L’all: ardorós benefactor
Written by Salvador Panédijous, 29 juny 2006 10:56
En l’Odissea, Homer ens parla de les virtuts de “l’all daurat” que Hermes proporcionà a Ulisses per evitar que la cruel maga Circ convertís a l’heroi en porc tal i com va fer amb els seus companys. També, en el mite del Velló (o Toisó) d’Or, Medea, filla del rei de Còlquida, untà el cos de Jasó amb suc d’alls per protegir-lo dels braus del monarca.
L’all entre els grecs
L’all era, a més, planta sagrada de la deessa de l’obscuritat i de la bruixeria, Hècate. A l’antiguitat, hi havia a les cruïlles de les ciutats estàtues triples de la deessa on els grecs hi ofrenaven alls.
Altrament, a l’Antiga Grècia, es prohibia l’entrada al Temple de Cibeles a aquells que havien ingerit all atès que, per als seus devots, l’olor d’aquest aliment en l’alè era tingut per una ofensa a la deessa.
Deïtat de l’Antic Egipte
La planta de l’all fou introduïda al Mediterrani a través dels antics egipcis. S’usava no només com a espècie en diversos menjars sinó també com a remei curatiu. En el papir d’Ebbers (1550 aC), consten fórmules sanatives en les quals intervé l’all. S’hi aconsella el seu ús contra infeccions, tumors, picades d’insectes i malalties cardíaques.
D’acord amb el gran historiador romà Plini el Vell (23-79 dC), quan els egipcis prestaven jurament, alls i cebes s’invocaven tal com si es tractessin de deïtats. Una altra referència de l’all apareix en el llibre hebreu de l’Èxode on es pot veure que l’all constituïa la dieta dels immigrants israelites a Egipte. De fet, el règim alimentari dels esclaus egipcis consistia bàsicament en cebes i alls. En l’actualitat, encara a Egipte se celebra la festa d’ “aspirar les brises” durant la qual l’all es consumeix i és emplaçat al voltant dels marcs de les portes i sobre els ampits de les finestres amb la fi de combatre les forces malèfiques.
Entre el bé i el mal
Ja sigui pel seu sabor o per la seva aroma inconfusibles, l’all s’ha considerat tant un símbol del bé com del mal. En termes negatius, per exemple, existeix una llegenda turca on es narra que després que Satanàs abandonés el Jardí de l’Edèn, cresqueren un all i una ceba allà on havien quedat estampades les seves petjades esquerra i dreta respectivament.
També en diverses sectes i denominacions del Cristianisme, de l’Islamisme, del Budisme Zen o de l’Hinduisme, l’all s’ha qualificat d’aliment impur. En canvi, en d’altres cultures i religions, el bulb s’ha reputat un element protector contra vampirs, diables i d’altres éssers malignes. De fet, lashuna (all en sànscrit o antic indoari) significa “assassí de monstres”. És curiosa la llegenda sànscrita que narra com l’all s’originà a partir de la sang del rei Rahu qui havia robat l’elixir de la vida a Vishnu, el déu hindú preservador de l’Univers. Com a càstig, Vishnu tallà el cap del rei i, de la sang vessada, en brotà l’all. Les propietats antidemoníaques del bulb s’han estès des de la Xina fins als Balcans al llarg de la història.
Propietats nutricionals i sanatives de l’all
Els atributs de l’all no queden reduïts només a mites i llegendes sinó que realment presenta moltes propietats terapèutiques. El bulb conté minerals com zinc i magnesi, i vitamines C, A, B1, B2, PP i E. L’all conté entre un 50-70% d’aigua, 20-23% de glúcids, 0.2-0.5% de lípids i 6% de proteïnes. D’entre les seves propietats, podem destacar el seu poder fluïdificant i depurador de la sang. També certs components de l’all com l’al·licina (un compost líquid sulfurat que confereix a l’all la seva olor característica), ajuden a disminuir el nivell de colesterol i d’altres greixos. Com a conseqüència, el bulb és excel·lent per evitar malalties cardiovasculars. Per altra banda, certs estudis coincideixen en el fet que l’Allium sativum posseeix qualitats anticancerígenes. Sembla ser que els compostos sulfurats són els responsables de combatre les cèl·lules canceroses en òrgans com l’estómac, el fetge o el pit.
La planta de l’all
La planta de l’all sembla que nasqué a l’Àsia central prop de l’ambient hostil de Sibèria. Pertany a la família de les liliàcies com les tulipes, les assutzenes i els narcisos. L’Allium sativum és una planta perenne que consisteix en un bulb compost (la cabeça) per sobre del qual en sorgeix una tija d’uns 25 a 100 cm d’alçada; presenta unes fulles planes d’uns 8 mm d’amplada. Pot presentar flors blanques, porpres o verdoses si bé, a cops, són inexistents. El bulb de l’all està constituït per uns bulbs més xics que anomenem popularment dents o grans d’all.