Grècia, el naixement de la filosofia occidental
Written by Raquel Maspochdimarts, 30 maig 2006 17:40
L’antiga Grècia és el bressol de la cultura i el pensament occidentals actuals. La nostra manera d’entendre el món va gestar-se a les antigues ciutats gregues, on filòsofs i pensadors abandonaven per primera vegada les explicacions sobrenaturals per enfrontar-se a la veritat fent servir la raó.
Des que naixem ens caracteritzem per ser una pupil·la àvida d’informació: l’home necessita aprendre per sobreviure. De fet, no hi ha civilització que no tingui la seva pròpia manera d’explicar el món i trobi la manera de calmar la impacient curiositat humana.
El principi fou la paraula
Cal assenyalar, però, que en el segle IV aC i a Grècia no va aparèixer pròpiament la Filosofia, sinó una actitud nova a-mítica i racional que originà un saber d’un contingut lògicament confús, en el qual es fa difícil distingir què hi ha de pròpiament filosòfic o científic i què de mític.
Amb la caiguda dels paradigmes mítics tradicionals, els pensadors grecs s’introduïren en la cerca de l’aletheia –veritat- és a dir, el principi constitutiu o arkhé que regeix la realitat i que s’amaga rere els vels mítics i de l’experiència habitual. Així, sorgiren els primers filòsofs monistes com Tales de Milet, segons el qual l’arkhé era l’aigua, o Anaximandre, que va proposar com a origen una substància sense forma ni límits o apeiron.
En cercar l’explicació racional dels fenòmens naturals, aquests filòsofs van posar la primera pedra del pensament racional: un element estable que justifiqués la realitat més enllà del canvi constant. A més, en tots ells l’arkhé era un element que pertanyia a la realitat natural i els fenòmens deixaven d’ésser explicats per la intervenció de forces sobrenaturals. Aquests dos factors estimularen l’observació del món i el naixement de ciències tals com la Matemàtica o la Física.
Del mite al logos
Logos fa referència també al concepte “paraula”, però al contrari que mythos es relaciona amb l’exercici de la raó. El logos és, doncs, la paraula de la polis que condueix a la veritat nua (aletheia), producte de la deliberació pública i democràtica.
En contraposició amb els règims totalitaris micènics, les polis gregues no disposaven d’una casta o classe que vetllés per una ortodòxia i per això l’exercici del logos era un pensament racional a l’abast de tots els ciutadans.
Amor a la saviesa
El terme “filosofia” prové de la suma de dues paraules gregues, philein i sophia, i significa “amor a la saviesa”. A partir d’aquesta definició podem concloure que el filòsof és aquell que sent amor pel saber obtingut a partir de l’exercici del logos i que cerca una explicació racional i última del seu objecte d’estudi mitjançant l’establiment de les seves causes primeres.
Parir la veritat
La Filosofia pròpiament dita neix més tard que amb els –mal anomenats- filòsofs monistes. Concretament, ho farà durant el segle V aC amb Sòcrates i l’establiment del mètode socràtic. Aquest sistema de raonament, basant-se en l’aspecte subjectiu de la reflexió filosòfica, utilitza tres instruments bàsics: la ironia, el raonament inductiu, que cerca la causa última de les coses, i les definicions universals.
l mètode socràtic –maièutica o art de fer néixer- s’inicia amb la pregunta “què és?” i continua amb un conjunt de qüestions encadenades i té com a objectiu demostrar la invalidesa d’un raonament posant en evidència la seva falta de logos. La finalitat d’aquest mètode era educar –del grec educere o treure a la llum- els ciutadans de la polis ajudant-los a cercar en el seu interior la veritat, una veritat que ja no estava encriptada ni pertanyia a castes sacerdotals.
