|
És indiscutible que un dels elements que no passa desapercebut en qualsevol decoració nadalenca és l'Estrella de Betlem. Amb l'ajuda dels ordinadors, els avanços en traduccions de llengües orientals i les noves troballes arqueològiques, avui dia tenim la possibilitat d'investigar, des del punt de vista astronòmic, què va poder ser realment aquesta estrella. Les conclusions obtingudes caminen encara pel terreny de les hipòtesis però permeten descartar alguns successos astronòmics que es relacionaven (i encara es relacionen erròniament) amb l'Estrella de Betlem.
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Estrelles Anunciadores
Des del principi dels temps els homes de totes les cultures han trobat en el cel l'ajuda per poder saber quan plantar o recollir les collites i també ha interpretat diferents esdeveniments astronòmics (cometes, noves, eclipsis...) com a símbols d'esdeveniments desastrosos, temps dolents per arribar o com a presagi d'alguna cosa gran que estigués a punt de succeir.
Per altra banda també les religions han relacionat les seves divinitats amb estrelles o planetes. En l'antic Egipte les crescudes del Nil i el renaixement anual d’Osiris venien anunciades per l’ortus helíac de l'estrella Sirius (primera aparició anual de l'estrella en el cel). Les cultures centroamericanes consideraven el planeta Venus com la metamorfosi del déu Quetzalcóalt, d'aquest manera cada vegada que reapareixia el planeta se celebraven grans cerimònies en el famós temple asteca de Tenochtitlán. El mateix Buda va néixer també sota la llum fulgurant d'alguna estrella, igual que Krisna.
Fins i tot existeixen llegendes romanes que parlen de l'aparició d'una estrella al néixer l'emperador romà Juli Cèsar i la d'un cometa en morir aquest. No és d'estranyar que l'Estrella de Betlem tingui una bona dosi de veritat en relacionar-la amb tan històric esdeveniment. Però no cal passar per alt que existeix també la possibilitat que sigui un mite. Un fet inventat per a donar major grandiositat al naixement de Jesús. Però i si va existir? Què va poder ser? A continuació veurem les distintes hipòtesis existents sobre la naturalesa de l'estrella de Betlem.
Un cometa?
Segur que si li demanéssim a un grup de persones que ens fes una estrella per a col·locar-la al Pessebre, la majoria la dibuixaria amb la mateixa forma. Un cos amb cinc, sis o moltes puntes, acompanyat d'una cua acabada en dues, tres o diverses puntes. No hi ha dubte: estan pintant un cometa. Per què?
L'adaptació del cometa com a símbol de l'estrella de Betlem és un fet procedent de l'Edat Mitjana i clarament representat en el quadre L'Adoració dels Reis Mags pintat per l'italià Giotto di Bondone sobre l'any 1304. Giotto va pintar la seva "estrella de Betlem" en el quadre, probablement per la sorpresa que li hauria produït l’aparició el 1301 del cometa que avui coneixem amb el nom de Halley.
L'Adoració dels Reis Mags, Giotto di Bondone (1304-06)
La iconografia va anar adaptant a poc a poc aquesta figura en totes les escenes que feien referència a la Nativitat i, d'alguna o altra manera, ha arribat als nostres dies. No obstant això, independentment del que pintés Giotto, és indubtable que un cometa pot considerar-se com un candidat ferm per aspirar a ser estrella de Betlem. Existien algunes teories que assenyalaven el cometa Halley com el cos que va ser visible en aquells temps de la Nativitat, però avui sabem que el cometa no va ser visible fins al 12 a. C. A més, el seu fulgor -malgrat ser brillant- no hauria estat especialment esglaiador ni hauria superat en lluentor a la resta d'estrelles. Si prenem el 5 a. C. com la data de la Nativitat aquesta hipòtesi no és coherent i la descartem.
