Júpiter, el rei dels planetes
Escrit per Jose A. Rodríguez   
06/02/2008 09:15

Júpiter, el rey de los planetas

Júpiter és amb diferència el planeta més gran del Sistema Solar. Té un radi que és 10 vegades superior al de la Terra. El seu volum és tal que al seu interior podrien caber-hi més de 1000 Terres. És tan massiu (318 vegades la massa de la Terra) que ni sumant les masses de tots els altres planetes del nostre sistema s’arriba a igualar-lo. El segon planeta més gran, Saturn, tot just representa el 30% de la massa de Júpiter. Júpiter és el gegant del Sistema Solar.

La gran esfera de gas

El planeta Júpiter és molt diferent del nostre. La Terra i d’altres planetes com Mart, Venus o Mercuri són anomenats “planetes rocosos” perquè estan fonamentalment formats per roques (sòlides a l’exterior, fosses a l’interior). Júpiter i els altres planetes més allunyats (Saturn, Urà i Neptú), en canvi, són “planetes gasosos”. I és que Júpiter és bàsicament una gegantina esfera de gas, composta per un 86% d’hidrogen i un 14% d'heli i d'altres molècules en menor proporció: monòxid de carboni, aigua, amoníac, metà, acetilè, età... Aquestes són les responsables de les franges de colors que  s'observen a la superfície del planeta. 

Què hi ha darrera dels núvols de gas?

jupiter01

Interior de Júpiter: hi ha un gran oceà d'hidrogen metàl·lic. Nucli: hi pot haver una massa de roca i ferro.

A gran profunditat per sota dels núvols de Júpiter, el pes de les capes superiors de l’atmosfera produeix pressions molt més elevades que qualsevol de les existents a la Terra, pressions tan grans que els electrons s’escapen dels àtoms d’hidrogen. Això dóna lloc a la formació d'una substància molt interessant: l’hidrogen metàl·lic en estat líquid, un estat físic que mai no s’ha assolit a la Terra. Es creu que l’hidrogen metàl·lic pot ser un superconductor a temperatures moderades, és a dir, un material que permet el pas de l'electricitat a través d'ell sense oferir-hi cap resistència. Si es pogués fabricar a la Terra, produiria una revolució en l’electrònica.
A l’interior de Júpiter, on les pressions són tres milions de vegades superiors a la pressió atmosfèrica de la superfície de la Terra, no hi ha gairebé res més que un gran oceà fosc i xipollejant d’hidrogen metàl·lic. Però al nucli mateix del planeta hi pot haver una massa de roca i ferro, un món semblant a la Terra amagat al centre del planeta més gran.

Un estel que va fracassar

Quan el Sistema Solar es va condensar a partir del gas i la pols interestel•lars, Júpiter va adquirir la majoria de la matèria que no fou expulsada cap a l’espai interestel•lar i que no va caure a d’interior per formar-hi el Sol. Si Júpiter hagués tingut una massa diverses dotzenes de vegades superior, la matèria del seu interior hauria patit reaccions termonuclears, i Júpiter hauria començat a brillar amb llum pròpia. El planeta més gran és un estel que va fracassar. Tot i això, les seves temperatures interiors són prou altes per alliberar el doble d’energia de la que rep del Sol. Si hagués esdevingut un estel a llum visible, avui habitaríem un sistema binari, és a dir, de dos estels, amb dos sols al nostre cel, i les nits series menys freqüents. Això no és pas un fet extraordinari; succeeix en incomptables sistemes solar de la galàxia Via Làctia. Sens dubte pensaríem que aquesta circumstància és natural i encisadora.

