Què hi ha de veritat en El Codi da Vinci?

attention open in a new windowPDFPrintE-mail

Written by Raquel Crisóstomodivendres, 17 febrer 2006 06:00

La sonrisa enigmática de Monalisa

Quina és la veritable història que s'amaga rere els enigmes plantejats en El Codi da Vinci? Quines afirmacions del llibre són històriques?

María Magdalena, la dona de Jesucrist?

Maria Magdalena, pecadora, prostituta: aquesta és la imatge que la història ha format d'ella. Però i si la imatge estigués equivocada? I si les llàgrimes al peu de la creu són les d'una dona que plora pel pare de la seva filla encara no nascuda? Aquesta és la nova i radical visió que El Codi Da Vinci suggereix dels orígens del cristianisme.

El fet cert és que a principi del segle I a.C. el que estava ben vist era que un pare jueu busqués una dona adequada per al seu fill abans que complís els 20. Per tant, el fet que Crist tingués família no hauria desautoritzat automàticament el seu missatge.

D'altra banda, la imatge a la qual s'associa Maria Magdalena més habitualment és la de prostituta penedida: es tracta d'una antiga equivocació. No existeixen escriptures que demostrin que Maria Magdalena ho fos i aquesta identificació només pot inferir-se de l'evangeli de Lucas, en el qual es diu que hi havia una dona a la ciutat que havia pecat. No es donen noms, però la tradició occidental l'ha identificada amb Maria Magdalena.

Va ser el Papa Gregori el Gran qui sí la va tractar de prostituta al segle VI, encara que no ho va fer per eradicar la versió feminista del cristianisme, sinó per demostrar als fidels que malgrat els seus pecats, Déu els estimava prou com per ajudar-los igualment a trobar la Gràcia.

La idea d'El Codi da Vinci que l'Església volia aixafar la imatge d'una parella formada per Crist i Maria Magdalena, rep el suport de la teoria del mite egipci: segons aquest, l'Església hauria estat ansiosa d'eliminar els elements que relacionaven al cristianisme amb els rituals pagans.

Jesús con María Magdalena, Federico Barocci (1590)

En la mitologia egípcia, Osiris és el déu que mor i ressuscita, i el seu consort és Isis. Crist i Maria Magdalena van poder ser, a ulls de les primeres comunitats, la reencarnació d'aquests. Però el fet cert és que en la tradició cristiana no hi ha elements que connectin a Maria Magdalena amb la figura de la deessa en cap moment. A més va ser santificada, cosa que l'Església no hagués permès si realment hagués volgut envilir la seva imatge: en 1969, deixaria de ser etiquetada com a prostituta per l'Església.

Sarah: l'inici de la dinastia

El Codi Da Vinci afirma que Maria Magdalena estava embarassada de Jesús i que va haver d'escapar per salvar-se a si mateixa i el seu nadó. Una llegenda francesa de cap el 900 d.C. diu que va viatjar a Egipte i va donar a llum a Sarah (significa princesa en hebreu).

Quan aquesta comptava amb uns 12 anys, Maria Magdalena va emprendre al costat de la seva filla, Josep d'Arimatea i altres, un viatge pel Mediterrani fins a les costes del sud de França. Segons la llegenda, Maria Magdalena i els seus acompanyants apareixerien temps després en un bot sense rems al sud de França portant amb ella a Sarah, la sang reial de Crist.

El Codi da Vinci afirma que els descendents de Sarah es van casar i van fundar una dinastia de reis: els merovingis (s.V-VII), els quals van governar el sud de França durant uns 300 anys.

Però la realitat és que no existeix cap prova d'una línia de successió directa des de Jesús a l'actualitat.

Els templers: guardians d'un secret ancestral?

Dibujo de tres Templarios

En el món fictici d'El Codi da Vinci, s'ha involucrat a una societat secreta coneguda com el Priorat de Sió, fundada suposadament per un descendent dels merovingis.

En realitat, l'autèntic priorat de Sió es va crear l'any 1099 d.C. i no va tenir una existència massa llarga ni fructífera.

Segons la novel·la, el priorat coneixia l'existència del secret de la descendència de Crist i per protegir-lo van crear els templers, una mena d'ordre de monjos guerrers (el que avui en dia anomenaríem tropes de seguretat anti-robatori).

Històricament, els templers es van crear per protegir els peregrins de les creuades. La seva riquesa no va provenir del xantatge a l'Església com es diu a la novel·la, sinó de les aportacions populars i del fet que van ser els primers a establir el primer sistema bancari internacional. Tot plegat, va ajudar que en poc temps els seus béns creixessin considerablement.