I altres cometes distints del Halley? És possible. Els astrònoms xinesos i, en menor mesura, els coreans, tenen reconeguda fama per apuntar tot allò que veien en el cel. Les seves cròniques són de gran ajuda per als historiadors de l'Astronomia i en els últims temps s'han dedicat moltes hores de treball per a comprendre millor aquests textos orientals amb l'ajuda d'experts filòlegs. Existeix un text xinès en el qual es dóna una cita bastant curiosa:
“Segon regnat de Chhien-ping, segon mes, un hui-hsing va aparèixer a Chien-niu durant més de 70 dies"
El segon regnat de Chhien-ping es correspon amb els mesos de març i abril de l'any 5 a. C.; un hui-hsing és una manera de destacar una estrella amb cua, un cometa; i Chien-niu és un nom donat pels xinesos a un grup d'estrelles que comprenia la zona del nord de les estrelles Alpha i Beta de l'actual constel•lació de Capricorn. Fins aquí tot sembla coincidir però hi ha certs dubtes. Primerament, els xinesos no fan cap declaració en la qual figuri un moviment en el cel de l'astre, (recordem que les cites bíbliques al•ludeixen a tal moviment). Si efectivament es tracta d'un cometa, en 70 dies ha tingut temps més que suficient per desplaçar-se, de manera considerable, per tota la volta celeste. En segon lloc cal tenir en compte que quan el 1572 va explotar la supernova que avui coneixem com de Tycho, els xinesos també la van observar i en les seves cròniques la citen com un hui-hsing. Cosa que vol dir que cap la possibilitat que els xinesos anomenessin hui-hsing tant a un cometa com a una estrella força brillant.
D'altra banda existeixen certs indicis de l'aparició de dos cometes entre els anys 6 i 4 a. C. que van poder ser visibles des d'Orient, però no existeix una evidència prou clara que assenyali que aquests cometes fossin molt brillants. De fet les cròniques xineses han anotat observacions d'estels poc brillants i que, malgrat poder ser vists sense dificultat per l'ull humà, no van destacar massa.
Una supernova?
Una altra possibilitat plantejada és l'aparició d'una supernova en el cel. Una supernova és una estrella molt massiva que en explotar augmenta bruscament la seva lluminositat, de tal forma que no és possible que passi desapercebuda en el cel.
Certament és difícil que l'estrella de Betlem pogués interpretar-se com una supernova. L'explicació és clara. Quan una estrella es converteix en una supernova, el seu estadi final és un embolcall gasós que es va expandint amb el temps. Amb els telescopis i radiotelescopis que existeixen avui dia, seria fàcil observar on es troba aquest romanent de supernova. Per exemple, l'any 1054 astrònoms xinesos van observar una estrella tan brillant que fins i tot va ser visible durant el dia. Tycho Brahe també va observar una altra supernova el 1572 d'aquestes característiques. El resultat de l'explosió d'ambdues estrelles (anomenat romanent) pot observar-se actualment. En el cas de l'estrella dels xinesos el que avui s'observa és la Nebulosa del Cranc o M1 situada a la constel·lació de Taure i visible amb petits telescopis. L'estrella de Tycho és la radiofont B Cas situada a la constel·lació de Cassiopea, encara que aquesta última requereix instruments de gran envergadura per ser localitzada. Tenint això present, la possibilitat que l'estrella de Betlem fos una supernova podem descartar-la definitivament.
Nebulosa de cranc, European Southern Observatory
Supernova, NASA
Un planeta?
Si alguna vegada mirem el cel en una nit més o menys clara podrem veure una gran quantitat d'estrelles. Si ens fixem amb atenció existiran algunes que no tenen la titil•lació pròpia de les estrelles: i és que no ho són, es tracta de planetes. No ens ha de sorprendre la seva gran lluentor atès que els planetes visibles a simple vista reflecteixen la llum que reben del Sol des d'una distància relativament curta a escala astronòmica. Dos planetes són especialment brillants: Venus i Júpiter.
Si ens llevem molt d’hora i encara és de nit, podrem veure el planeta Venus amb una lluentor encegadora cap a l’est. Hem de recordar que Venus és l'objecte celest més brillant que pot veure's en el cel després de la Lluna.
És possible que pogués confondre's l'estrella de Betlem amb alguns d'aquests planetes i alguns investigadors així ho creuen. Però hem de tenir en compte que aquests objectes han estat observats de forma exhaustiva des de temps immemorials (dos mil·lennis abans de Crist com a mínim) i eren absolutament coneguts. De manera que resulta una mica estrany que l'objecte que cridés l'atenció als Reis Mags fora un planeta. Si de debò eren savis i coneixien el cel, els planetes no serien més que un objecte celest rutinari. No obstant això, algunes vegades, a causa del moviment aparent en el cel dels planetes, pot donar-se que dos planetes es trobin tan junts en el cel que fins i tot en ocasions (les menys), ambdós siguin indistingibles a primera vista.
