Curar la diabetis
Written by Héctor Ruizdiumenge, 11 febrer 2007 06:26
La diabetis afecta ja més de 170 milions de persones arreu del món i segueix en augment. Un canvi en els hàbits de vida i alimentació podria prevenir molts dels nous casos que apareixen anualment. Però aquells que pateixen la diabetis des de jovenets per motius d'autoimmunitat, els diabètics de tipus 1, fins ara poc podien fer més que injectar-se insulina diàriament per anar passant. Ara per fi poden començar a albirar un possible solució definitiva a la seva malaltia: la teràpia gènica.
Què és la diabetis?
La diabetis és una malaltia que es caracteritza perquè les cèl·lules del cos són incapaces d'agafar la glucosa que circula per la sang i, per tant, queden privades de la seva principal font d'energia. A més, això fa que la glucosa s'acumuli a la sang. Els alts nivells de glucosa en sang (hiperglucèmia) tenen conseqüències molt greus, atès que poden danyar els vasos sanguinis, els ronyons i els nervis.
Allò que ordena a les cèl·lules que agafin la glucosa de la sang és la insulina, una hormona produïda per unes cèl·lules determinades del pàncrees, les cèl·lules beta. La manca d'insulina o la seva ineficàcia són les causes de la diabetis.
Hi ha dos tipus de diabetis
Diabetis de tipus 2
La diabetis de tipus 2 és la més freqüent (90% dels casos) i apareix normalment en individus adults. Es deu al fet que les cèl·lules del cos es fan resistents a la insulina, és a dir, tot i que sí que hi ha insulina que les ordena que prenguin glucosa, aquestes no li fan cas. Habitualment aquest tipus de diabetis va associat a uns hàbits de vida concrets que inclouen el sedentarisme i una alimentació inadequada (el 80% de les persones amb diabetis 2 pateixen de sobrepès).Quan mengem, la insulina ordena les nostres cèl·lules que agafin la glucosa de la sang, mentre que en dejú, la insulina no actua. Però si mengem molt i amb molta freqüència, la insulina contínuament entra en acció i pot arribar un moment que les cèl·lules deixin de fer-li cas: s'hi fan resistents.La diabetis de tipus 1
La diabetis de tipus 1, menys freqüent però més greu que la diabetis de tipus 2, s'origina perquè el sistema immunitari ataca i destrueix les cèllules beta del pàncrees que fabriquen la insulina: és doncs una malaltia autoimmunitària.
Aquesta diabetis no té cura i quan apareix, generalment durant la infància o adolescència, condemna el pacient de per vida a administrar-se diàriament insulina, una solució que només aconsegueix pal·liar els símptomes però que no evita l'aparició a llarg termini de greus complicacions secundàries.
Esperança per als diabètics
Al Centre de Biotecnologia Animal i Teràpia Gènica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), l'equip de recerca encapçalat per la Dra. Fàtima Bosch està realitzant alguns dels avenços més espectaculars en la teràpia de la diabetis de tipus 1. Concretament, el seu objectiu és regenerar les cèllules beta del pàncrees mitjançant la teràpia gènica, és a dir, a través de la introducció d'algun gen que activi la producció d'aquestes cèllules en el pàncrees, per tal que aquest òrgan torni a produir insulina. Es pretén així que els diabètics de tipus 1, que han perdut les seves cèllules productores d'insulina, les recuperin, i ho facin a un ritme suficient com per contrarestar la destrucció ocasionada per l'autoimmunitat.
Sembla ciència ficció, però l'equip de la Dra. Bosch ja va aconseguir guarir ratolins diabètics mitjançant la introducció d'un gen (IGF-1) precursor de cèllules beta en el seu genoma, quan encara eren embrions. En néixer, els ratolins eren tractats amb un producte que simulava la diabetis de tipus 1 perquè destruïa les seves cèllules beta; però la introducció del gen IGF-1 contrarestava els seus efectes, de manera que estaven totalment sans.
Atès l'èxit d'aquest experiment, ara fa uns anys que l'equip de la UAB pretén guarir individus adults, tot provant d'introduir el gen IGF-1 en les cèllules del pàncrees. Això s'aconsegueix mitjançant vectors vírics: virus modificats de tal manera que siguin inofensius, continguin el gen IGF-1 i infectin exclusivament les cèllules del pàncrees. Aquests virus tenen la capacitat (com els virus naturals) d'integrar el seu DNA en el genoma de les cèllules; com que en el seu minúscul DNA hem inclòs el gen IGF-1, ens faran "el favor" d'introduir-lo allà on la cèllula el podrà llegir. De moment s'han realitzat diversos avenços en aquesta direcció que ben aviat es podrien traslladar als assajos clínics amb humans. Els diabètics poden començar a albirar una cura a l'horitzó.
L'administració d'insulina sintètica permet corregir la hiperglucèmia del pacient, però no soluciona la malaltia. La cura de la diabetis de tipus 1 requeriria necessàriament la regeneració de les cèl·lules beta del pàncrees productores d'insulina, alhora que caldria contrarestar la destrucció autoimmunitària d'aquestes cèl·lules. Això permetria al diabètic normalitzar per si sol els seus nivells de glucosa en sang sense la necessitat d'injectar-se insulina i, per tant, deixar de ser diabètic.
Una enfermetat coneguda des d'antic
La diabetis era ja coneguda a l'antiguitat. Del segle XV aC data la primera descripció dels seus símptomes, descoberta en un papir egipci. El segle II dC, Areteu de Capadòcia va batejar aquesta malaltia amb el nom de diabetis, que en grec significa sifó. Amb aquest terme feia referència al símptoma més cridaner de la malaltia: l'eliminació exagerada d'aigua a través dels ronyons, és a dir, el gran volum d'orina que produïen els malalts. Aquell mateix segle, el famós metge Galé també va fer-ne referència. No és fins al segle XI que tornem a trobar escrits mèdics sobre la diabetis, quan el gran Avicena en parla amb precisió en el seu famós Cànon de la Medicina.
El 1679, Tomás Willis realitzà una descripció magistral de la diabetis i hi afegí l'adjectiu mellitus. Amb aquesta paraula grega, que vol dir "mel", feia referència al gust dolç de l'orina dels malalts, que va carregada de glucosa... Que potser la va tastar!?