En el best seller els esmentats cavallers són enviats pel priorat de Sió a les ruïnes del temple de Salomó a la recerca dels documents sants que contenen la genealogia dels descendents de Jesús. Segons el llibre, els documents i la veritat explosiva que contenen van ser trobats i usats pels templers per fer xantatge a l'Església i per això en poc temps es van fer rics, poderosos i un important enemic.

El que sí és un fet és que va haver un pacte entre el rei Felip IV de França i el Papa Climent V: tots dos es trobaven amenaçats per l'existència d'un cada cop més gran i més poderós grup de templers. Per això, el divendres 13 d'octubre del 1307 el rei Felip IV va organitzar un atac sorpresa contra els templers: els soldats van ser empresonats i els alts comandaments assassinats, fets que van sembrar el terror per tot Europa. Avui dia seria com si obríssim el diari i veiéssim que els executius dels bancs més importants han estat detinguts per tot el món.

El Sant Grial: què ... o qui era?

El Santo Grial, Dante G. Rosseti (1857)

En la novel·la es narra que alguns templers van escapar a Europa amb els secrets i els documents de la dinastia reial. Els documents es van lliurar al priorat de Sió per garantir la seva seguretat i l'Església va iniciar la recerca dels documents amb el propòsit de destruir-los, la recerca del sant Grial. La idea principal que tenim avui dia del Grial és la d'una copa o un calze, però en El Codi da Vinci és la mateixa Maria Magdalena qui conté la sang raal, la sang de Crist: ella és el Grial.

El fet cert és que sí existeixen històries sobre el Grial a tot arreu, des de Palestina fins a Anglaterra; però una de les vitals és que Josep d'Arimatea es va portar a Maria Magdalena d'Alexandria (Egipte) en un moment en què existien comunitats judaiques escampades per tot el sud de França i en les quals qualsevol refugiat palestí de l'època podria haver trobat asil.

Avui dia una església del segle IX al sud de França commemora aquesta creença: està dedicada a dos personatges que van acompanyar Maria Magdalena fins a França, representant-los en una barca sense rems. A més l'església posseeix una figura d'una jove de pell morena que rep el nom de Sarah, l'egípcia; una llegenda local alimenta la versió que afirma que Sarah és la filla de Maria Magdalena que va néixer a Egipte.

 

Leonardo: intentava dir-nos alguna cosa?

La última cena, Leonardo da Vinci (1495-1497)

Segons la novel·la, els documents que proven la línia de successió santa es van passar d'un mestre del priorat al seu successor, i així successivament fins arribar a mans del mestre Leonardo da Vinci. El llibre sosté que el seu treball està ple de referències al secret de Maria Magdalena que ell intentava mantenir viu i que les autoritats eclesiàstiques havien mantingut en la foscor. Un exemple de la codificació del secret en les seves obres la trobaríem a L'Últim Sopar:

Detalle de La última cena que muestra a San Juan

  • La novel·la assegura que la figura d'aspecte femení que s'asseu a la dreta de Jesús no és Joan, com sempre s'havia dit, sinó que és Maria Magdalena.
  •  

     

    Detalle de La última cena que muestra un cuchillo

  • Per un altre banda, al quadre apareix una mà amb un punyal que reflexaria l'hostilitat que alungs sentien contra Maria Magdalena, la qual estaria representada en el mateix pla que Jesús.
  •  

     

    Detalle de La última cena que muestr auna uve

  • Segons el llibre, la forma de la V que constitueix l'espai entre Jesús i la figura de Maria Magdalena seria el recipient, el calze, el símbol antic de la deïtat femenina.
  •  

     

     

    Pero aunque todas estas afirmaciones tengan el atractivo de lo oculto, la verdad es que estos símbolos eran introducidos por todos los artistas renacentistas para que fueran comprensibles para el espectador de entonces:

    Però encara que totes aquestes afirmacions tinguin l'atractiu de l'ocult, la veritat és que aquests símbols eren introduïts per tots els artistes renaixentistes perquè fossin comprensibles per a l'espectador de llavors:

    • El punyal és el de Sant Bartolomé, un dels 12 deixebles que temps després va ser martiritzat sent degollat.
    • Sant Joan sempre és representat amb els cabells llargs, a la dreta de Jesús i amb cara efeminada.
    • La V no és aquí símbol de la feminitat sagrada sinó que forma part de l'estructura de la pintura perquè resulti una composició dinàmica.
    • El Sant Grial no apareix a la pintura, no perquè estigui en la suposada Maria Magdalena de la dreta de Crist, sinó perquè el Grial té més relació amb la llegenda artúrica i el segle XIX que amb el Renaixement.