Aquest tipus de situacions reben el nom de conjuncions planetàries. Encara que la possibilitat que es donin és més petita, pot succeir que en lloc de dos siguin tres els planetes que estiguin molt prop en el cel. Aquestes conjuncions planetàries han estat considerades al llarg de la història com l'esdeveniment astronòmic que va iniciar la marxa dels Reis Mags a Betlem. Vegem-ho a continuació.
Una conjunció de planetes?
 El primer que va proposar que l'Estrella de Betlem era en realitat una conjunció planetària va ser l'astrònom alemany Johannes Kepler. El 1604, Kepler va observar una supernova en la constel•lació d’Ofíucus que el va deixar perplex. Va suggerir que una estrella similar a la que ell havia observat podria haver estat el que anunciés el naixement de Jesús. A més, mesos enrere, havia observat una conjunció planetària entre Júpiter i Saturn visible en la constel•lació de Piscis. Erròniament, va pensar que ambdós esdeveniments (conjunció i supernova) havien d'estar relacionats. Però com bon matemàtic que era, es va disposar a calcular les conjuncions planetàries que havien pogut observar-se en els temps pròxims a la Nativitat. Així, va trobar una particularment interessant: l'any 7 a. C. Júpiter i Saturn van tenir un acostament aparent en el cel molt destacat i també ho van fer en la constel•lació de Piscis. En aquesta ocasió Saturn i Júpiter es van acostar i van allunyar mútuament fins a tres vegades durant un període de sis mesos. Va haver de ser magnífic veure aquest espectacle.
Kepler, dintre de l'aurèola de misticisme que el va envoltar durant tota la seva vida, creia en l’Astrologia (quelcom que en la seva edat madura li va causar força problemes), pel que no li va resultar difícil creure que els Reis Mags van poder interpretar el fet com: Un nou gran Rei (encarnat en la figura del planeta Júpiter) que portarà justícia (simbolitzada per Saturn) està a punt de néixer entre els jueus (la constel•lació de Piscis està relacionada amb els esdeveniments bíblics de la separació de les aigües del Mar Roig que va fer Moisés així com del seu rescat de les aigües; d'aquí la seva relació amb el seu poble natal).
Evidentment és una interpretació realitzada amb arguments astrològics, o sigui, sense base científica sostenible, però no hem d'oblidar que tant en temps de Kepler com en els de la Nativitat, la creença en l’Astrologia era majoritària i l'observació d'una conjunció com la de l'any 7 a. C. indubtablement donaria què pensar als vigilants del cel. De fet també els va haver de causar sorpresa als babilonis, atès que s'han trobat a Sippar, l'Iraq, uns textos babilonis escrits sobre unes taules d'argila en les quals es pot llegir l'especial atenció que li van dedicar a aquesta característica conjunció planetària. Amb aquestes dades en la mà, altres investigadors del fet com Stauffe i David Hughes van reincidir a partir de mitjans d'aquest segle en aquesta mateixa hipòtesi.
Amb els sistemes informàtics actuals és possible calcular en poc temps quines conjuncions planetàries especialment cridaneres van poder ser visibles des de Babilònia en una data donada. Si marquem un marge d'anys pròxim a la Nativitat el resultat que ens donen els ordinadors és de dues conjuncions planetàries a més de la proposta per Kepler. La primera es va donar l'agost de l'any 3 a. C. entre Júpiter i Venus, i la segona el juny del 2 a. C. entre els mateixos planetes.
Roger Sinnot, un dels articulistes més destacats de la revista astronòmica americana Sky & Telescope, va proposar el 1968 que la conjunció de l'any 2 a. C. va ser l'Estrella de Betlem, basant-se en el fet que l'acostament d'ambdós planetes va ser tan pròxim, que resultaria impossible distingir-los a primera vista, pel que semblarien un únic punt de llum brillantíssim. A més, Sinnot es basa en el fet que aquesta conjunció va poder veure's durant bona part de la nit i que va ser visible en la constel•lació de Leo i prop de la seva estrella més brillant Regulus, cosa que es relacionava amb els comentaris profètics de la vinguda del Messies.
