|
El Hikikomori és un trastorn afectiu i psicològic que pateix 1 de cada 10 joves japonesos. Consisteix en un aïllament voluntari, total o parcial, en una de les habitacions de casa seva i pot durar anys.
Aquests joves que decideixen aïllar-se de la societat són coneguts com a "generació perduda", una generació que té pànic al fracàs per causa d'un dèficit emocional i que ja arriba a l'alarmant xifra de 1.200.000 japonesos. |
Què són els Hikikomori?
Els Hikikomori són joves japonesos que decideixen tancar-se en la seva habitació o en alguna part de la casa per a romandre-hi aïllats. S'han donat casos que la família ha hagut de construir una altra cuina perquè el seu fill s'ha aïllat en ella. Així, perden el contacte amb les persones de l'exterior i fins i tot amb la seva pròpia família. Aquest tancament voluntari, que sol produir-se a poc a poc, pot arribar a allargar-se durant mesos o anys.
En el trastorn s'observen diferents perfils: aquells que surten per les nits però no tenen contacte amb ningú, aquells que amenacen amb suïcidar-se o es posen violents si se'ls pressiona amb sortir, i aquells que només mantenen el contacte amb la família. A més, els Hikikomori poden patir alhora altres trastorns com l’agorafòbia (por als espais oberts) o la depressió. |
Ausiàs Acarín i Vàngelis Villar
|
Què els empeny a tancar-se?
La pressió que exerceix sobre els joves la societat nipona és molt forta, fins i tot opressiva. El progrés del país recau sobre les seves espatlles i per això se'ls exigeix un altíssim rendiment acadèmic. Molts joves no poden suportar aquesta pressió i no troben una via d’escapament ja que el temps dedicat a la tecnologia ha anat guanyant terreny a les relacions personals. El fracàs no és admissible, d'aquí que un Hikikomori reaccioni aïllant-se socialment per a evitar tota la pressió exterior, perdent així la seva identitat com a ésser social.
Fabel Nard
És habitual que els Hikikomoris iniciïn el seu tancament després de suspendre un examen important o a causa d’una decepció amorosa. En la seva habitació, on se senten protegits, els joves disposen de tot el que necessiten per no haver de sortir (televisió, videojocs, etc.). Les famílies, resignades, opten per passar-los menjar esperant que s'acabi el malson. Moltes vegades, fins i tot, desisteixen d'intentar mantenir conversa amb els nois perquè poden arribar a posar-se molt violents i tenen por que els seus fills posin en perill la seva vida.
Com és que els pares ho permeten?
Al Japó, tenir un fill amb aquest trastorn és una vergonya, la qual cosa provoca que moltes famílies ho visquin en silenci i triguin molt temps en proporcionar al seu fill ajuda psicològica. Per desgràcia, són poques les famílies que acudeixen a les clíniques especialitzades, ja que temen la deshonra que suposa fer públic el problema dels seus fills. A més, l'educació al Japó corre a càrrec de la mare, motiu per el qual els pares acostumen a desentendre's del problema.
|
|
