El desxiframent de l'antic persa

Written by Héctor Ruízdivendres, 04 maig 2007 18:30

Al mateix temps que es tractava d’interpretar infructuosament els misteriosos jeroglífics egipcis, el pròxim Orient oferia molts altres reptes tan excitants com aquest. Nombroses llengües cultes esperaven a ser desxifrades: el sumeri, l’hitita, l’antic persa… L’escriptura cuneïforme dels grans reis perses, aquells mateixos que havien tractat de conquistar occident i a qui els grecs havien plantat cara amb èxit, constituïa una assignatura pendent. Aquells mateixos reis van ser qui van donar la clau a Georg F. Grotefend per a comprendre les escriptures cuneïformes que testimoniaven l’existència d’un dels majors imperis de la història.

El punt de partença

Com a material de treball, Grotefend contava únicament amb algunes inscripcions de l’època dels reis aquemènides (segles VI-IV aC) trobades a Persèpolis, ciutat que llavors constituïa la capital de l’Imperi Persa. Els símbols cuneïformes semblaven sagetes que es combinaven per crear formes distintes. Potser això fos reflex de la devoció persa per aquestes armes i símptoma de l’orgull que sentien pels seus temibles arquers, les fletxes dels quals cobrien el cel en el camp de batalla. Tot i que el més probable és que simplement fos una qüestió pràctica a l’hora de realitzar les inscripcions. Els primers estudiosos van considerar que els signes de l’antiga escriptura persa tenien forma de tascons, i per això la van batejar com escriptura “cuneïforme”, que significa precisament “forma de tascó”.

Pel que fa al context històric, dels antics perses només se sabia el que els autors grecs havien deixat escrit, especialment Heròdot.

Amb només aquests recursos comptava Grotefend per sortir-se’n amb la seva. Es podria dir que pràcticament partia de zero.

Primers passos

El jove Grotefend tenia al davant dues inscripcions que començaven de forma molt similar. Va comprovar en primer lloc quelcom que els estudiosos ja havien observat: un grup de signes es repetien amb molta freqüència. Els experts sospitaven que tal conjunt de signes podria significar la paraula “rei”. De fet, el mateix grup de signes tornava a aparèixer però acabant de forma distinta i més llarga. S’havia suggerit referent a això que es tractaria de la forma plural: “reis”. En les dues inscripcions de Grotefend, a més, acompanyant la suposada paraula “rei”, apareixia una altra paraula, la mateixa en ambdós textos. I iniciant el text, cada inscripció comptava amb una paraula diferent.

Això a Grotefend va suggerir-li una idea. En els monuments de l’imperi persa sassànida, un imperi que va sorgir diversos segles després de l’aquemènida (entre el III i el VII dC) i l’escriptura del qual s’havia desxifrat amb anterioritat, s’utilitzaven fórmules per a referir-se a les grans gestes dels seus sobirans com aquesta: “X gran rei, rei de reis”. La idea de Grotefend era simple; no obstant això a ningú se li havia ocorregut abans. No podia ser que aquestes mateixes fórmules haguessin perdurat pels segles igual que els nostres “descansa en pau” han estat utilitzats durant centenars d’anys en els nostres monuments funeraris?

Així doncs, Grotefend va pensar que la paraula que apareixia davant del suposat terme “rei” significaria “gran”, i que les paraules que iniciaven els textos farien referència al nom de dos reis distints.

La clau: els grans reis perses aquemènides

Grotefend començava a donar-li sentit al trencaclosques. Però ara necessitava conèixer els suposats noms dels reis que havien inspirat aquelles inscripcions. De seguida es va adonar del fet que el nom d’un d’ells apareixia en l’altra inscripció, però el segon no apareixia en la primera. A canvi, apareixia una altra paraula més llarga. Però la resta del text era pràcticament idèntic.

Grotefend, ja intuint de què es tractava, va tornar a acudir a les inscripcions perses més modernes. En efecte, era el que ell imaginava: “X, gran rei, rei de reis,…, fill d’Y, gran rei, rei de reis...”. Es trobava davant de dos reis perses que van ser pare i fill. El rei pare, a més, havia de tenir al seu torn un pare que no va ser rei, perquè el nom del seu progenitor no s’acompanyava de la paraula “rei”.

Així doncs, es tractava de dos reis aquemènides que van ser pare i fill, i d’un avi que no va ser rei. Grotefend només havia d’acudir a les fonts històriques per trobar un trio semblant.

Si en la sèrie dels més famosos reis perses aconsegueixo trobar un grup de generacions que coincideixi amb aquest esquema tindré la prova evident que la meva teoria és encertada, i hauré desxifrat les primeres paraules de l’escriptura cuneïforme.

I va anar per feina; però es va trobar amb tres trios candidats. L’elecció, no obstant això, no va ser complicada, tal com ell mateix explica:

No podia tractar-se de Cir i de Cambises, perquè els noms en ambdues inscripcions no començaven per la mateixa lletra, ni podien ser Cir i Artaxerxes, perquè el primer nom, en comparació amb el segon, era massa curt, i l’altre massa llarg. Per tant, quedaven només els noms Darios i Xerxes, ja que aquests s’adaptaven tan fàcilment als caràcters, que no podien oferir dubte.

El pare del rei Darius, l’avi que no va ser rei del trio escollit, era Histaspes.

L'últim pas

Si el jove filòleg tenia raó, havia d’existir una coincidència entre aquells símbols (lletres) que compartissin els tres noms propis (Darios, Xerxes i Histaspes). De manera que ara faltava esbrinar la forma que aquests noms s’escrivien en el seu idioma original. Fins aleshores, Grotefend havia partit de la grafia dels noms dels reis tal com l’havia transmès el cronista grec Heròdot. Calia, doncs, donar-los forma persa per descobrir, per l’exacta determinació del valor de cada signe, el nom del rei i l’idioma en què les inscripcions estaven escrites.

En el Zend Avesta, títol col·lectiu dels llibres sagrats perses, Grotefend va trobar que el nom de Histaspes donat pels grecs era en persa Goschasp, Gustasp, Kistasp o Wistasp. Va escollir d’ells el primer, Goschasp. Per al rei Darios, va usar la forma Darheush.

A continuació va comparar aquests dos noms i va buscar si es repetien, com era d’esperar, els símbols corresponents a les lletres A i SH.

Efectivament, com podem observar, així va ser. Encara més correspondències va trobar quan va incloure en la seva anàlisi comparativa el tercer nom: Xerxes, que segons Grotefend va investigar havia de ser Shharsha.

Així doncs, per a gran satisfacció de Gotefrend, feia l’efecte que tot concordava, exceptuant la primera lletra de Xerxes. Basant-se en referències antigues i modernes, Gotefrend va completar el nom de Xerxes amb una lletra inicial, la “k” .

D’aquesta manera, gràcies als noms de dos grans reis aquemènides i el seu predecessor, el jove filòleg, immers en una empresa gairebé impossible per una absurda aposta, va poder trobar l’equivalència a 13 signes cuneïformes, i va obrir així el camí cap al desxiframent total d’aquella llengua antiga i d’altres més semblants a ella. L’esplendor de l’antic imperi persa renaixia de nou dels seus propis escrits.

Diccionario cuneiforme persa