Desxifrant l'escriptura dels grecs mitològics: la lineal B

Written by Hector Ruízdissabte, 05 maig 2007 02:18

Un dels desxiframents més espectaculars després de la gran fita de Champollion amb els jeroglífics egipcis va ser probablement el de l’escriptura lineal B. Aquesta història reuneix tots els ingredients per escriure un emocionant relat de suspens: unes runes d’una civilització mitològica, una investigadora que va morir quan estava a punt d’obtenir la clau del desxiframent, un jove arquitecte que també va morir tràgicament poc després d’assolir aquesta fita, la manca total de textos bilingües o altres ajuts per iniciar el desxiframent, i una gran dosi d’intuïció, perseverança i rigor com a principal mètode cap a l’èxit. Entendre les escriptures de l’època de la gloriosa Troia i l’ambiciós rei Agàmenon era una recompensa que bé valia la pena.

“Lineal B” potser no és un nom molt romàntic per a un tipus d’escriptura. Tampoc ho és el de la seva possible predecessora, la lineal A. Però òbviament aquests no serien els noms amb els quals les designarien els seus parlants, els habitants de la Grècia continental i l’illa de Creta de les èpoques minoica (3000-1600 aC) i micènica (1600-1100 aC).

La lineal B, concretament, va aparèixer cap al 1600 aC com a evolució de la lineal A, segons coincideixen molts investigadors. Dels 87 símbols que la componen, 64 provindrien del lineal A i la resta, 23, serien de creació pròpia.

Es tracta d’una escriptura sil·làbica, on cada símbol representa dos sons, normalment una consonant seguida d’una vocal. També compta amb alguns ideogrames que representaven paraules senceres molt utilitzades: home, dona, or, vaca, etc.

Un passatemps com qualsevol altre

El 1936, un jovenet anglès de 14 anys anomenat Michael Ventris assistia entusiasmat a una conferència de l’eminent arqueòleg Sir Arthur Evans, famós per haver descobert l’any 1900 a l’illa de Creta la civilització que probablement inspirà els mites grecs del rei Minos i el laberint del minotaure. Entre els seus descobriments destacava el palau de Cnossos; precisament les seves laberíntiques estances van fer que l’identifiqués amb el famós palau de Minos de les llegendes mitològiques i que bategés totes les restes d’aquella cultura com a minoiques.

Les troballes de Sir Arthur Evans incloïen una gran quantitat de tauletes d’argila amb unes estranyes inscripcions: per l’antiguitat de les tauletes deduí l’existència de dos tipus d’escriptura que va anomenar lineal A i lineal B (també va trobar un tercer tipus de caire jeroglífic). L’arqueòleg va confessar que fins a la data ningú havia estat capaç de desxifrar-les i això va fascinar el jove Ventris, molt aficionat a les llengües clàssiques. En aquell mateix moment, va decidir que tractaria de resoldre el misteri.

Així, d’aleshores ençà, dedicà les seves estones lliures a estudiar les hermètiques escriptures que devien empresonar nombroses històries apassionants sobre les arrels culturals d’occident.

 

De fet, el 1936 s’havien trobat més tauletes amb inscripcions de lineal B al mateix continent grec, cosa que contradeia les teories d’Evans, el qual creia que només seria utilitzat a l’illa de Creta, i feia pensar en la possibilitat que es tractés realment d’un protogrec.

 

 

 

 

 

 

Als Estats Units, una arqueòloga anomenada Alice Kober havia estat estudiant la lineal B al marge de les idees autoritàries d’Arthur Evans.

Per tractar de trobar la lògica amagada rere els símbols, havia construït taules on unia aquells que semblaven tenir una forta relació gramatical. Durant la tasca, havia notat que un bon nombre de paraules tenien arrels i sufixos comuns. Això va dur-la a pensar que es tractava d’una llengua amb declinacions, com el llatí o el grec, amb noms que canvien en seu final segons la funció que facin a la frase. Però de vegades trobava símbols enmig de les paraules que no semblaven formar part ni de l’arrel ni del sufix de les paraules.

Com que aquest efecte s’observava en altres llengües conegudes, Kober va pensar que probablement es tractessin de síl·labes “pont”: síl·labes l’inici de les quals formaria part de l’arrel, i el final, del sufix. Així va deduir que la lineal B devia ser una escriptura sil·làbica, cosa que semblava coherent amb el fet que el nombre de caràcters no era prou petit com per ser fonètica (un símbol per a cada so) ni prou gran com per ser logogràfica (un símbol per a cada paraula). Cada caràcter representaria, doncs, una síl·laba.

D’aquesta manera va poder determinar quins caràcters compartien els mateixos sons inicials i finals, i va construir una taula ordenant-los. Per exemple, en aquelles paraules que tenien una mateixa arrel i diferents caràcters pont, deduïa que el primer so de la síl·laba pont era el mateix. Les paraules, en canvi, que compartien el mateix sufix, permetien conèixer equivalències del so final de diferents caràcters pont. No obstant, no podia saber de quins sons concrets es tractava.

Desgraciadament, amb la clau de tot el misteri gairebé a les seves mans, Kober va morir a causa d’una càncer l’any 1950 als 43 anys d’edat. Els seus treballs servirien perquè anys després, un aficionat resolgués el trencaclosques que ningú havia estat capaç de solucionar durant més de mig segle.

La gran intuïció de Ventris

Amb les meravelloses descobertes de Kober -i altres indicis que ja havia establert el mateix Arthur Evans, com que la lineal B contenia alguns ideogrames que representaven conceptes de forma explícita-, Ventris va posar-se a treballar de valent. Si donava per bones les hipòtesis de Kober, calia ara atribuir sons concrets a les síl·labes que amagaven aquells caràcters.

La seva intuïció, aquest cop molt encertada, va ser la de pensar que algunes paraules devien fer referència a topònims, és a dir, a noms de ciutats, pobles o accidents geogràfics. 

Va imaginar que les tauletes d’argila trobades a Creta devien fer referència a indrets d’aquella illa, i així va començar a comparar, de forma sistemàtica, minuciosa i pacient, una gran quantitat de paraules de la lineal B amb els noms grecs de diverses ciutats de l’illa.

Finalment, l’esforç i la dedicació van donar els seus fruits. Ventris va trobar paraules que coincidien perfectament amb alguns topònims i així acabava de desxifrar els primers caràcters de l’hermètica lineal B. La reacció en cadena aleshores va ser inevitable i Ventris va demostrar que, efectivament, la llengua xifrada en aquella antiga escriptura no era ni més ni menys que el grec.

L’1 de juliol del 1952, en una entrevista per a la ràdio BBC, Ventris donava a conèixer al món els seus descobriments. Dies més tard, John Chadwick, un gran especialista en llengües clàssiques, el contractava per completar aquella meravellosa fita.

Per desgràcia, Ventris no va poder gaudir gaire temps del seu èxit: el setembre de 1956 patí un accident de cotxe i morí a l’acte.

Un cop traduïdes, les tauletes van revelar un munt d’informació quotidiana: inventaris agrícoles, informació burocràtica, transaccions comercials, moviments militars, etc. Així, proporcionant informació sobre el dia a dia de la vida dels antics grecs de l’època micènica va permetre’ns conèixer millor la seva cultura i societat.

Però la gran aportació d’aquelles traduccions, que demostraven que la llengua que codificava la lineal B era un grec arcaic, rau en el fet que demostrava que els micènics no eren pas invasors del nord, sinó antecessors dels grecs; i que la llengua grega té una antiguitat de 3.600 anys, constituint una de les llengües vives més antigues de la humanitat.

Signes logogràfics: