La nit estrellada (1889), Vincent Van Gogh

Written by Patricia Ordóñez dilluns, 27 novembre 2006 19:00

La noche estrellada (1889), Vincent Van Gogh

Hereu de l’Impressionisme, Van Gogh va ser capaç de crear un estil molt personal, més enllà de la llum i el color. La seva obra és un clar exemple de com la pintura pot expressar les emocions i tensions humanes. Artistes com Munch i el moviment Expressionista el van prendre poc després com a model per a representar les angoixes de la societat que els envoltava.

Una vida desgraciada

Qui no ha sentit a parlar de Van Gogh com un boig, un pintor maleït, solitari, malalt? Qui no recorda el famós episodi de l'orella mutilada que ens ensenya en diversos autoretrats?  

Aquest gran mestre de la pintura va tenir una vida plena de fracassos. El seu caràcter inestable s'anava alimentant de tot allò que el pintor no aconseguia: treballs frustrats, desamors, atacs epilèptics, un acostament a la religió sense èxit, etc. Tot això, unit al seu fracàs com a pintor, va augmentar la seva solitud i descoratjament.  

Però la seva angoixa trobava una via d'escapament en la pintura, i encara que no li reconeguessin el seu treball, no va abandonar aquesta habilitat innata per a pintar emocions. És així com aquell que aleshores consideraven un boig es va convertir en un geni. I és que el seu estil, absolutament personal, és pura força expressiva. Només un geni boig com ell, amb una vida com la seva, és capaç de deixar-se emportar per la seva obra i mostrar el seu món interior d'una forma tan suggeridora. Ell ho aconseguia contínuament i La nit estrellada n'és un clar exemple. 

Vincent van Gogh, La noche estrellada (1889)

Van Gogh, Autorretrato con la oreja vendada (1889)

Pintar des del manicomi

El moment i el lloc on va ser creada La nit estrellada podien haver estat més propicis per a explicar la relació de l'estil amb la personalitat de l'artista.  

Aquest paisatge nocturn va ser pintat el 1889 en el sanatori de Saint-Rémy (Provença), on Van Gogh va haver de ser ingressat pels seus atacs d'epilèpsia, un any abans que es suïcidés.  

A diferència de les seves altres obres, aquest paisatge no va ser pintat a l'aire lliure, sinó des de l'habitació del sanatori, on només podia veure el cel a través d'una petita finestra.

En tan extrema situació, el geni holandès va extreure del seu interior aquesta escena, en la qual la naturalesa esclata, desplega la seva energia i exhibeix tota la seva esplendor.

Van Gogh, La habitación de Van Gogh en Arlés (1889)

Naturalesa subjectiva

A Van Gogh li atreia especialment la nit perquè desplegava una llum especial. Les estrelles i la lluna donaven vida a un paisatge adormit i immòbil. En aquesta obra la nit cobra un sentit totalment subjectiu.  

De tots els paisatges que va crear, aquest és el més vigorós i suggeridor. La naturalesa ho embolica tot, deixa al ser humà petit, que es veu aclaparat davant una força que no pot controlar.Van Gogh s'havia de sentir així, indefens davant les adversitats de la vida i fins i tot davant si mateix, incapaç de superar la seva angoixa.  

Els colors cridaners i les línies en espiral del cel i del xiprer reprodueixen la inestabilitat del seu estat d'ànim i la necessitat de descarregar aquesta frustració que l'inundava per dintre. Tot això forma part d'una estructura que també crida l'atenció; el quadre es divideix clarament en dues parts, el cel estrellat i el poble, presidit per la llarga agulla que forma la torre de l'església. Però el gran xiprer que hi ha en primer pla trenca aquesta divisió, elevant-se ondulant fins dalt de tot de l'obra. Fins i tot les muntanyes serpentegen i semblen unir-se amb el cel.  

L'artista holandès crea per sobre del realisme, però també va més enllà de mostrar els efectes de la naturalesa. Aquesta és el lloc on reprodueix la seva tensió interior, i la llum i el color són el mitjà per expressar-la. 

Punts clau de l'obra

  • El contrast entre la claredat i moviment del cel, amb la quietud i foscor del poble.  
  • L'estreta connexió entre les formes representades amb l'estat d'ànim de l'artista. El color no es correspon amb la realitat, sinó amb les emocions. 
  • Els contorns, en la part inferior, estan marcats amb una línia negra gruixuda, com era característic també en l'obra del seu company Gauguin. 
  • Les úniques línies rectes són les de les teulades de les cases.  
  • L'aura lluminosa que embolica la Lluna, fa que aquesta es confongui amb un Sol. 
  • El xiprer gegant segurament és una al·lusió a la mort.