Ser o no ser (un planeta)
Written by Héctor Ruizdivendres, 15 setembre 2006 17:41
Hem marxat de vacances amb la lliçó del curs anterior apresa: el sistema solar té 9 planetes, a saber, Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó… Però en tornar de la nostra desconnexió estival… Sorpresa! Resulta que ara només són 8 els planetes del nostre veïnat! Que potser els americans n’han fet esclatar un amb la seva afició a les bombes? No. El que passa és que els astrònoms han aprofitat l’estiu per acabar de solucionar una discussió que arrossegaven feia anys: què és un planeta? Sembla absurd, oi? Doncs no ha estat pas una decisió fàcil...
Perquè aquesta definició, en realitat, implicava canviar els nostres esquemes sobre el sistema solar. Resulta que Plutó, el fins fa poc novè planeta del nostre sistema estellar, té un diàmetre de només 2.300 quilòmetres. Comparat amb la Terra, de 12.750 quilòmetres, és una "pedrota" (i ja no el compararem amb Júpiter, de 142.984 km) que gira al voltant del Sol. De fet és més petit que la nostra Lluna, que té 3.475 km. Quan es va descobrir Plutó, fa 76 anys, es pensava que era més gros, i de seguida se li va atorgar l'estatus de planeta. Però les coses se li van anar complicant quan, poc a poc, gràcies a les millores en els instruments d'observació, es va comprovar que la seva mida era força reduïda. Encara tremolaria més la seva condició planetària quan, el 2003, l'astrònom Mike Brown descobrí el cos celeste 2003-UBS313 més enllà de Plutó, que fa 3.000 km de diàmetre. Des d'aleshores, la discussió sobre què és un planeta i què no ho és es va acalorar fins a desembocar en una proposta formal per definir, d'una vegada per totes i de forma consensuada, l'estatus de planeta.
La proposta inicial deia que un planeta és tot aquell cos celeste amb més de 800 km de diàmetre que tingui una massa suficient com per adquirir una forma rodona per efecte de la seva pròpia gravetat i que orbiti al voltant d'un estel. Aquesta definició permetia a Plutó respirar tranquillament: complia amb els requisits per ser un senyor planeta. Però, amb tal definició, sorprenentment, 3 cossos celestes més del Sistema Solar quedaven automàticament inclosos en la família dels planetes solars: l'asteroid Ceres; el suposat satèllit de Plutó, Caronte; i el recent descobert 2003-UBS313. L'altra opció era deixar aquests 4 cossos fora de l'estatus planetari. És a dir, o bé augmentàvem a 12 el número de planetes o bé el reduíem a 8. Quin dilema!
Planeta?
La decisió es va prendre per votació el 24 d'agost després de llargues jornades de debat i reflexió. Al final, els astrònoms van decidir, que mal els pesés, valia més eliminar Plutó. La definició de planeta aprovada ha estat:
Un planeta és tot cos celeste que orbita al voltant d'un estel, que té prou massa per tenir una gravetat suficient com per superar les forces rígides d'un cos de manera que adquireix una forma rodona, i que ha netejat les rodalies de la seva òrbita d'altres cossos celestes (és a dir, que els ha capturat amb la seva gravetat).
El pobre Plutó no compleix amb la darrera condició, perquè en la seva òrbita travessa el cinturó Kuiper, ple de milions de petits cossos celestes. Al menys, li han permès quedar-se amb el títol honorífic de "planeta nan". Ara, però, la confusió rau en què Neptú tampoc ha acabat de fer bé els seus deures d'escombriaire...
Sigui com sigui, aquest canvi en els nostres esquemes és un molt bon exemple que ens pot ajudar a entendre com funciona la ciència. I és que la ciència, a diferència del que molts pensen, no és pas un conjunt de sabers immutables, sinó un sistema d'adquisició de coneixement que consisteix a posar a prova contínuament els nostres coneixements previs. Per fer-ho, el científic observa el seu entorn i realitza experiments, acumula noves observacions, les contrasta amb les anteriors (les de tots els científics que l'han precedit) i mai, mai, mai posa per davant de l'observació l'autoritat de cap altre científic. Així, poc a poc, es va construint un millor i més complet coneixement del nostre Univers. Si us sorprèn el cas de Plutó, imagineu-vos com se sentirien els contemporanis de Copèrnic i Galilei! I què hagués passat si encara penséssim que el Sol gira al voltant de la Terra malgrat les evidències?! El progrés requereix una ment oberta.