Una pluja d'estrelles fugaces?
Existeixen altres curioses hipòtesis que inclouen meteors, bòlids i pluges d'estrelles fugaces. El divulgador astronòmic britànic Patrick Moore ha proposat que l'estrella de Betlem bé podria tractar-se d'un bòlid especialment lluminós, el qual donés el senyal als mags per a iniciar el seu viatge. Un bòlid és un meteor molt brillant que es fa visible en el cel durant pocs segons i que destaca moltíssim per la seva alta lluentor. Moore va introduir posteriorment un altre bòlid que hauria aparegut a Betlem a l'arribada dels mags explicant-se d'aquesta forma el text bíblic. El primer bòlid iniciava el viatge, el segon anunciava la destinació final. No és difícil que això pogués donar-se realment; però els bòlids, tot i la seva espectacularitat, són fenòmens astronòmics relativament comuns i els mags haurien de conèixer-los de sobres.
Patrick Moore va anotar una altra hipòtesi alternativa. En la primera dècada d'aquest segle es va poder observar des d'Anglaterra una pluja d'estrelles fugaces bastant particular. Es va iniciar amb un meteor brillant, després un segon meteor va seguir el mateix sentit que el primer, després un tercer va fer el mateix i així successivament. Mai s'ha tornat a veure una pluja amb aquestes característiques.
La nova hipòtesi apunta que una pluja com aquesta (avui l’anomenem Cirílides) hagués estat el punt culminant per a la partida dels mags fins a Betlem. I a Betlem? Es donaria una altra similar? Aquesta hipòtesi no és massa plausible astronòmicament... Probablement si s'hagués donat un fenomen així de particular, les narracions de Mateu haurien pres un altre caire i la descripció de l'estrella de Betlem hauria estat ben diferent.
Una nova?
Abans suggeríem una supernova com a candidat possible per a ser l'estrella de Betlem. Hagués estat, al menys, curiós. Però i si en lloc de ser un objecte tan espectacular com una supernova hagués estat una nova? Una nova és una estrella que, com a conseqüència de les reaccions nuclears explosives que es donen en les capes més superficials de l'estrella, sofreix un augment de lluentor considerable encara que no s'acosta a l'excepcional augment que sofreixen les supernoves. Les cròniques coreanes ens conten quelcom interessant que va succeir l'any 4 a.C.:
“Any 54 de Hyokkose Wang, segon mes, Chi-yu, un po-hsing va aparèixer a Ho-Ku” [Història dels Tres Regnes - La Crònica de Silla (Samguk Sagi)]
Si el terme Chi-yu és considerat com una mala interpretació d'I-yu com suggereixen el grup d'investigadors anglesos formats per David Clarke, Parkinson i Richard Stephenson, la data en la qual ens trobem és a la fi de març de l'any 4 a. C. Un po-hsing és un cometa sense cua o una estrella brillant (recordem que els hui-hsing xinesos eren cometes amb cua). Finalment Ho-Ku és una constel•lació d'estrelles que els coreans anomenaven així i que avui sabem ocupava una part de la constel•lació de l'Àguila.
Aquest testimoniatge fa que tornem la vista enrere i recordem els escrits xinesos de l'observació d'un hui-hsing. Segons els investigadors anglesos citats anteriorment, el po-hsing coreà aparegut a la fi de març del 4 a. C. i el hui-hsing xinès aparegut a la fi de març/principis d'abril del 5 a. C. són: o el mateix objecte o objectes ben distints apareguts en la mateixa època amb una diferència d'un any entre l'un i l'altre.
La primera alternativa pot basar-se en un error de data i en la consideració que els xinesos usessin el seu vocable hui-hsing per designar també estrelles o cometes sense cua, quelcom que, com vam veure en l'apartat dels cometes, no és tan rar. Si fossin objectes diferents és difícil creure que els xinesos no anotessin l'observació d'un fenomen tan espectacular atès el seu costum més que provat en aquest sentit. Tret que l'objecte no fos tan espectacular...amb la qual cosa no hauria d'entrar com a candidat a ser Estrella de Betlem.
