La visió de l'art als "nous mitjans"
Written by Patricia Ordóñez dijous, 31 maig 2007 16:54
El VideoArt s'ha convertit en una de les disciplines artístiques més de moda des de la seva aparició en els anys 60. Festivals com el "Loop" i exposicions en el MACBA (The killing machine) o en el cicle Pantalla CCCB, han demostrat recentment les possibilitats d'aquest mitjà creatiu, estretament lligat als continus canvis que es donen en la tecnologia electrònica i digital.
Els origens: de la TV al vídeo
El vídeo com mitjà creatiu va néixer en Estats Units a principis dels anys 60, quan un grup d'artistes, vinculats a les avantguardes artístiques, comencen a usar la nova tecnologia de la imatge electrònica amb fins artístiques. En aquest moment la cultura de la imatge estava dominada per la televisió, i feia molt poc que havien aparegut els primers equips portàtils de vídeo.
En 1961, Nam June Paik i Wolf Vostell funden el moviment FLUXUS, en el qual se situen els orígens del VideoArt. La seva forma radical de pensar, influenciada pel Dadaisme, tenia com objectiu principal l'apropiació de fets, objectes i signes de la vida quotidiana, que s'oferien d'una forma original i irònica. La TV i el vídeo els obrien noves vies creatives per a reflectir les seves idees. La manipulació i combinació d'imatges, retocades i distorsionades, i també la barreja de colors, eren el resultat de diversos anys experimentant amb els components electrònics de la TV i el vídeo.
Amb aquest procés va néixer una nova disciplina artística, que tenia al vídeo com protagonista. L'enregistrament en vídeo també permetia guardar, retocar o combinar algunes performances, happenings i altres expressions artístiques contemporànies (vinculades al teatre i la música). Això és el que el recentment mort Paik va denominar com "composició multimèdia": la imatge electrònica es podia creuar amb altres experiències i activitats de l'art contemporani.
L'evolució: l'espectador com a part de l'obra
No va ser fins el 1965 que Paik va batejar i va donar a conèixer el *VideoArte. El vídeo tenia interès com creació artística principalment per les variades possibilitats creatives que oferia, per la seva contínua renovació (lligada als avanços tecnològics i tècnics), i pel seu compromís directe amb l'entorn. La seva versatilitat i fàcil maneig obrien un camí nou i compromès en l'àmbit artístic.
En els seus inicis, el vídeo va intentar fer-se un forat entre els programes de TV, proposant obres per a una audiència àmplia. Progressivament els artistes van adoptar posicions més crítiques enfront de les emissions televisives, i van aprofitar les pròpies qualitats del vídeo per a elaborar noves creacions més independents i eficaces. Es va passar dels vídeos emesos a través de monitors, a les "vídeo-escultures" (muntatges de diversos televisors), i finalment a les tan fructíferes "vídeo-instal·lacions".
En els anys '70 l'organització de diversos vídeos en l'espai va substituir el vídeo simple que es donava abans. Això va fer que el VideoArt adoptés una nova funció crítica respecte al paper que el públic tenia en l'obra. La interpretació de les imatges alternades, barrejades o repetides en un espai tancat quedava determinada per l'actitud del públic davant elles.
És així com en els anys 80 i 90 l'experimentació evoluciona fins a consolidar les video-instal·lacions, que permetien l'ús de diversos elements espacials i la implicació directa de l'espectador. Artistes com Samuel Beckett o Bruce Nauman assolissin amb les seves instal·lacions que l'espectador fos un element més, però determinant en el significat que es desprenia de l'obra. La creació ja no era estàtica: la presència de cada persona, les seves reaccions i moviments, dotaven a la instal·lació de nous significats i missatges.
En aquestes dècades, el VideoArt es passaria a conèixer internacionalment com "nous mitjans", per la gran varietat d'elements, disciplines i tècniques que es combinaven en una mateixa creació audiovisual. El so, la informàtica, les imatges, objectes quotidians, la TV, l'espectador, etc., són alguns dels components que converteixen a les instal·lacions en exhibicions on un ha d'involucrar-se necessàriament, ja que es pot moure i participar de tot el que contenen. L'espectador també pot passar a ser l'únic protagonista o motor de l'obra. La disposició de càmeres i monitors produeixen moltes vegades percepcions insòlites, que sempre conten amb la posició i la participació de l'espectador, el que aquest veu de si mateix i com es converteix en una referència figurativa dintre de l'artifici espacial que l'artista construeix.
El present: entre allò digital i la realitat immediata
Es pot dir que a partir de l'any 2000 s'obren nous camins, ja avançats uns anys abans, en la tecnologia audiovisual, on allò digital ho abasta pràcticament tot. Sorgeixen diverses direccions estètiques i noves investigacions tecnològiques, que fan dels "nous mitjans" una disciplina de gran actualitat per la seva estreta relació amb aquests avanços i per com s'aprofiten de les novetats que desprenen.
Però també és molt important que cada vegada hi ha un major interès per la realitat i els problemes del món. Els artistes més joves prenen com a model obres de dècades anteriors, però obren la seva mirada a cultures alienes i a problemes mundials sovint menyspreats en altres àmbits artístics. El Videoart sempre es va acostar a la realitat, però generalment per a ridiculitzar-la o transformar-la. Ara hi ha un major interès a mostrar les coses tal com són, però sense perdre les qualitats artístiques. Els vídeos, pel seu contingut, de vegades s'aproximen al documental, però la forma de presentar-se segueix jugant amb l'espai i el muntatge, la distorsió de formes i la repetició, etc. L'impacte de les imatges i del so van directament dirigits a obrir la ment del públic als problemes que li envolten. Per això no es tracta només d'un art lligat a noves tecnologies, sinó d'una actitud artística que utilitza el vídeo per a reflectir i transmetre les reflexions i contradiccions de la nostra societat.