La vida artificial a la literatura, el cinema i la mitologia

attention open in a new windowPDFPrintE-mail

Written by Jordi Domènech, Xavier Escuté, Carol Gasset y Arianne Pérezdivendres, 13 gener 2006 20:07

Promoteo y Frankenstein

La figura de l’Home creador de vida i suplantador de Déu és un tema que, per les seves implicacions ètiques, té abundants referents en la mitologia i la literatura. Un mite grec narra la història de Prometeu, un tità que va crear vides humanes enfrontant-se a la fúria de Zeus. Aquest mite és també el punt de partida de Frankenstein, de Mary Godwin Wollstonecraft (coneguda com Mary Shelley). En aquest relat, que ha estat dut diverses vegades a la gran pantalla, el Dr. Víctor Frankenstein reconstrueix un cadàver a qui dóna vida en el laboratori.

L’obra està fortament influïda per les teories de la generació espontània molt en voga a l’època. També les llegendes hebraiques deixen constància d’una criatura modelada en fang, a la qual dóna vida un rabí mitjançant tècniques esotèriques cabalístiques. Aquesta criatura, rep el nom de Gòlem i ha estat la inspiració de nombroses obres cinematogràfiques. Ja en la literatura més actual, autors com Ray Bradbury o Isaac Asimov han tocat sovint en els seus escrits el tema de la vida artificial, amb una visió més centrada en la robòtica i la nanotecnologia, com en "Jo, robot".

Imagen de Frankenstein (www.sm5sxl.net)

Ens trobem, doncs, davant d’un mite que situa l’ésser humà en el rol de creador, però no un creador qualsevol, sinó un creador de vida, adquirint el poder que des de les religions s’atribueix exclusivament a déu. Des dels filòsofs de la sospita, Nietzsche, Freud i Marx, la idea de la divinitat ha estat atacada tan durament que la creació de vida en el laboratori és l’últim clau en el taüt del concepte metafísic de la vida. Llarga vida a l’existencialisme.

L’origen de la vida a les civilitzacions antigues.  Del mite al logos

Prometeo, Moreau (1868)Des dels seus inicis, l’ésser humà ha sentit curiositat pels fenòmens que succeïen al seu voltant. La naturalesa el sorprenia i aquestes dues sensacions estimulaven els homes a reflexionar-hi. Inicialment els mites van tractar de donar resposta a aquelles preguntes que sorgien de l’observació de l’entorn.

L’exemple més conegut és el del Gènesi, en les religions cristiana i jueva, en el qual la vida es genera per voluntat de la divinitat a partir de la terra (o argila). No obstant això, cap al segle VII aC, la creença que tot el que succeïa depenia de la voluntat arbitrària dels déus o de forces sobrenaturals va començar a trontollar, deixant pas a una nova forma d’entendre el món i la vida, basada en la lògica i l’observació.

En aquest context apareixen els primers filòsofs, observadors de la naturalesa que busquen les respostes en el seu propi món i aborden l’estudi de la vida des de la raó. Aquest ús de la raó, o logos, per arribar a determinades conclusions, fugint dels mites o dels ensenyaments anteriors, posa de manifest una nova actitud racional per a la interpretació de la vida i l’Univers que arribarà, després de molts alts i baixos, fins als nostres dies.