Veus en la roca: el desxiframent de les llengües antigues

Written by Héctor Ruízdivendres, 04 maig 2007 18:38

El desxiframent de les llengües antigues és una de les aventures més emocionants i engrescadores de l’arqueologia. No és pas una tasca senzilla; però un cop s’obtenen els primers indicis, és impossible abandonar: de sobte, els missatges sobre pedra, papir o pergamí comencen a parlar-nos i a explicar-nos fascinants històries dels pobles del passat. Les civilitzacions extingides reneixen en la nostra imaginació a través dels seus propis escrits. 

Els pobles de l’antiguitat parlaven llengües diferents de les actuals. Igual que nosaltres, utilitzaven l’escriptura per deixar constància d’informacions o esdeveniments importants en la seva llengua. Però la manera de representar un idioma per escrit pot ser molt divers. Nosaltres comptem amb l’alfabet, on cada símbol representa un so (un fonema). És un sistema força senzill; si més no, fàcil de memoritzar i utilitzar (i tanmateix cometem faltes d’ortografia!).

Però els sistemes que utilitzaven les llengües antigues per a ésser representades gràficament, mitjançant l’escriptura, eren molt variats i no sempre intuïtius. Podien consistir en sistemes fonètics, com el nostre alfabet, on cada símbol representa un so (un fonema); sistemes sil·làbics, en què cada símbol representa una síl·laba; sistemes logogràfics, és a dir, on cada símbol correspon a una paraula o un concepte; sistemes semasiogràfics, formats per dibuixos que representen el concepte xifrat... Fins i tot podia ser que els signes no es corresponguessin amb la manera de parlar.

Algunes d’aquestes llengües han evolucionat donant pas a les llengües actuals, que conserven algunes característiques de les ancestrals. Això ens pot donar algunes pistes sobre com interpretar-les. Però la majoria d’elles es van extingir i van arribar a nosaltres únicament en forma de documents escrits, que ja ningú sabia llegir. Davant d’un missatge escrit en una llengua morta, com hem d’abordar la seva interpretació? Com podem aconseguir desxifrar-lo? 

Comencem a desxifrar

Quan ens plantem davant un document escrit en una llengua desconeguda (i el volem desxifrar) allò primer serà aventurar-nos a esbrinar quin deurà ser el sistema de representació gràfica que seguirà: fonètic, com el nostre? Potser logogràfic? Una combinació de tots dos? Si ens equivoquem en la nostra predicció, no aconseguirem arribar enlloc. Això és el que va passar durant molt de temps amb els jeroglífics egipcis. Els investigadors estaven conveçuts que s’havia de tractar d’un sistema semasiogràfic, on els dibuixets deurien representar precisament allò que la imatge mostrava. Tanmateix, Champollion, al segle XIX, va apostar per un sistema mixt fonètic, sil·làbic i logogràfic. I ho va encertar.

Hi ha quelcom que puguem fer per decantar-nos per un sistema o un altre? Bé, podem comptar quants símbols diferents es fan servir. Si n’hi ha pocs, entre 20 i 40, probablement es tracti d’un sistema fonètic (el nostre alfabet té 25 símbols). A mesura que el nombre de símbols creix, podem decantar-nos per un sistema sil·làbic, que necessita de molts més signes per representar les diverses combinacions de sons. Si n’hi ha moltíssims més, fins i tot milers, probablement es tracti d’un sistema logogràfic, com passa amb el xinès.

Tanmateix, a l’hora de la veritat, les coses poden ser molt més complicades perquè no sempre trobem sistemes purs, sinó barreges d’ells. Per exemple, el sistema usat per les llengües que es parlaven abans de l’arribada dels romans a la Península Ibèrica (l’anomenat signari paleohispànic) era una combinació de signes fonètics i signes sil·làbics. Com abans hem indicat, els jeroglífics egipcis també consistien en un sistema mixt, que combinava signes fonètics, sil·làbics i logogràfics.

Els noms propis són clau

Una bona estratègia per començar un desxiframent és partir dels noms propis. Aquest ha estat gairebé sempre el punt de partida de tot desxiframent. Els noms propis (de reis, de faraons, d’indrets) solen pronunciar-se de formes molt semblants en les diferents llengües. Si podem comptar amb documents bilingües que continguin noms propis podrem començar a desxifrar els nostres primers símbols.

Aquesta és la estratègia que va fer servir Champollion per desxifrar els jeroglífics a partir de la pedra de Rosetta, portadora d’una missatge en jeroglífic, demòtic i grec. També es va utilitzar aquesta maniobra per desxifrar l’alfabet sidètic de Pamfília, gràcies a l’existència de textos bilingües en sidètic i grec que contenien noms de persones. 

Fins i tot si no comptem amb textos bilingües, podem buscar noms coneguts en objectes que presumiblement en portin: per exemple, en monedes, inscripcions funeràries, etc. A l’hora de desxifrar el signari paleohispànic, Manuel Gómez Moreno va recórrer a les monedes, on va suposar, correctament, que apareixeria el lloc de l’encunyació.

Per desxifrar el cuneïforme persa, Georg Grotefend va intuir que les inscripcions en aquesta escriptura, totes de l’època dels reis aquemènides, deurien començar pel nom d’algun rei (Xerxes, Darios, etc.). La hipòtesi va resultar correcta i a partir de les primeres correspondències es va desxifrar tot el sistema gràfic.

Reacció en cadena

Habitualment, un cop obtenim els primers signes desxifrats, la resta del procés sol seguir una “reacció en cadena”, atès que uns signes ens porten a d’altres i aquests altres a uns altres més. Aquest sol ser un dels moments més emocionants per a un desxifrador. Però no sempre és tan fàcil. Determinats sistemes gràfics han requerit d’un desxiframent lent i feixuc. 

 Segona fase: interpretar la llengua

Un cop hem desxifrat l’escriptura, comença la segona part de la nostra tasca: cal interpretar la llengua, entendre allò que diu. Els textos bilingües resulten de gran ajuda en aquesta empresa. Aquesta, per exemple, és la manera com es va aprendre a interpretar el sumeri a partir de l’accadi.

Per altra banda, si resulta que en desxifrar l’escriptura descobrim que la llengua està emparentada amb alguna altra, podem partir de les seves similituds. Així, en desxifrar l’accadi o l’ugarític es va veure que constituïen llengües semítiques, germanes de l’hebreu, l’arameu i l’àrab. En el cas de l’egipci jeroglífic, el mateix Champollion va emprar la seva similitud amb el copte.  

Si no comptem amb cap d’aquestes opcions, ni textos bilingües ni llengües germanes, podem acudir a d’altres estratègies més originals. Per exemple, el mètode combinatori. Aquest mètode consisteix a buscar fórmules repetides en textos de finalitats similars. Així, en les inscripcions funeràries, esperaríem trobar sempre unes paraules determinades (‘va viure’, ‘va morir’, ‘anys’, etc.) mentre que la informació específica de cada cas anirà canviant (el nom, el número d’anys, etc.). Aquesta ha estat l’estratègia utilitzada per interpretar bona part de la documentació etrusca.

Un altre mètode força original és el de les bilingües indirectes, el qual consisteix a buscar fórmules que ens siguin conegudes en altres llengües de l’època. D’aquesta manera hem aconseguit entendre què significa la inscripció etrusca ei minipi capi (i variants) que apareix sobre alguns objectes: ‘no m’agafis’, un típic advertiment als lladres que també es feia servir en llatí (ne me attigas).

Moltes llengües esperen

Tot i això, encara queden escriptures, com la maia o la minoica, que es resisteixen a desvelar els secrets que amaguen. El desxiframent de les llengües antigues continua. Qui sap quins secrets amagaran els missatges que tenim al davant i que som incapaços de comprendre ara per ara. Qui sap quines històries estan esperant, adormides en la pedra, que algú les desveli per acomplir així el seu objectiu: superar el pas dels segles per transmetre’ns la memòria dels nostres avantpassats, per esdevenir els missatges intertemporals que ens van deixar els pobles de l’antiguitat.