hauran evolucionat i, a diferència dels seus antecessors, seran invulnerables davant aquests medicaments. Això representa un gravíssim problema atès que la recerca de nous antibiòtics és molt lenta, i mentre es realitza, ens trobem absolutament indefensos davant moltes infeccions que fins fa poc eren fàcilment curables.
|
Escapar als insecticides
|
Poll transmissor del tifus (Pediculus humanus). © Vincent Smith.
|
No només els bacteris són capaços de desenvolupar resistència davant les armes que inventem per mantenir-los a ratlla. Organismes molt més grossos que ells també ho fan. És el cas de l’evolució de la resistència als insecticides. Quan es va començar a utilitzar el D.D.T. (dicloro-difenil-tricloroetà), l’èxit va ser total. Era un insecticida infalible. En el decurs dels anys, però, la seva eficàcia va anar disminuint progressivament. Després d’haver combatut el poll transmissor del tifus a Nàpols el 1944, i al Japó i a Corea el 1945 i 1946, respectivament, no es va poder controlar una epidèmia de tifus a Espanya el 1948. L’any 1957 el poll ja s’havia fet resistent al D.D.T. pràcticament arreu.
|
|
El mosquit Anopheles. © James D. Gathany (CDCP).
|
De forma comparable, el mosquit Anopheles, transmissor de la malària, ha adquirit una resistència en molts països. El 1960 hi havia descrites 28 espècies resistents en comparació de les 5 descrites el 1956. Un altre exemple en són les mosques responsables de moltes disenteries. El 1950 aquestes mosques van desaparèixer completament d’un poble egipci tractat amb insecticides, en el qual, i de manera corresponent, la mortalitat infantil va disminuir un 50%. Però l’any següent les mosques es van tornar resistents i la mortalitat infantil va assolir una altra vegada el seu valor inicial.
|
Defensar-se contra un nou depredador
A les costes atlàntiques de nord-americà hi vivien uns musclos blaus (Mytilus edulis) acostumats a fer front a un dels seus depredadors habituals: el cranc verd. La presència d’aquests crancs a les seves aigües era detectada pels musclos (a través de les substàncies que aquests crancs alliberen) i això feia que els musclos incrementessin el gruix de les seves closques, per tal d’evitar que aquest cranc les trenqués i se’ls cruspís. Fa 15 anys, però, una altra espècie de cranc arribà de l’Àsia (algú la hi degué portar voluntària o involuntàriament). Els musclos no eren capaços de detectar la seva presència i aquests crancs podien depredar-los amb relativa facilitat. Actualment, després de només 15 anys, els musclos han evolucionat essent capaços d’activar les seves defenses davant d’aquest nou depredador. Ara són capaços de detectar les substàncies que l’espècie asiàtica allibera a l’aigua. Un altre exemple d’evolució en acció.
Fotomuntatge. © Hans Hillewaert y Darkone.
Les invasions d’un organisme, com aquest cranc asiàtic, són sovint causa d’evolució, tant de l’invasor com dels envaïts. Fet i fet, impliquen un canvi en l’ambient d’ambdós bàndols. Aquestes invasions són un fet normal en la història natural. El problema es dóna quan succeeixen massa freqüentment, com ocorre actualment degut a l’acció humana. Els humans estem portant gran quantitat d’organismes invasors als diversos ecosistemes del planeta. Aquestes invasions són a vegades causa d’evolució. Però moltes altres vegades, són causa d’extincions. |