Stephenson creu que definitivament ambdós objectes són el mateix i que va aparèixer l'any 5 a. C. Aquesta és una hipòtesi que compta amb certa validesa: l'objecte no va ser un cometa sinó una nova d'una lluentor destacada per ser advertida amb sorpresa pels Reis Mags, però no tan evident per a la gent sense coneixements astronòmics. A més, el fet que es mantingués visible en el cel, sense moure's aparentment de la constel•lació, exclou la possibilitat que es tracti d'un cometa.
Per les anotacions xineses i coreanes, aquesta nova va poder aparèixer en una zona delimitada per les constel•lacions de l'Àguila i Capricorn, en concret en una regió d'uns cinc o sis graus centrada en l'estrella Theta de la primera constel•lació. L'objecte seria visible a l'alba a l'est. A mesura que passés el temps aquestes constel•lacions es farien visibles més temps abans que sortís el Sol fins que, en uns tres mesos, l'objecte podria ser visible cap a la mitjanit en el Sud en lloc de l'est. Amb la qual cosa l'objecte seria vist pels Reis Mags a l'Est (com diu l'evangeli de Sant Mateu), i després assenyalaria la posició de Betlem des de Jerusalem.
Per altra banda, David Hughes pensa que la traducció des del grec original de l'evangeli de Sant Mateu té un error a causa d’una diferència molt subtil de les paraules i per tant, en lloc de llegir-se en l'est ha de llegir-se en la primera llum de l'alba. Dada que reforça aquesta hipòtesi. Així doncs, segons aquests investigadors l'estrella de Betlem havia de ser una nova que va esdevenir l'any 5 a. C. i que va ser visible entre les constel•lacions de l'Àguila i Capricorn.
Quant al temps de visibilitat de l'estrella, recordem que els xinesos van anotar que va ser visible durant més de 70 dies. Si els Reis Mags van sortir de Babilònia (a uns 900 km) els donaria temps suficient per a arribar A Betlem, però i si vinguessin de Pèrsia? L'investigador Kukarkin manté que la nova no va poder veure's durant més temps a Xina perquè el monsó xinès hauria imposat unes dures condicions meteorològiques durant diverses setmanes. Fora de la zona xinesa l'estrella podria haver estat visible durant més dies de manera que si els mags haguessin iniciat el viatge a Pèrsia també els hauria donat temps a arribar.
Altres hipòtesis
Alguns astrònoms com Mark Kidger (investigador de l'Institut d’Astrofísica de Canàries) o Humphreys (de la Royal Astronomical Society) disposen d'una hipòtesi no centrada en un objecte o esdeveniment concret, sinó en diversos. La seva hipòtesi es basa en fixar-nos primerament en la conjunció planetària de l'any 7 a. C.; Júpiter i Saturn en la constel•lació de Piscis hauria cridat poderosament l'atenció als Reis Mags com ja hem explicat. Posteriorment l'any 6 a. C. Mart, Júpiter i Saturn es van agrupar en una zona del cel reduïda (no es tracta de cap conjunció) de nou en la constel•lació de Piscis. Si bé el succés no va tenir res d’especial, els Reis Mags estaven ja sobreavisats, així que a la menor senyal d'alarma, iniciarien la partida. Cosa que arribaria amb la nova de l'any 5 a. C., la qual es mantindria visible durant més de 70 dies, temps suficient perquè els Reis Mags arribessin a veure a Jesús. D'aquesta forma Kidger i Humphreys identifiquen l'Estrella de Betlem com una successió d'esdeveniments astronòmics succeïts durant dos anys.
Què va ser doncs l'Estrella de Betlem?
És indubtable que encara no hi ha res clar sobre la naturalesa de l'estrella de Betlem. Distints investigadors tenen distintes hipòtesis sobre ella però no hi ha encara unanimitat sobre el fenomen que va guiar els Reis Mags a Betlem. Algunes hipòtesis són descartables gairebé immediatament i unes altres tenen bon aspecte. Cadascú pot quedar-se amb la que prefereixi; però amb cert escepticisme perquè, com hem recalcat, no oblidem que només es tracten d'hipòtesi… si és que l'Estrella realment va existir.
|