Dies de 10 hores

Júpiter gira molt ràpid sobre el seu eix. En menys de 10 hores el planeta realitza una rotació completa. És a dir, el dia jovià és de tan sols 10 hores, mentre el terrestre és de 24 hores. Si a això hi afegim el fet que té un radi molt més gran, podem deduir que la velocitat linial a l'equador de la seva superfície és enorme, concretament unes 27 vegades superior a la de la Terra.

jupiter03

La gran taca vermella 

El sistema de vents i corrents de l'atmosfera de Júpiter és un dels més complexos i caòtics del Sistema Solar. Un dels fenómens més destacats que produeix és la característica “gran taca vermella”. La gran taca vermella és un anticicló (com el famós anticicló de les Azores, una enorme tempesta permanent). Aquesta taca canvia i varia la seva forma i la seva grandària i no sempre ha existit. Actualmente té una mida que doblaria la de la Terra i el vent que hi gira arriba als 400 km/h.

Recentement s'ha confirmat que a Júpiter ha aparegut una altra tempesta permanent, la anomenada “Oval Blanc BA” o “Taca vermella júnior”, que s'ha creat en unir-se diversos anticiclons més petits i que també es troba en l'hemisferi sud del planeta. Tal és la complexitat de l'atmosfera joviana que no és d'estranyar que al llarg d'aquest segle es segueixin veient canvis d'aquest tipus: que desapareixi la gran taca vermella, que apareixin de noves o que la petita taca vermella creixi i evolucioni.


Júpiter també té anells

Una de les característiques menys conegudes de Júpiter són els seus anells. Igual que Saturn, però d'una forma menys espectacular, Júpiter compta amb 3 extensos anells anomenats: disc difús, anell principal i halo.

jupiter04

Pot haver-hi vida a Júpiter?

La vida tal com la coneixem no és possible a Júpiter. Però sí queda la possibilitat que hi hagi vida en algunes de les seves llunes. És possible que les llunes Ganimedes i Europa posseeixin un oceà d’aigua líquida al seu interior, que podria sostenir algun tipus de forma de vida microbiana i fins i tot més complexa. 

Un petit sistema solar en miniatura 

Si Júpiter hagués estat una mica més gran s'hagués convertit en una estrella. No obstant, és prou gran com per atrapar amb el seu camp gravitatori una gran quantitat d'objectes que arriben al Sistema Solar (probablement ens ha protegit de l'impacte de molts asteroides). Així, Júpiter compta amb una de les cohorts més extenses de satèl·lits, asteroides, anells i altres planetoides que orbiten al seu voltant. S'han identificat fins a 63 satèl·lits jovians; però no és d'estranyar que es puguin trobar més ja que els 23 últims es van descobrir el 2003. És tan complex el sistema de satèl·lits de Júpiter que més aviat que conèixer cadascun d'ells pel seu nom es reconeixen per grups. 

jupiter05

Les llunes galileanas de Júpiter: Ió, Europa, Ganimedes i Ca·llisto.

Llunes galileanas: Cal·listo, Ió, Ganimedes i Europa són les llunes que Galileu va poder descobrir a través del seu primer i rudimentari telescopi. Són les més grans. De fet Ganímedes és la lluna més gran de tot el Sistema Solar, essent un 50% més gran que la nostra Lluna.

Llunes del grup d'Almathea: són més petites i orbiten a molta menys altitud que els satèl·lits galileans. Són Almathea, Metis, Adrastea i Tebe. Són roques petites de formes pseudoesfèriques.

Satèl·lits irregulars: la resta de satèl·lits constitueixen un grup de llunes més externes i irregulars, gairebé totes molt petites. En la seva majoria són asteroides capturats per l'enorme gravetat de Júpiter, així fins a completar les 63.

Però Júpiter també s'envolta d'un grup d'asteroides als quals arrossega en la seva òrbita al voltant del Sol, els anomenats asteroides troians, que es conten per centenars. 

 

Fitxa

Nom: Júpiter

Posició en el Sistema Solar: 5a

Radi mitjà: 778.330.000 km

Massa: 1,899×1027 kg

Distància mitjana al Sol: 43 minuts/llum

Període orbital: 11 anys 315 dies 1,1 hores

Període de rotació: 9 hores 55 minuts 30 segons

jupiter06