Com s’aprenen els idiomes?

Written by Eduard Tàpiadijous, 08 juny 2006 16:59

Un company de viatge inseparable. És així com podríem definir el llenguatge. Si ens aturem a pensar uns moments, ens adonarem que abans de poder llegir les hores o de saber cordar-nos les sabates, ja dominem —i aviat és dit— la nostra llengua materna. A més de trucar ben d’hora a les nostres vides, el llenguatge també es caracteritza per la seva independència respecte a les facultats intel·lectuals.

Així doncs, el do de la comunicació ha de ser per a tots i això ho demostra el fet que persones amb disminucions psíquiques s’expressin perfectament i com tothom en la seva primera llengua. En el marc de la independència del llenguatge, també hem d’esmentar el paper absolutament prescindible del seu ensenyament: escolaritzats o no, tots acabem desenvolupant les nostres capacitats comunicatives. El llenguatge, però, no es mou només en l’eix social; també està present en el geogràfic.

La fita intel·lectual més remarcable

Així definia L. Bloomfield (1887-1949) el simple fet de parlar una llengua. En qualsevol cas, remarcable és un adjectiu insuficient per definir el paper de la natura en l’adquisició del llenguatge humà. És ella qui preveu i reserva un espai en el nostre disc dur (cervell) per tal que nosaltres hi instal•lem els drivers d’un programa anomenat llenguatge.

El programa, disponible en les versions verbal, manual-visual, icònica o musical, es distribueix a cada comunitat lingüística sense excepció.

Però... com és possible que amb només cinc anys ja poguem crear un nombre indefinit de missatges, si tot l’input lingüístic que hem pogut rebre és limitat i gairebé sempre deformat o allunyat de la realitat?

L’aprenentatge d’una llengua en les criatures passa per un procés curiós. En comptes de reproduir allò que senten i que mai no reflectirà la globalitat de la llengua, activen unes regles de joc amb què creen i combinen constantment expressions noves. No ens n’adonem, però el nostre cervell discrimina entre el vocabulari nou i les eines gramaticals (conjuncions, formació de plurals,...) que estableixen relacions lògiques entre paraules o frases.

Això s’aprecia també al naixement d’una llengua criolla o llengua de la segona generació d’esclaus d’una colònia. Allà, s’hi enviava gent d’arreu que, per comunicar-se, havia de recórrer a paraules bàsiques de la llengua de la metròpoli.

Sense gramàtica i amb un ordre oracional inestable, el nou codi habitual de comunicació (pidgin) passava a la segona generació d’esclaus: s’hi feien servir les mateixes paraules, però sorprenentment hi sorgia un nou ordre oracional consensuat i, a més, hi apareixien connectors gramaticals inèdits a cap de les llengües maternes de les primeres generacions.

Parlarà anglès des del primer dia!

Si la capacitat del llenguatge és inherent a l’home i la seva adquisició és tan ràpida com efectiva, per què costa tant d’aprendre una llengua estrangera? Generalment, els primers contactes arriben quan tenim entre sis i deu anys, tendra edat que ja no ho és gaire, però, per a l’adquisició de llengües.

Hi ha un cert consens quan a l’existència d’un període crític sensible a aquesta adquisició. La plasticitat dels circuits neuronals que s’hi impliquen desapareix per un efecte de maduració a partir del cinquè o sisè any de vida.

Malauradament la potent maquinària, —un nen pot arribar a adquirir tres llengües—, té data de caducitat: tota llengua apresa fora d’aquesta etapa duu l’etiqueta d’“estrangera”, l’ensinistrament de la qual esdevé conscient i feixuc.

Hem d’entendre que el cervell, en uns cinc anys, ja ens ha facilitat l’accés al llenguatge com a mitjà importantíssim d’integració social. A partir d’aquest moment dedicarà energies a desenvolupar d’altres tasques pròpies d’altres edats. Sembla, doncs, que l’aprenentatge de llengües estrangeres no està previst en el nostre estatut biològic. Tot això s’observa molt bé en casos de sordmuts que no havien après el llenguatge de signes durant el període crític.

S’ha comprovat que aquestes persones, ja adultes i després d’intentar aprendre aquest llenguatge, no l’han dominat mai del tot. Molts demostraven, fins i tot, una competència lingüística d’un nen de tres anys.

Casos com aquest ens poden sobtar, però no hem d’oblidar que als parlants de llenguatge verbal ens passaria exactament el mateix si durant els nostres primers anys ens privessin de l’exposició lingüística.

La diferència rau en l’accessibilitat: difícilment, tret de casos d’aïllament i/o exclusió socials, queda obstaculitzat el contacte amb un llenguatge verbal; l’accés al llenguatge de signes, avui dia força més estès, no ha estat tradicionalment tan comú per raons òbvies.